Solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Onofre Vento és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La Resurrecció dona vida i fa present entre nosaltres de forma activa, el missatge que Jesús ens dona a través de la seua experiència de vida i la seua paraula; de manera que no quede soterrat i absent d’este món nostre, sinó que puguem continuar fent-lo present, viu i ressuscitat en les nostres vides i en la nostra societat,
L’Ascensió del Crist al cel, ens fa present i manté l’esperança per tal de seguir caminant i construint la nostra vida i el nostre entorn social, dintre de les grans adversitats que se’ns presenten.
Tindre esperança és creure en la possibilitat de canviar, de millorar, de transformar la realitat; és a dir, si no hi ha espai a l’esperança, no hi ha vida. “L’esperança és un pont sobre tota situació sense eixida.” (M. Zambrano).
Així i tot, l’esperança no és una evidència, de manera que per poder mantenir-la dintre nostre, és imprescindible: la fe, la confiança en el fet que este futur noble, digne…. al qual aspirem, puga obrir-se camí. Mentre hi ha propòsit, tensió, lluita, compromís, hi ha esperança. Este compromís s’ha de manifestar en l’esforç per anar construint al nostre voltant una realitat basada sempre en l’estima, la comprensió, l’escolta i el respecte a l’altre, superar les diferències a través del diàleg… mai a través de la violència, de la guerra. Tenint ben present que si la dinàmica del nostre actuar no implica el triomf de la vida sobre la mort i la perversitat, la nostra vivència del cristianisme no serà autèntica, no reflectirà la vivència del Jesús dels Evangelis.
També hem de prendre consciència que este camí no podem fer-lo en solitari, és indispensable l’acció comunitària, el vincle amb els altres; de manera que conjuntament, sostenint-nos els uns amb altres, puguem anar superant les grans dificultats que se’ns presenten. La comunitat juga un paper clau en les situacions límits.
Així i tot, l’esperança limita, sempre, amb la desesperació. Jesús es desesperà a Getsemaní. Experimentà la soledat radical, la impotència, l’abandonament infinit de Déu que el portà a exclamar: “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat.” (Mt. 27,46)
Segur que nosaltres, en algun moment de la nostra vida experimentem la desesperació i necessitem de la reflexió, de l’ajuda de les persones per poder superar-la i seguir el ritme de compromís necessari.
Mirar al cel fa créixer dintre nostre l’esperança animada per la figura de Jesús i el seu missatge de vida. Ens fa ferma l’esperança per mantenir fresc i confortant el nostre caminar, per difícil que se’ns presente la construcció d’este món. I en especial en estos moments que estem vivint en els que es manifesta l’aliança actual que mantenen la ultradreta a nivell mundial i els moviments integristes de les esglésies. Una religió que té molts seguidors i que va en contra dels valors fonamentals del propi cristianisme.
Que els ànims no ens decaiguen, que les forces no ens abandonen en sentir tan a prop les dificultats. Hem de ser conscients que el nostre compromís es troba en la construcció d’este món, i que l’esperança cristiana es vincula amb l’esperança dels pobres.
De manera que mirem al cel per a actuar en la terra. Cal viure amb els peus ferms en la nostra realitat.
Així ens apareix en el relat de l’Ascensió: “Per què vos esteu mirant al cel? (…) se’n tornaren a Jerusalem.” (Fets dels Apòstols: 1,11-12).