SUPERVIVENTS: TEMPS DE RECONSTRUCCIÓ.
Ximo Garcia Roca, membre del Grup cristià del Dissabte, sociòleg i teòleg
Conversa amb Ximo Garcia de Paco Gramage
Molts són els estudis i anàlisis que s’han realitzat, a posteriori, sobre la pandèmia. Tot s’ha vist com a lògic. A gran escala el curs dels esdeveniments resulta previsible i amb resultat fatal, des de la perspectiva d’unes forces molt poderoses a les quals sembla impossible poder-se enfrontar.
És fàcil situar-nos ara en l’inevitable d’aquestes anàlisis. Però enmig d’una tempesta com aquesta ocorren moltes coses; els càlculs poden fallar i apareix l’inesperat. Una frase atribuïda a John Keynes: “L’inevitable en general no succeeix, perquè preval l’imprevisible”.
Ximo García en el llibre que acaba de publicar, Supervivientes: tiempo de reconstrucción, “se situa i ens situa” en directe i en viu, en el que ha succeït en la pandèmia: en els supervivents i en el que es considera més important, que són els temps de reconstrucció; i ho fa des de la proximitat amb el gruix d’un dolor en tot moment present; ja en la dedicatòria del llibre es manifesta: al meu germà Fede i a l’amic Toni Inglés, víctimes de la pandèmia.
Les reflexions profundes al fet que ens té acostumats i les seues precioses imatges i relats, ens poden ajudar a mantindre obertes xicotetes bretxes de l’improbable: “perquè quan la tempesta passe, et demane Déu, apesarat, que ens retornes millors”.
En la lectura la del llibre no sols fa una detallada observació dels succeït sinó també una profunda anàlisi, però sobretot ens convida que pensem en aqueix imprevisible que necessita ser pensat, per a descobrir potencials personals i de regeneració de la solidaritat, per a descobrir que el vulnerat ens assenyala el camí d’una societat inclusiva que ens pot salvar. La lectura inspira molts suggeriments; sobre algunes d’elles conversaré amb el mateix autor, des del benefici de l’amabilitat que sempre concedeix Ximo als amics.
1.- Quan passe la tempesta serem supervivents d’un naufragi col·lectiu. El naufragi està sent col·lectiu però no sabem si els supervivents seran només els que en pots de salvavides el puguen ser.
Tinc molts dubtes sobre la fi de la pandèmia. Com va advertir Albert Camus: “ aquesta porqueria de malaltia….Fins i tot els que no la tenen, la porten en el cor” A més d’aquesta raó, crec més aviat que no hi haurà un després de la pandèmia, ja que quan disminuïsca la pandèmia sanitària als països rics a causa de la vacunació, quedaran per vacunar dues terceres parts de la població mundial empobrida. Al dia de hui el 75 per cent de vacunes estan concentrades en 10 països. Quan el 70 per cent de les poblacions riques estiguen vacunades, només el 10 per cent ho estaran en la resta de la població. D’altra banda, després de la pandèmia sanitària general vindran epidèmies localitzades: es radicalitzarà l’epidèmia de la fam, la mobilitat de poblacions després del deixant del capital, la violència per la frustració. No sembla, doncs, molt encoratjadora la situació
Al contrari, és la primera crisi mundial que porta en el seu interior un germen de solidaritat basat en el propi interés. Encara que la geografia de la catàstrofe es distribueix amb desigualtat intensitat al llarg del món, no obstant això el coronavirus porta amb si dos frens d’emergència: l’existència d’un món únic i interconnectat en el qual no hi ha zones segures i insegures, i l’estatut del virus, que circula sense passaport ni nacionalitat. Encara que ens obstinem inútilment a domesticar-ho pel seu origen: virus xinés, virus anglés, virus indi o sud-africà. La crisi financera es va poder solucionar en uns pocs països, De l’actual pandèmia, ningú se salva només, ni tan sols serveixen els pots en els quals només caben uns pocs. Per primera vegada, no hi ha eixides individuals, ni estatals, ni continentals. En aquest sentit és un virus igualitari.
2.- Què penses sobre qui podrà liderar la reconstrucció? es farà des de la solidaritat de nacions-estat, o des de la bondat que ha proliferat en els barris, ciutats, camps, xiquets que manen vídeos als seus avis, joves que no es cansen d’esperar?
