Josep M° Jordan Galduf, excatedràtic d’Economia de la Universitat de València
Divendres 6 de febrer participe en la presentació del llibre Ingrata pàtria, de Martí Domínguez, al centre Unió Musical de Llíria. Per a mi constitueix una gran satisfacció poder fer-ho. Departir amb l’autor i altres persones sobre un relat, tan intens com profund, centrat en les últimes hores de vida del doctor Joan Baptista Peset (el nom del qual no es menciona en el text fins al final), professor i rector de la Universitat de València, que va ser sentenciat a mort en un consell sumaríssim franquista l’any 1941.
Martí Domínguez, biòleg i professor de Periodisme de la Universitat de València (a més de director de la revista Mètode), aconsegueix compondre una narració bella i emotiva (carregada de dramatisme), on igual observa el paisatge exterior com la interioritat de l’anima humana.
La novel·la es desplega en un variat cor de veus (d’un costat a un altre de la trama) al llarg de 50 capítols, endinsant-se en les profundes contradiccions de la naturalesa humana. Entre els acusadors del professor figuren antics companys de la Facultat de Medicina, i junt a ell hi ha altres tres persones davant l’escamot d’execució, cadascú amb les seues angoixes i cavil·lacions. De tot el qual se deriva, a ulls de hui, un clam a favor de la cultura i el progrés enfront de l’opressió i la barbàrie.
El relat arranca amb una força extraordinària. Una vesprada de dissabte del mes de maig de 1941, un grup de soldats comandats per un capità i acompanyats per un tinent metge, es dirigeix al camp de tir d’una caserna militar per afusellar a quatre condemnats a mort que hi arriben amb un camió procedent de la presó Model de València. La veu la porta en aquest primer capítol (a l’igual que en l’últim) el tinent metge, qui va ser alumne del professor i es mostra tremendament commogut quan el reconeix entre aquells pobres desgraciats.
Els altres tres condemnats a mort són l’Alcalde de Sagunt i dos anarquistes Tots ells, i especialment el professor, duran la veu cantant en un capítol o altre del llibre. A l’igual que ho faran distints personatges de la trama, com ara el capellà castrense, el jutge militar, el director de la Model, la dona del professor, l’enterrador, el metge de la presó, etc. Interessa saber qui foren aquells que van trair (i per què) al professor, i rememorar la visió de les coses que tenien els qui protagonitzaren l’alçament militar i van guanyar la guerra.
Cap al final del relat, el tinent metge ompli els certificats de defunció i és capaç de convéncer a l’enterrador per a què separe el cos del professor i l’entregue d’amagat als fills, en lloc d’anar a una fossa comuna (on anaren a parar els altres tres afusellats). També d’amagat el professor serà soterrat al cementeri de València fins poder descobrir-ho en arribar la democràcia. Aleshores la seua figura tornarà a ser justament recordada i donarà nom a avingudes, associacions culturals, hospitals i col·legis majors.
L’epíleg és essencial per a poder entendre millor la construcció de la novel·la i disculpar algunes aparents simplificacions que se l’hi escapen a l’autor. El relat és tremendament dens en idees i reflexions, ocupant un notable espai la qüestió religiosa perquè el professor era creient. Això costava d’entendre a unes autoritats rebels que tenien un ferm suport ideològic en la doctrina religiosa dominant, i així veien les postures dels creients d’esquerra com doblement traïdores.