Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
És el temps de les especialitzacions. Els avanços de la ciència física i quàntica, així com els avanços de les ciències humanes i socials amb el recolzament tecnològic, han conduït a una especialització tan exagerada que està en perill una visió holística de la persona i de la mateixa realitat. Es perd el concepte que el tot és major que la suma de les parts. Potser hui sabem molt de les branques i estem descuidant el tronc i les arrels. Cada una de les parts d’un tot no són independents; per això, urgeix no oblidar-nos d’un acompanyament integral.
La realitat humana és una, però plural i complexa i ha de ser tractada des de moltes branques: salut, educació, entitats, serveis socials, espiritualitat… Cada persona, quan requereix atenció, no arriba sols amb una necessitat (clínica, educativa, social, laboral, econòmica…) sinó que, junt amb eixa necessitat, hi ha una persona amb emocions, afectes, vincles, expectatives, valors, dubtes i també amb necessitat de trobar sentit a allò que està vivint.
Aleshores, no valen receptes ni protocols únicament, perquè seran, aïllades, molt vàlides, però ineficaces si manquen d’una comprensió i d’un acompanyament íntegre a la persona que reclama atenció. S’ha imposat el món de l’especialització, segurament, molt vàlid per al món de les màquines, però per a la persona pot ser poc efectiu, ja que s’atendrà una branca, però no a la persona i ella estarà quedant atesa i sanada en una branca però no la persona.
En les arrels de la persona podem descriure tres dimensions: física, emocional i espiritual. No podem desatendre cap de les tres i a més cal que siguen ateses alhora.
Eixa realitat no és teòrica i, per eixe motiu, no s’arriba a ella des dels llibres sinó des de la mateixa persona que acompanya. Això significa que per a acompanyar-la haurem de desenvolupar la consciència sobre un mateix, perquè ningú pot acompanyar a un altre si no s’acompanya a ell mateix, si no és capaç de gestionar les seues emocions, si no identifica els seus límits, si no té cura de la seua interioritat i no preveu el desgast que comporta l’exercici professional o voluntariat.
Estar al servei de la persona no sols serà posseir teoria sinó experiència de vida (coneixements, espiritualitat, relacions, sentit de vida) per poder reconèixer cadascun d´eixos aspectes en la persona a acompanyar.
La persona no és una màquina freda sinó un ésser viu, complex i conjunt, amb ressonància d’uns aspectes amb altres i, per tant, necessitada d’una cura integral.
A més, cada persona reacciona d’una manera davant dels esdeveniments, segons les seues emocions, espiritualitat i organisme, per això, requereix d’un tractament adequat. La persona no és una ciència exacta que el que val per a una, val per a totes. Quantes vegades caiguem en la temptació d’oferir una recepta perquè a nosaltres ens ha resultat positiva. Un error massa freqüent i no sols en l’àmbit de carrer sinó també en l’àmbit professional
Una pràctica professional de qualitat requereix deixar de mirar la màquina i creuar i sostenir la mirada amb la persona a qui vols acompanyar i ajudar per a descobrir també la dimensió espiritual, la qual permet abordar qüestions més enllà de les físiques i emocionals (aquestes sols expliquen allò que ens passa), perquè aquelles ajuden a explorar què significa allò que vivim (serà entrar en el sentit del viure, dels valors, vincles i esperances).
En una societat de consum, d’economicisme i de moltes preses, es busquen respostes (causa-efecte) convertint-nos en màquines automatitzades que contestarem el mateix pregunte qui pregunte. I més greu encara, segurament convençuts del fet que no podem mostrar dubtes ni debilitats. Donem receptes fetes i tancades. ¿Serà, per això, que un gran sector de persones ja no volen “perdre el temps” acudint a professionals i confessors i acudeixen a la IA?
Hem d’acompanyar-nos escoltant a la persona des de nosaltres i intentar entrar en el seu interior per buscar l’eina que encerte a afinar la ressonància sanadora.
Per a eixe acompanyament no val paternalisme ni el carrerisme. Per això haurem d’aceptar que no sempre podrem solucionar allò que li passa i a més, no oblidar que sempre serà la mateixa persona qui hi haurà de trobar la via de solució, per descomptat, auxiliada per l’aportació que li puguen oferir. I no oblidar que hi ha afeccions ocasionades per aspectes estructurals, ambientals i socials que condicionaran la solució al problema i no dependran ni de la manca d’esforç per part de la persona ni de la manca d’acompanyament. Mentre la persona continue castigada per la precarietat, per la manca l’habitage, de treball, assetjada per les xarxes, sotmesa a desigualtats, soledat, contaminació i relacions tòxiques serà difícil evitar alteracions psicosomàtiques.
Les persones necessitem menys receptes fetes i més temps en atenció per a l’acompanyament. I açò caldria que ens ho miraren totes aquelles persones que acompanyen en les diferents branques de l´ésser humà: salut, religió, política, economia i responsables socials.