XXXé Diumenge del Temps Ordinari. Mª Dolores Simarro és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La humilitat ens fa més humans.
A l’evangeli d’avui veiem un fariseu i un publicà que pugen al temple a ORAR. Cadascun porta en el seu cor la seua imatge de Déu i el seu mode de relacionar-se amb Ell.
La del fariseu, que es vanagloria de complir amb totes les obligacions que marca la llei, es justifica davant Déu, però més aviat es justifica a si mateix del seu bon compliment, la qual cosa és veritat, És un home amb un comportament moral impecable: no roba, no comet adulteri, paga el delme i s’esforça per complir la llei de Déu. És un home “religiosament correcte”.
Però no sap el que és orar. No reconeix la grandesa misteriosa de Déu ni confessa la seua pròpia petitesa. Només cerca Déu per a enumerar les seues bones obres, es creu superior. es mostra orgullós davant Déu. “Jo no soc com els altres homes”. No necessita Déu. No li demana res. Es basta a si mateix.
El publicà se sent pecador; és un traïdor i un explotador de la seua gent. Essent jueu, té el contracte per a cobrar els impostos que exigeix Roma, que és la potència ocupant, i així ho reconeix i per això es confia a la misericòrdia de Déu.
La seua oració és molt diferent. Sap que la seua presència en el temple és mal vista per tots. El seu ofici de recaptador és odiat i menyspreat. No s’excusa. Reconeix que és pecador. No es vanagloria. No té res a oferir a Déu, però sí molt a rebre d’Ell: el seu perdó i la seua misericòrdia. En la seua oració hi ha autenticitat. Aquest home és pecador, però està en el camí de la veritat. «Oh Déu!, tingues compassió d’aquest pecador».
Aquesta lectura ens porta a fer-nos diverses preguntes:
Què em justifica, “les meues almoines” o el meu lliurament callat als altres?¿Base la meua oració en les meues paraules, en les almoines que done, en el que demane a Déu, o en el meu sincer reconeixement del que soc?
Quina ha de ser la nostra relació amb els altres?
La paràbola ens ha de moure a buscar la veritat de nosaltres mateixos, a l’acceptació sincera del que som, al reconeixement de la igualtat de tots els fills i filles de Déu, i a la lluita contra les diverses formes de fariseisme, exclusió i discriminació que existeixen en la societat.
La nostra mirada hauria de dirigir-se a nosaltres mateixos, per a qüestionar-nos com ens reconeixem “justos”, segurs de nosaltres davant Déu per allò que fem.
El que no veu el proïsme que té al costat, ni es preocupa de qui està al seu voltant és perquè només pensa en si mateix, però quan mirem el proïsme amb humilitat veiem una persona com nosaltres, amb virtuts, defectes, circumstàncies, problemes, etc. En una paraula, com un ésser humà. Per això la humilitat ens fa més humans.
Quina ha de ser la nostra relació amb Déu? ¿Com la del fariseu a qui només importa l’observança de la llei d’una religió legalista, o, contràriament, com el recaptador que confia plenament en la misericòrdia i l’amor de Déu. sense vanaglòries, amb humilitat?
Descobrir el que realment som seria la clau per a una total confiança en Ell.
El Papa Francesc ens diu: “No és suficient, per tant, preguntar-nos quant resem, hem de preguntar-nos també com resem, o millor, com és el nostre cor: és important examinar-lo per a avaluar els pensaments, els sentiments, i extirpar l’arrogància i la hipocresia”.