“Des del capvespre de la meua vida —escrivia Antonio el mes de febrer 2025— us confesse que cada vegada veig amb més claredat que cal emprendre l’últim tram de l’escalada, sense por, sense motxilles pesants, sense rèmores històriques”. Tres mesos després, un mur de silenci i una densa incomunicació ens va fer pressentir que la mort s’acostava tot callant.
Amb les eines filosòfiques adquirides a Comillas, la teologia escolàstica apresa en llatí en la Gregoriana i els estudis de Ciència Política en La Sapienza, Antonio va saber escoltar el batec profund de la vida, el crit dels nàufrags, el murmuri dels bussejadors i el clam dels reformadors de l’Església. Des d’aquest lloc interior va escriure, pocs mesos abans de morir: “Jo sent moltes primaveres brollar de la profunditat. Us convide a creure en el sentit més profund de tota vida, que té la seua força en una cosa molt amagada, un misteri encara més que un enigma per descobrir. A esperar que la meua vida i les nostres vides continuen brollant enmig de tantes catàstrofes i enderrocs”.
Nascut per formar part d’una elit per herència familiar, Antonio va elegir tanmateix compartir les ferides, les lluites i l’esperança dels últims. De l’esforç per ajustar la seua destinació a la seua opció personal són testimonis els militants del Port de Sagunt: va conviure amb els capellans obrers Juan Camarena i Pepe Fornés, va acompanyar lluites sindicals i va encoratjar moviments ciutadans que reclamaven una reconversió industrial digna i justa.
Com amic, vam compartir el pa i la paraula, el vi i la salut. El vaig tractar de prop, vaig beure de la seua saviesa. Tenia un do natural per als vincles afectius i per a una amistat cívica que elevava l’esperit. Pessoa parlava dels “amics seriosos, aquells que fan de la realitat la seua font d’aprenentatge sense permetre que la fantasia muira”: en Antonio, l’aprenentatge i la imaginació van ser sempre l’arnés de la seua aventura vital, que ens va rescatar de la mediocritat ambient i del “carrerisme” eclesiàstic.
Sacerdot primer i laic després, va treballar amb fermesa per una Església més evangèlica, democràtica i compassiva, i per una societat més decent, més justa i més humana. Mai es va doblegar davant les jerarquies quan va haver de denunciar la resistència al canvi d’un cos eclesiàstic envellit; va apostar per una fe personal empresonada per un sistema de creences heretat. Tampoc va cedir davant la correcció política ni davant els mecanismes inquisitorials de la censura franquista. Mai no es va deixar seduir pels cants de sirena d’una carrera, el carrerisme eclesiàstic, encara que fora proposat com a bisbe en l’única consulta al clergat realitzada en la diòcesi de València després del Concili. I tampoc va buscar medalles ni honors, encara que la història espanyola tindria motius ben sòlids per a recordar el seu compromís amb la democratització, el laïcisme i el desglaç del nacionalcatolicisme; la Comunitat Valenciana pel seu impuls a lideratges ètics; i l’Església espanyola per mantenir encés durant mig segle el far del pensament crític i el diàleg cultural.
Antonio va ser present en una gran diversitat d’iniciatives, grans i xicotetes. Com a director del Col·legi d’El Salvador de la Universitat de Salamanca (1969-1970), va tractar d’impregnar d’esperit conciliar una estructura de convivència arcaica i inhumana, i aquest intent li va costar el cessament. De 1971 a 2020 va ser director, secretari i editor d’Església Viva, fundada per divulgar, encarnar i prolongar el Concili en la realitat espanyola. Des del 2001 va crear la plataforma Atrio, concebuda per “acollir totes les primaveres i enfortir la fe i l’esperança en la vida”. El 2006 va acompanyar el naixement de la col·lecció Diàspora en Tirant lo Blanch. Va impulsar el moviment de Justícia i Pau i va assessorar congregacions i instituts seculars en la seua renovació conciliar. Va participar en la gestació de tres institucions amb un sòlid arrelament valencià: la Fundació ETNOR (1991), la Fundació Hugo Zárate (1994) i el Centre d’Investigació Príncep Felip (2005).
El seu compromís es va estendre a moltes altres causes: la lluita per les llibertats enfront de la dictadura política i l’autoritarisme eclesiàstic, com podem veure en l’article de 1970 firmat amb Fernando Urbina; l’emancipació de la dona, que va defendre en “Dona i alliberament” (2024); la crítica al capitalisme i l’aposta per una economia solidària al costat de Ricardo Alberdi i Rafael Belda; la resistència al fonamentalisme i la promoció del pensament crític, presents en els seus escrits sobre Joan Pau II i Wojtyła. Va mantenir sempre el seu entusiasme pel papa Francesc, sense deixar d’assenyalar, però, les reformes encara pendents. Tot això ha bastit l’ordit d’Atrio. Lloc de trobada, un espai per a abraçar persones, comunitats, cultures i generacions, amb els mitjans de comunicació més moderns al servei del diàleg i de la recerca d’una societat nova.
Així mateix, en el Grup de Cristians del Dissabte, Antonio es va bolcar en la renovació evangèlica de l’Església a València, en l’opció pels empobrits i en la missió alliberadora del cristianisme. Va contribuir a la presència pública del grup i al Fòrum de Cristianisme ara i ací, i va posar els seus coneixements informàtics al servei de la tasca comuna. En l’Associació Marcel Légaut i en la plataforma Atrio va desenvolupar una espiritualitat en l’estela de Légaut i Grothendieck, els seus “companys de cordada”. Durant quaranta anys, Légaut el va ajudar a distingir la fe personal de les creences heretades, i Grothendieck a alliberar-se de conceptualitzacions dogmàtiques que impedien avançar.
Viure per a Antonio era començar de nou en constant renovació constant. Cinc mesos abans de morir, als 92 anys, volia preparar Atrio per a una nova primavera i continuar —deia— “el que ha donat sentit a la meua vida: viure el més autènticament possible la meua existència humana, en el seguiment de Jesús de Natzaret, amb una fe cada vegada més purificada i l’esperança que en Ell hi ha Vida, més enllà de la meua existència ínfima i efímera”.
En la memòria de celebració dels quaranta anys de l’Institut Benlliure (2009), Duato reconeixia que la dècada dels vuitanta van ser els anys més crucials de la seua vida. En 1983 va ser nomenat professor de religió i elegit després director del centre (1989-1990). Va viure llavors dilemes i cruïlles: l’hivern eclesial de la involució, la contradicció de ser professor de religió sota un concordat que no compartia, la tensió entre professors allunyats de l’experiència religiosa i la sospita dels qui temien la secularització, la soledat de l’home de carn i ossos i el pes de la funció institucional. I, sobretot, la paradoxa última de l’existència, que va deixar escrita el 23 de maig de 2025, un mes abans de la seua hospitalització: “Som ínfims i efímers, però necessaris… Sotmesos a la desgràcia, destinats a la mort, però cridats a ser”. Descanse en pau.