Els actors de la reconstrucció seran múltiples i plurals i cap per si mateix estarà en condicions d’aconseguir-la. De la crisi del 2008 eixim pilotats pels actors econòmics i polítics, de la pandèmia sanitària eixirem pilotats per institucions mundials com l’OMS, l’ONU i Institucions globals com UE, Aliances asiàtiques, africanes i americanes. Els estats nacionals, per contra, no estan capacitats per a abordar un problema global amb instruments locals, però sense ells no hi haurà reconstrucció possible. La pandèmia ha vulnerat els propis fonaments de la convivència i, en aquest cas, la reconstrucció no pot vindre només des de dalt ni des de les institucions, sinó que requereix la mobilització social que incorpore a les ciències i a la religions, als experts i als líders socials, les humanitats i les espiritualitats i sobretot les bones pràctiques que la població ha desenvolupat a l’interior de la catàstrofe.
3.- Hui sembla que el poder està fora de l’espai estatal. El Leviatan ja no és l’estat, amb subjectes conscients, sinó el d’una racionalitat matemàtica en l’algorisme financer. Sembla, doncs, que la voluntat política humana ha perdut la seua eficàcia; davant aquesta constatació, s’aprecia que la solució es troba, abans de res, en la solidaritat que naix del “paisatge dels gemecs” i els relats que identifiquem en organitzacions psíquiques i socials, que orienten comportaments col·lectius i pràctiques polítiques.
No estic tan segur que el poder estiga fora de l’espai estatal. Fora de l’Estat només queda el Mercat. Neutralitzar el poder de l’estat és la pretensió dels qui volen que el capital no estiga controlat per l’Estat, o que la llibertat circule sense límits. La novetat, tanmateix, hui és el sorgiment d’actors morals arrelats sobre el territori i amb la bondat i la compassió com a equipatges. La gestió de la pandèmia ha mostrat les potencialitats de les dades, que permetien saber a cada moment l’índex de morts, d’ocupació de les UCI, de l’índex acumulat en dècimes, la corbes de contagis. Però també ha mostrat la seua radical insuficiència: morts sense rostres, contagis sense noms, UCI sense proximitat, duels sense comiat. Es pot suportar un índex acumulat de 250 per 100.000, si eres capaç d’acostar-te al dolor íntim de cada persona i de cada família tot canvia.
4.- Dius que en molts moments la pandèmia s’ha mostrat generadora d’ambients: com a exemple, la recreació de la casa, no sols com a reparació del desgast laboral, sinó com a empara i recolliment.
En la pandèmia s’ha evidenciat el poder destructiu del virus amb, i també el poder regenerador que ens ha permés estimar ambients, pràctiques socials i institucions. Hem estimat el valor de la simple vida, sense adorns ni superficialitat, de manera que mentre la mort és una llei natural, la vida és un miracle permanent. Ens ha fet estimar la casa fins al punt que el temps de quarantena el dediquem principalment a invertir a condicionar la casa, perquè va deixar de ser un lloc de descans i reposició d’energia a ser un espai vital capaç del millor -trobada amb els fills, amb els cònjuges, amb un mateix- i també del pitjor – violència de gènere.
5.- Molts de nosaltres, d’alguna manera, en aquesta pandèmia hem sentit un deute els uns amb els altres: fills amb pares, nets amb avis, entre germans i amics, polítics amb ciutadans. Assenyales que aquest deute pot generar consciència crítica, pot anar més enllà d’una experiència personal que genere una indignació més profunda.
La pandèmia ha creat dues figures antagòniques, el deutor i el creditor. El deutor és aquell que se sent agraït pel rebut, celebra els llaços socials i els vincles afectius i s’indigna per no poder acomiadar-se dels seus pares, no poder visitar-los, i espera reconstruir els vincles al més prompte possible. El creditor per contra creu que tots li deuen alguna cosa, només reconeix drets i ignora la seua responsabilitat. Acusa les Residències pel tracte als majors però no es pregunta si va exercir la necessària vigilància o més aviat va abandonar als seus. Confie més en els deutors que en els creditors. El deutor té consciència crítica i la seua indignació no li porta a la queixa que paralitza, sinó a l’acció humil, radical i compartida.
6.- Refereixes que el marc teleològic postula una eixida d’excepcionalitat a les crisis mitjançant un procés lineal, ascendent, que condueix irreversiblement a un estadi superior de la consciència, de la vida, de la societat. A partir d’ací es pot deduir que les intervencions polítiques són préstecs per a reforçar que anem millor, així com també es justifiquen com a danys col·laterals la gravetat de les morts o les mateixes guerres. És la creació un procés ascendent que sempre va a més i millor?
