PRESÈNCIA CRISTIANA EN LA VIDA PÚBLICA

RECORREGUT HISTÒRIC

 

 

Grup de l’HOAC de Guardamar del Segura

 

 

 

 

 

ÍNDEX

1. Motivació d’este treball ……………………………………………………..…3
2. Els primers indicis ……………………………………………………………..…4 a 7
3. El llegat del papa Lleó XIII …………………………………………………….8 a 9
4. L’època de l’optimisme ambiental: Joan XXIII i el Vaticà II…10 a 11
5. Algunes aportacions bàsiques del Vaticà II ………………………12 a 15
6. Què ens diu la Doctrina Social de l’Església des del Vaticà II fins avui sobre la presència pública de cristianes i cristians …………..16 a 20
7. De Lleó XIII al Vaticà II i la seua època posterior: el camí que va del cristianisme de presència al cristianisme de mediació, o el que és igual del compromís unitari al pluralisme en l’acció …………………..21 a 27
8. Algunes qüestions a aclarir ………………………………………………..28 a 33
9. Concloent després del tractat fins ara………………………………..34 a 37

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. MOTIVACIÓ D’ESTE TREBALL

Recents esdeveniments esdevinguts a l’església (manifestacions del Sr. Arquebisbe de Valladolid i pPresident de la Conferència Episcopal Espanyola sol·licitant Moció de Confiança en el Congrés dels Diputats o, cas de no presentar-la, Eleccions Generals anticipades; reaccions episcopals a favor i en contra motivades per l’anunci fet pel Govern d’un procés extraordinari de regularització d’immigrants; escrits individuals i col·lectius com a reacció a les manifestacions del pPresident de la CEE i dels Bisbes reticents davant l’anunciat procés de regularització, crítiques a declaracions episcopals per part de partits polítics) han tornat a posar en el candeler el tema de la presència pública dels cristians: té l’Església dret a pronunciar-se davant temes sociopolítics?, en cas de tindre eixe dret, correspon al conegut com a Ministeri Pastoral (Bisbes i per extensió sacerdots, com a col·laboradors seus que són), o més prompte és competència i responsabilitat de laiques i laics que, des de la seua responsabilitat i de conformitat amb el que ensenya la Doctrina Social de l’Església, tenen com a missió treballar pel que des de la doctrina més tradicional es coneix com “Consecratio mundi” (consagració del món)?

Amb la intenció de respondre a eixes preguntes, l’equip de l’HOAC de Guardamar del Segura -conformat per sis persones, tres dones i tres hòmens- hem afrontat el repte de fer una reflexió sobre el tema, no amb ànim de ser exhaustius sinó d’oferir una mica de llum en un tema tan important com el de la participació en la vida pública i més hui dia en què corrents d’opinió i grups de poder tracten de buidar de contingut la democràcia i d’orientar l’opinió pública en favor dels seus interessos particulars o de grup privilegiat i, amb el pretext d’una suposada llibertat, anar en contra de qualsevol idea de ben comú i de solidaritat amb els empobrits.

Potenciar el que coneixem com la participació en la vida pública és hui una prioritat fonamental per a, contrarestant les tendències dominants a què féiem referència en el paràgraf anterior, defendre i consolidar una democràcia forta, plural i que pose com a base de tot la dignitat de la persona i la defensa del bé comú.[1]

 

 

 

 

 

 

 

2. ELS PRIMERS INDICIS

Igual que hem de bandejar la idea que la presència pública dels cristians és una cosa que arranca del Vaticà II, també hem de rebutjar la que l’Església no diguera res sobre estes qüestions amb anterioritat a Lleó XIII, qui va publicar abans de l’encíclica Rerum novarum (escrita l’any 1891 i centrada en la “qüestió social”) fins a cinc documents orientats tots a tractar el tema llavors candent i controvertit del compromís polític de les persones creients.

El professor de teologia Luis González-Carvajal, en un treball titulat «La caritat política, d’ahir a hui», publicat en el número 110 de la revista de teologia pastoral i de la caritat Corintis XIII (editada per Càritas Espanyola), ens pot ajudar a descobrir el procés seguit per l’Església des dels seus començaments fins al moment que s’inicia amb Lleó XIII i que després analitzarem.

Encara que és una cita llarga, la reproduïm íntegrament perquè ens ajuda amb claredat a descobrir tot el procés a través del qual els cristians han anat plasmant en realitats concretes el seu compromís en la societat.

Després d’afirmar que «ni tan sols l’amor interpersonal pot desentendre’s de la dimensió política, perquè l’amor a una persona concreta no seria complet si no intentara modificar aquelles situacions socials que la fan patir» amb el que col·loca el compromís públic en l’òrbita del Manament Nou, ens diu el següent:

• Els cristians que sempre van ser conscients de la dimensió política de l’amor van anar omplint-la de contingut a mesura que les circumstàncies permetien noves possibilitats.
• Lògicament, quan els cristians eren un grup minoritari en l’Imperi romà, i a més sotmés a persecucions, no podien practicar la caritat política exercint càrrecs públics. Durant aquell temps la caritat política només va poder manifestar-se a través de l’oració pels governants.
• Quan els mateixos cristians van començar a tindre responsabilitats públiques, la caritat política es va traduir en l’exigència d’exercir honestament les tasques de govern, o bé pressionar als governants perquè ho feren bé.
• Finalment, quan la Humanitat va prendre consciència, a la fi del segle XVIII, que les estructures sociopolítiques no eren «naturals», i molt menys «sagrades», sinó “culturals” i, per tant, susceptibles de modificació, la caritat política va incitar a procurar l’establiment d’unes estructures més justes.

