Diumenge de Pasqua LA TOMBA ESTAVA BUIDA Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Déu va passar per la història obrint tombes i va buidar el que els éssers humans havíem segellat; la figura d’una tomba, que s’obre amb tres dones de testimoni, és el signe de la nova humanitat. La Pasqua d’enguany ens porta a obrir les tombes segellades per la indiferència i els mausoleus aixecats pels poders econòmics i polítics que encobreixen vides desnonades. Amb la visita de les tres dones es va il·luminar la tomba i estava buida, i així dins de la tomba va començar una història d’alliberament, i no fora. Transformar la mort en vida no va succeir fora de la tomba, sinó dins.
En les tombes del nostre temps, que fereixen perquè són evitables i ofenen perquè fan mal, hem d’entrar-hi nosaltres com proposa Pau en la lectura d’avui. Fora van quedar els poregosos i acovardits i dins van entrar les tres dones, que en conèixer el gran secret de la història, en lloc de ser reconegudes com a testimonis protegits, van ser declarades perilloses i reeducades a ser actrius secundàries. Visitem les tombes, immenses i esquinçadores que ens colpegen diàriament.
Les persones arrabassades per la gota freda, que jauen en les seues tombes, triomfaran sobre la mort quan s’il·lumine la seua veritat i es faça la seua justícia. Les tres dones de l’evangeli són les dones i els homes que porten sobre els seus pits els noms de les persones desaparegudes. L’abraçada del Vivent a cadascuna d’elles és la seua pasqua personal, però la pasqua comunitària vindrà si s’il·lumina el que ocorregué i es tanquen les ferides. D’aquesta manera, el pas de Déu reconstruirà els nostres pobles, confondrà els poders arrogants i sanarà les nostres ferides i els nostres esperits afligits. Només llavors podrem perdonar-nos els uns als altres.
La Pasqua ens portarà a les platges que ens emboliquen i ens donen vida. Els corrents marítims són també una tomba que aquesta Pasqua il·luminarà. El Mediterrani s’ha convertit en la gran tomba de persones immigrants que van perdre els seus noms i els seus cossos en el viatge cap a un paradís artificial propagat per les ones televisives. Ni tan sols han estat dignes de ser plorades i suscitar el dol, jauen en la tomba a l’espera que la seua llum confonga les Administracions que prefereixen una mercaderia a salvar una vida i lluite contra la bogeria imperial. Com deia el Talmud i es recorda en la pel·lícula: “Qui salva una vida, salva el món sencer”
I si asseguts a la platja, la vista us porta a l’altre extrem del Mediterrani veureu la multitud de mares que ploren pels seus fills a Gaza i a José d’Arimatea que porten els cossos dels seus fills en braços embolicats en llençols blancs, igual que José d’Arimatea va soterrar Jesús de Natzaret, el Palestí.
Les persones derrotades per la Dana, les desaparegudes en la ruta migratòria i les vides trencades pels exèrcits invasors són el temple de Déu en la terra; ells i elles són carn de la seua carn, cos del seu cos, llum de la seua llum. Mirar les tombes actuals i deixar-se mirar per elles és el camí de la vida, el foc que crema en els cors, l’energia de transformació, la Pasqua de la humanitat. Les tres Maries van obrir els ulls de les persones cansades, decebudes i ferides.