Vaig viure en primera línia la visió teleològica a l’interior del mig i del terratrémol que va assolar Centreamèrica. La van protagonitzar les Associacions d’Empresaris i comerciants i les institucions econòmiques. Davant la destrucció del país, deien que la catàstrofe seriosa bona per al país perquè permetria reconstruir les cases, refer les carreteres, destruir les cases precàries. Perquè el país sempre va avant, segons postula el gran mite de la modernitat pel qual sempre es va a més i a millor. La seua última expressió proposa que l’home pot arribar a ser déu – “homo deus”- La pandèmia ha destruït el mite, i ha mostrat la fragilitat de l’ésser humà, la vulnerabilitat dels seus contextos, i la inconsistència de les seues estructures socials i polítiques. Les persones mortes i el sofriment infinit causat pel virus no és una baula en la cadena ascendent del progrés; és només i simplement una catàstrofe. L’optimisme propi de la maximització s’ha convertit en descreiment, incertesa i anhel d’una salvació que no serà el resultat d’anar a més i a millor, sinó d’un procés obert, i com el teu dius al començament de la conversa, imprevisible.
7.- El sentiment religiós tradicionalment s’ha representat vinculat a situacions de contingència i en la pandèmia aquests rumors de sacralitat han emigrat, –amb codis laics o religiosos-, cap a accions solidàries i de bondat. Això mateix l’expresses de manera preciosa quan dius: la provisió de Déu són les mans llargues de dones i homes bons.
El sentiment religiós ha surfeat en diferents experiències personals i contextos socials. Són vehicles sotmesos al temps, al llenguatge i a la cultura. En èpoques metafísica, el sentiment niava en l’experiència de la contingència i la finitud.
En temps del romanticisme, va girar cap a l’experiència oceànica. La religió no naixia en l’experiència del desert sinó en l’experiència de bellesa, de plenitud, de felicitat. Entre guerres envoltat d’enderroc l’ésser humà era simbòlicament actiu, obert a la alteridad capaç de crear símbols, imaginació creadora. En temps de l’existencialisme, es rastrejaren totes les forma d’obertura en l’ací i en l’ara. En la pandèmia s’han desbordat els llocs tradicionals de l’experiència religiosa unides a la contingència, a la vulnerabilitat i s’ha obert el lloc de la bondat, de la solidaritat, de l’ajuda i de la cura com a espais sagrats.
8.- Sobre la relació entre sofriment evitable i la justícia ideal planteges un tema que pot marcar la ruta de la nova normalitat: si es fa a través d’accions basades en un enfocament ideal, regles perfectes, o es pot plantejar des de realitzacions concretes que mitiguen les injustícies.
A les portes de les Residències se sent el crit que reclama justícia envers els seus majors, justícia reclamen els pobles que no tenen accés a la vacunació, justícia imploren els que van veure morir en els corredors dels hospitals per falta de recursos. Sempre que es planteja la necessitat d’un canvi s’obri la cruïlla entre el millorament, que pretén evitar les injustícies manifestes, i la revolució que pretenen aconseguir una societat perfecta. L’avenir del vulnerat viurà aquesta tensió i sense renunciar a la justícia ideal com a horitzó, dona prioritat a la injustícia evitable, encara que haja de suportar molts dubtes sobre si condueix o no a una societat perfectament justa.
9.- En el llibre se supera l’optimisme ingenu d’una humanitat que camina en línia ascendent, però també es parla d’un ací i ara que ens marca una naturalesa de la qual depenem i hem de cuidar, amb arrelaments i fabulacions que ens connecten, on trobes signes d’esperança; preciosa és la imatge de la centralitat de la vida i la dignitat del vivent.
En la pandèmia s’han revelat gèrmens d’esperança, que necessitem per a la reconstrucció. Ha permés, segons subratlla Francisco rescatar i valorar a tants companys i companyes de viatge que, en la por, van reaccionar donant la pròpia vida, i van comprendre que ningú se salva només. Ha introduït la lògica col·laborativa entre els actors, que s’ha mostrat més eficaç que l’oposició en la qual es guanya la partida quan l’altre perd. Ha generat esperances saber que sense la participació activa de les poblacions cap problema té solució; les persones vulnerades no sols tenen problemes sinó també solucions. Obri espais d’esperança saber-se en situació permanent d’aprenentatge sense que es puguen exigir certeses absolutes ni principis innegociables. Oferir certeses quan només hi ha incertesa produeix frustració col·lectiva. En un moment en què l’economia, la política i la cultura semblen haver-li declarat la guerra a la vida natural i social, la vida es germana amb la cura i els herois del nostre temps han sigut els professionals de la cura que han sostingut les nostres vides, i la legió de persones, amadors i somiadors, que van fer de les seues vides un servei de donació i gratuïtat.