Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La situació eclesiàstica ja no dona més de sí. Per a mi, així sonen les paraules del papa Lleó XIV als seus rectors, als preveres de Roma.
Cal un canvi de rumb per eixir d’allò de sempre i dedicar-se a evangelitzar amb creativitat i nous carismes.
A la diòcesi de València, la tònica al llarg de la història ve marcada per una mentalitat caracteritzada per una forta tradició de conservadorisme teològic i social. El temps passa, però la vida a les parròquies continua essent el de sempre. El pas del temps i el context canviant es viu al carrer, però la feligresia, quan passa el banquet d’entrada als temples, pareix que ha de deixar fora la vida diària per revestir-se d’allò de sempre. El canvi de mentalitat social, que viuen les persones a les seues relacions personals, veïnals, amistoses i familiars, a l’entrada als temples queda en suspens, inclús, l’idioma en el qual es relacionen entre elles i s’entra en un altre món.
L’Església de València manté una espiritualitat tradicional i rutinària i prou allunyada de les vivències del poble, el qual necessita ser acompanyat des de l’anunci de l’Evangeli per a les noves situacions vivencials.
El papa Lleó XIV demana espavilar, creativitat, eixir de dormidetes, les quals allunyen les persones i les deixa sense atenció ni llum. La flama de Jesús ha de ser reviscuda canviant la pastoral de manteniment i eixint dels suposats on es fonamenta.
La tendeta de sagraments no aviva la flama de Jesús perquè no fa caliu, perquè està manca d’idees i no interpel·la ni il·lusiona.
Les nostres parròquies semblen relíquies on no es solen trobar novetats, donen un servei de compliment doctrinal per algunes persones, per a altres, poder mantenir festes al carrer sota la utilització de l’advocació a la patrona o alguns sants i per a unes altres, poder mantenir la tradició religiosa de costums devots.
El papa Lleó, continuant la trajectòria del papa Francesc i de l’Evangelii Gaudium, insisteix en el canvi de rumb, deixar de viure com a reducte i anunciar l’Evangeli eixint de models clàssics, ja esgotats i d’altra època. Dirà que la parròquia clàssica hui no és suficient i s’haurà d’iniciar un nou camí deixant expedients pastorals de sempre i configurant una llar amb diàleg amb altres institucions (podria ser l’escola, la junta de veïns, les ciències humanes, les comunitats populars…).
A la diòcesi de València, les parròquies, generalment, són reductes on el rector pren possessió i tot el funcionament pastoral passa per la seua idiosincràsia i situació anímica, de forma que el seu cansament, decepció o frustració es tradueix en estancament, sense que siguen els seglars qui marquen i construïsquen la dinàmica.
Aquests dies, el papa Lleó XIV advertí als nostres bisbes sobre la preocupació per l’ascens de la “ideologia de l’ultradreta”, perquè busca instrumentalitzar l’Església i guanyar el vot catòlic. I eixe perill és real perquè, malauradament, l’ambient progressista s’ha apartat de l’Església i s’ha produït un buit, el qual, amb molta habilitat, ha conduït a una connivència entre l’Església i els moviments tradicionals i la ideologia conservadora, omplint eixe buit i, en la pràctica, confonent la ideologia amb la doctrina social de l’Església.
El canvi de rumb exigeix tornar a l’Evangeli sense pors ni rèmores, deixar esquemes fets considerats “doctrina segura” i córrer el risc de Jesús reflectit a l’Evangeli.
La comoditat i la inèrcia possiblement ens ha aburgesat fins al punt de fer de la parròquia un espai atemporal on la vida s’atura i la rutina marca el ritme.
La situació social no mou vents favorables d’acceptació a l’Església, però cal reaccionar, buscar creativitat, rellegir l’Evangeli a la llum de les ciències humanes i no enclaustrar-se esperant altres vents més favorables per a viure allò de sempre.
La fe no s’està perdent, tampoc l’espiritualitat sinó que està ocorrent un canvi de l’espai on viure-la i practicar-la, i no són les parròquies el lloc de confiança sinó altres espais; d’ahí la necessitat per part de l’Església de fer-se creïble perquè la seua veu puga tornar a trobar ressò.
A la Quaresma es parla de conversió. És temps de reflexionar sobre la necessitat d’eixir de la rutina religiosa.