Primer Diumenge de Quaresma. (Gn 2, 7-9; 31-7; Salm 51 (50); Rom 5, 12-19; Mt. 4, 1-11.) Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La temptació inevitable
Els textos bíblics que avui ens presenta la litúrgia són importantíssims per a comprendre la naturalesa humana, sempre que no els llegim com històries passades sinó com narracions que ens aclarixen qui som i què ens passa i ens passarà.
La primera lectura és una narració mítica, simbòlica, que contesta la pregunta de per què existeix tant de mal. No conta un succés històric sinó que fa una reflexió sobre una sensació universal: per què la vida humana, que desitgem paradisíaca, sempre es veu frustrada? La resposta que trobaren aquells pensador de fa més de tres mil anys és que l’ésser humà, cada persona, vol ser déu; conèixer el que és bo i mal, però oblidant que el nostre pensament i la nostra actitud interessada no és capaç primàriament de pensar en el bé comú de la societat i de la natura, sinó que considera bo el que li plau i refusa el que li desplau. En no agafar la senda humil i participativa que el Creador li mostra, agafa la del camí superb: “jo diré allò que a mi m’interessa que siga bo o roí”. “No morireu, diu la serp que tots tenim dins, a l’inrevés, sereu com déus coneixedors del bé i del mal”. Això passa i passarà en cada generació inevitablement. El paradís que tenim a l’abast desapareix i la sensació joiosa de sentir-se part de la natura i de la humanitat s’evapora.
És la temptació inevitable, perquè ja el nadó, per la seua feblesa, crida i plora per a millorar i, conforme va adquirint consciència de la seua debilitat, va augmentant la por al futur, “adonant- se que està nu”; una por que du a cada persona a cercar més poder, més riquesa, més força, sense pensar en el bé comú.
Tan inevitable és que els tres Evangelis sinòptics la posen també en la vida del Senyor, quan, després de rebre l’Esperit per a la seua missió, ha de vèncer la temptació d’aprofitar-se d’ella. També aquest és un relat simbòlic que resumeix totes les temptacions que Jesús va tenir al llarg de la seua existència, perquè, indicant que tota persona és sempre temptada, Lluch té bona cura de dir que el diable llavors el deixà fins altre moment oportú. (Lc 4, 13)
Sant Pau, que sí que considerava que el relat del paradís perdut era un succés històric, parteix d’ell per a comprendre la seua feblesa i afirma rotundament que sols tornant a acceptar la paraula creadora, que aleshores és la que du Jesucrist, un es pot alliberar i vèncer eixa temptació: “per l’obediència de Jesús a la paraula del Pare, molts altres es convertiran en justos.”
I eixe és el missatge de la quaresma indicant que la temptació està sempre present i ningú pot evitar-la per just que es tinga, tal com vegem en les noves diàries, ara precisament que ens mostren tantes persones que es consideren deus a l’hora de definir el bé i el mal.
La humilitat del creient quan diu “no ens deixes caure en la temptació i així ens alliberes de qualsevol mal” és el camí correcte per a la felicitat i la bonhomia. També la pregària del salm d’aquest diumenge “Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant; tu que eres tan bo, esborra les meues faltes”, moltes vegades repetida, ens aidarà en eixa direcció.