Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Una democràcia està sempre basada en la divisió tripartida dels poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial. És evident que el que més representa la voluntat popular és el legislatiu, perquè és aquest el que està directament basat en les urnes. En les Espanyes tenim la sort que és el poder que tria el que ha de presidir el govern, evitant, molt raonablement, la segona volta quan no s’arriba a majoria absoluta, perquè aquella pot dur al govern una persona a la qual la majoria dels votants no haurien triat mai.
Ara apareixen massa veus dient que l’executiu no està respectant el poder judicial. És de veres açò? Unida a esta queixa apareix també la d’alguns polítics i també d’alguns jutges que es critiquen les resolucions judicials. ¿Es pot criticar o no l’acció d’un jutge o una sentència? ¿Són els jutges intocables? ¿Perilla per les crítiques l’estabilitat de la Justícia en aquest país? Vegem.
Cal partir de la realitat constitucional. El jutges i fiscals són funcionaris públics, és a dir, funcionaris de la sobirania popular igual que els militars o els oficinistes de l’administració. L’estructura judicial és un cos laboral creat al servei dels ciutadans de la mateixa mena que ho és la Seguretat Social o la milícia; per tant, si jo puc criticar o queixar-me d’una actuació policial o de com m’ha tractat qualsevol funcionari, per què no he de tindre també el dret a criticar una actuació judicial quan no em parega bé? És evident que si no tinguérem aquest dret no estaríem en una democràcia.
Unit al que s’acaba de dir, podem també preguntar-nos: ¿és bo que jutges i fiscals, amb les seues vestes funcionarials, es manifesten contra una llei o contra un projecte de tal? Sembla clar que, si es manifesten per a demanar més recursos a l’administració de justícia o pels seus sous o drets com a treballadors, tenen el mateix dret constitucional que qualsevol altre col·lectiu, però no poden fer-ho d’uniforme perquè açò indueix el poble a pensar que són ells els que jutgen la bondat d’una llei i això pertany a altre poder estatal: el parlament.
Si un grup de treballadors de la justícia considera que una llei atempta contra els drets humans o contra la Constitució, tenen mitjans constitucionals per a dur els seus criteris al Parlament i, a la fi, als tribunals; però, si es manifesten revestits amb les seues togues i punyetes, estan dient que un poder estatal s’oposa a un altre poder: el legislatiu; el que vol dir que enganyen, i molt, els que afirmen que el poder executiu esta immiscint-se en el poder judicial, perquè en aquestos casos és exactament al revés: és el poder judicial el que es clava en la labor del poder legislatiu.
Els jutges no tenen la funció de fer les lleis; el seu treball, com a funcionaris de la sobirania popular, és fer-les complir. El fet de ser un funcionari judicial no dona més poder ni criteri per a oposar-se a una llei que a un altre ciutadà. La sobirania popular ha donat la funció legislativa a uns ciutadans que són triats en cada elecció per a fer-ho; i són aquestos, reunits en assemblea, els que jutgen sobre la bondat, l’oportunitat o la necessitat de la llei.
Ben cert és que una llei pot ser imperfecta o inútil o, àdhuc, roïna, però són els partits polítics, la participació ciutadana i la lliure expressió els que han de fer una protesta, i també la proposta, que el parlament del moment o el següent podrà estudiar, modificar o anul·lar. Per això és molt important el canvi de diputats cada quatre anys.
Això, naturalment, no vol dir que els jutges i fiscals personalment no puguen estar contra una llei que no els agrade, però han de fer-ho amb els instruments democràtics que tots tenim a l’abast: la participació política, la manifestació junt a altres ciutadans, la llibertat d’expressió i també la desobediència civil, però mai com a funcionaris i molt menys com el tercer poder de l’estat.
Així que no considere mala la crítica a les actuacions judicials, a banda que precisament la llei la suposa en admetre successius recursos, i també és falsa la idea, molt publicada, que tal crítica deteriora la institució judicial, perquè no estar d’acord no vol dir que no estiga un obligat a complir la resolució. Les sentències poden criticar-se, però sempre s’han de complir, si volem viure en un món on regne la justícia i la pau social.