Tancat a la cel·la
Moltes vegades, als tribunals i als periòdics, ressona eixe crit: “Crucifica´l, crucifica´l”. És un crit que també escoltí referit a mi: fui condemnat, junt amb mon pare, a la pena de cadena perpètua. La meua crucifixió començà quan era menut. Si hi pense, em veig arrupit en l´autobús que em duia a l´escola, marginat per la meua tratamudesa, sense relacionar-me amb ningú. Comencí a treballar des de xicotet, sense tindre possibilitat d´estudiar. La ignoràcia pugué més que la meua ingenuïtat. Després, l´acaçament furtà llampades d´infantesa a aquell xiquet nascut a la Calàbria dels anys setanta. Em semble més a Barrabàs que a Crist i, tanmateix, la condemna més ferotge continua essen la de la meua pròpia consciència. De nit, òbic els ulls i busque desesperadament una llum que il·lumine la meua història.
Quan estic tancat a la cel·la i rellig les pàgines de la Passió de Crist, comence a plorar. Després de vint-i-nou anys a la presó, encara no he perdut la capacitat de plorar, d´avergonyir-me de la meua història passada, del mal comés. Em sent Barrabàs, Pere i Judes en una única persona. Em fa ois el passat, sabent inclús que és la meua pròpia història. Visquí anys sotmés al règim d´aïllament previst per l´article 41-bis (de la Llei del sistema penitenciari italià) i mon pare morí sota eixes mateixes condicions. Moltes vegades, de nit, el sentia plorar en la cel·la. Ho feia d´amagat, però jo me n´adonava. Ambos estàvem en una obscuritat profunda. Però en eixa no-vida, sempre busquí alguna cosa que fora vida. És estrany de dir, però la presó fou la meua salvació. No m´enutge si soc encara Barrabàs per a algú. Percep en el cor, que eixe Home innocent, condemnat com jo, vingué a buscar-me a la presó per a educar-me a la vida.
Viacrucis Divendres Sant. Roma. 2020
