Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El desinterés i l’abanadonament de les religions ha augmentat en forma pràcticament proporcional a les reaccions fanàtiques i fonamentalistes per defensar postures religioses tancades i intransigents. Creix la consciència que les religions són un focus de conflictes i enfrontaments que condueixen a enemistats i guerres. I el mateix es pensa respecte a la política practicada de forma partidista i interessada, tancada a tot enteniment i orgullosa de sí mateixa, fins al punt d’originar guerres, conflictes i abusos.
Aquest ambient es veu reflectit en tants conflictes actuals que repercuteix, fins i tot, en la vida familiar i provoca que alguns temes no hi puguen ser tractats: política, religió i futbol.
Vivim dividits amb les posicions molt fermes, tancades i inamovibles. Estem classificats, marcats i estereotipats. Es mostren postures irreconciliables, jutjant-nos i no permetent-nos canvi ni reconeixement, encara que tots ens considerem persones de pau. No reparem en les nostres intransigències ni en el nostre ridiculitzar les altres persones perquè no pensen com nosaltres; però continuarem considerant-nos persones pacifistes i defensores de pau.
Aleshores, què és la pau per a nosaltres? Com construir la pau? Segurament direm que no, però les nostres actituds i el nostre fer està donant per bo allò que diu: “per a construir la pau, prepara’t per a la guerra“.
La carrera armamentista als països és descomunal. La indústria armamentista ocupa un percentatge molt alt del PIB dels països i sabem que la producció (armes) cal consumir-la perquè no pare la producció de la qual mengen moltes famílies.
Les religions volen parlar d’un Déu misericordiós i al cristianisme s’anomena Amor, però vivim allunyament, hostilitat, indiferència i divisió sense que això siga impediment per a poder combregar i participar en les cerimònies on pareix que tranquil·litzem la consciència. Les persones cristianes tindrem com a font l’Evangeli, on es posa de manifest la impossibilitat d’acceptar eixa manera de viure, però hem aconseguit construir una doctrina pròpia i una moral individualista que ens facilitarà ser persones devotes i alhora mantenir els conflictes personals i socials.
¿Podem dir que les religions i la societat són pacifistes? Mirant al nostre voltant, caldrà dir que estem oferint una moral teòrica, argumental i individualista des d’on ens permetem fer-nos el raonament que mantenint els principis, ja no cobra importància el nostre quefer, per això, podem seguir la teoria i defensar d’allò que diu: fer com fan, no és pecat, cosa que no deixa de ser la llei del Talió. Pareix que no dubtem a ensenyar els infants a no fer mal a cap persona, però si te la fan a tu, torna-la.
En la pràctica, a la vida cristiana, ¿on queda el passatge de Lluc (6,3-38) quan ens parla de no comportar-nos condicionant la resposta a la dels altres? Com ser persones constructores de pau si actuem segons fan les altres persones amb nosaltres?
Caldrà repetir-nos constantment que la pau sols és possible des del perdó, i encara que és difícil d’assumir quan sagnem en carn pròpia, no és impossible.
Si volem la pau, caldrà superar la llei del Talió i també deixar de considerar dèbil i fava a la persona que no torna mal per mal. Cal incorporar a la nostra vida el perdó, que, encara que difícil, és necessari i deixar la dinàmica de la justificació de la violència per trencar el cicle viciós del “fer com fan”.
Per a ser constructors de pau no se’ns demana heroïcitat, sinó decisió, creure fermament en la capacitat humana de reconciliació.
Per a ser pacifistes caldrà fer l’opció del perdó, sabent que no podem demanar que ens donen servida la pau, sinó que cal conquerir-la. Si de veres el poble vol pau i les persones també, analitzem com vivim i descobrirem la necessitat d’eixir d’egoismes i justificacions i acceptar de bon cor no tornar mal per mal.