XVIIIé Diumenge del Temps Ordinari. (Is 55, 1-3; Sal, 144; Rom 8, 35. 37-39; Mt 14, 13-21) Xavier Serra és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Diuen que un xiquet va arribar un dia a una platja on centenars de persones esperaven ajuda després d’una tempesta que havia arrasat amb tot. El nen portava una xicoteta bossa amb cinc entrepans. Un adult li va dir: «I què faràs amb això? No arriba a ningú». El xiquet va respondre: «Potser no arribarà a tots, però per a algú sí».
De vegades els grans canvis comencen amb un xicotet gest.
L’Evangeli de hui ens parla precisament d’això. Els deixebles veuen una multitud famolenca i fan un càlcul molt lògic, molt raonable: «Acomiada’ls perquè vagen a comprar menjar». Jesús, en canvi, els respon amb una frase que segueix interpel·lant l’Església de tots els temps: «Doneu-los vosaltres de menjar». Gratis, sense que hagen de pagar.
És una de les frases més revolucionàries de l’Evangeli. Jesús no fa desaparèixer el problema. Tampoc no convida a resignar-se. El primer que fa és implicar els seus deixebles. La fam de la gent deixa de ser un problema dels altres per convertir-se en una responsabilitat compartida.
També hui podríem dir: hi ha massa pobresa, massa guerres, massa persones que emigren buscant una vida digna, massa famílies que no arriben a final de mes. I, com els deixebles, podem pensar: «Què podem fer nosaltres? No n’hi ha prou, és impossible, no tenim recursos».
Jesús segueix responent el mateix: «Doneu-los vosaltres de menjar».
I tornem al conte del xiquet: «Potser no arribarà a tots, però per a algú sí». El miracle comença amb una cosa sorprenentment menuda: cinc pans i dos peixos. Humanament sembla insuficient.
En realitat jo crec que la història va passar de la següent manera. La gent va eixir del poble a la recerca de Jesús. Sabien que anaven per a tot el dia. I, com faríem nosaltres hui, es van emportar l’entrepà i la beguda. Molts, portats de l’entusiasme, no ho van fer, i aquests no tenien res a menjar, res a beure. Però Jesús els va ensenyar el camí. I els que van portar menjar, que -com sempre- portaven de sobres, van aprendre a compartir allò que tenien.
Aquest és el secret. El miracle no és la màgia sinó la lògica de compartir, que trenca la cultura de l’egoisme. Quan el poc es comparteix, passa el que és sorprenent: arriba per a tots… i va haver-hi per a tots i encara va sobrar.
Vivim en una societat on moltes vegades se’ns convenç que primer cal assegurar allò nostre (prioritat nacional) i, si queda alguna cosa, compartir-la. L’Evangeli proposa exactament la lògica contrària. Quan compartim, descobrim que arriba per a tothom. La solidaritat no empobreix; multiplica la vida.
Perquè el Regne de Jesús no funciona amb la lògica del mercat. Ningú no queda exclòs per no poder pagar. Tots són convidats a taula. «A tots els que teniu set: Veniu a les aigües; i els que no tenen diners, veniu, compreu, i mengeu. Veniu, compreu, sense diners i sense preu, vi i llet», diu Isaïes. Déu ofereix gratuïtament allò que dona veritable vida.
Què necessari és escoltar aquest missatge hui! En un món on tot té un preu, Jesús ens recorda que l’amor, la dignitat i la misericòrdia mai no es poden convertir en privilegis reservats per a uns quants.
No se’ns preguntarà si podem resoldre tots els problemes del món, sinó si hem fet la nostra part perquè algú visca amb més esperança.
I recordem que compartir és més un acte de justícia que de caritat, perquè des del punt de vista cristià, és fals el que sentim amb freqüència: “Són els meus diners i jo amb els meus diners faig el que vull”. (O amb els meus béns). I no és cert. Jo no sóc senyor dels meus diners, sinó administrador, i administrador per al bé comú. O el que és el mateix: en el nostre vocabulari, en la nostra manera de parlar, cal passar d’ “allò meu” a “allò nostre”.