La cita, encara que llarga, és clarificadora en diversos sentits:

1. a) Els cristians sempre van ser conscients de la dimensió política de l’amor, i van anar acomodant el seu exercici a les circumstàncies de cada moment.
2. b) Quan per motius de persecució no van poder tindre presència pública, exercien la caritat mitjançant l’oració pels governants, seguint la recomanació de la carta a Timoteu: «Et recomane que abans de res es facen peticions per tots els hòmens; pels reis i tots els que tenen autoritat, perquè puguem gaudir d’una vida tranquil·la i assossegada, plenament religiosa i digna». (1 Timoteu 2,1-2).
3. c) Quan les circumstàncies permetien l’exercici de càrrecs públics, exercint-los amb honestedat o pressionant perquè així es fera.
4. d) Finalment, i és l’etapa que s’inicia amb Lleó XIII, quan sorgix, en paraules de Joan Pau II en Centesimus annus 4, «una nova concepció de la societat, de l’Estat, i, com a conseqüència, de l’autoritat», procurant l’establiment d’unes estructures més justes. Referent a això, i pensant en els qui creuen que és suficient amb només canviar les persones, bo serà deixar constància que Joan Pau II en Sollicitudo rei socialis, 36 ens parla de «estructures de pecat, que actuen contràriament a una verdadera consciència del bé comú universal».

En una primera etapa, i seguint a González-Carvajal, «els pares de l’Església, els teòlegs i els humanistes es van dirigir quasi exclusivament als prínceps, perquè ells eren els únics responsables de les tasques de legislació i govern. […] No obstant això, una vegada que es van establir els règims democràtics, els papes van començar a urgir el compliment dels seus deures polítics al ciutadà del carrer. Com va dir Lleó XIII en 1885 “no voler prendre cap part en la vida pública seria tan reprensible com no voler prestar cap ajuda al bé comú” (Inmortale Dei, 54, apartat Catòlics en l’Estat)».

No obstant això, i com una de les primeres, si no la primera, manifestació cristiana sobre este tema, la trobem un llibre preciós escrit possiblement a la fi del segle II i descobert curiosament el segle XV. Ens referim a l’escrit conegut com a “Carta a Diognet“.

De cert no sabem qui era Diognet, encara que com és evident sí que sabem el seu nom, i suposem pel contingut de la carta que era una persona preeminent d’aquella època i interessada a conéixer el cristianisme. Tampoc sabem qui la va escriure, per la qual cosa el seu autor és conegut com l'”autor de la carta a Diognet“.

Encara que la carta abunda en temes de diversa consideració, per a l’objecte d’esta reflexió ens interessa detindre’ns en el capítol V, titulat “Paradoxes cristianes“, i que literalment diu així: Els cristians, en efecte, no es distingixen dels altres hòmens ni per la seua terra ni per la seua parla ni pels seus costums. Perquè ni habiten ciutats exclusives seues, ni parlen una llengua estranya, ni porten un gènere de vida a part dels altres. A la veritat, esta doctrina no ha sigut inventada gràcies al talent i especulació d’hòmens curiosos; ni professen, com uns altres fan, una ensenyança humana; sinó que, habitant ciutats gregues o bàrbares, segons la sort que a cada un li va cabre, i adaptant-se en vestit, menjar i altre gènere de vida als usos i costums de cada país, donen mostres d’un tenor peculiar de conducta admirable, i, per confessió de tots, sorprenent. Habiten les seues pròpies pàtries, però com a forasters; prenen part en tot com a ciutadans i tot ho suporten com a estrangers; tota terra estranya és per a ells pàtria, i tota pàtria, terra estranya. Es casen com tots; com tots engendren fills, però no exposen els que els naixen. Posen taula comuna, però no llit. Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps en la terra, però tenen la seua ciutadania en el cel. Obeïxen a les lleis establides; però amb la seua vida sobrepassen les lleis. A tots estimen i per tots són perseguits. Se’ls desconeix i se’ls condemna. Se’ls mata i en això se’ls dona la vida. Són pobres i enriquixen a molts. Manquen de tot i abunden en tot. Són deshonrats i en les mateixes deshonres són glorificats. Se’ls maleïx i se’ls declara justos. Els vituperen i ells beneïxen. Se’ls injuria i ells donen honra. Fan bé i se’ls castiga com a malfactors; condemnats a mort, s’alegren com si se’ls donara la vida. Els jueus els combaten com a estrangers; són perseguits pels grecs i, no obstant això, els mateixos que els avorrixen no saben dir el motiu del seu odi”.

Encara que tot el capítol és d’una bellesa singular, hem volgut marcar subratllant alguns dels seus aspectes.

Quan hui dia molts dels nostres germans en la fe (inclosos alguns Bisbes) tracten de plantejar un problema identitari que ens segregue i distingisca dels qui no professen la nostra fe, l’autor de la nostra carta, i per a instruir en el característic del ser cristià a una persona eminent d’aquella societat, li fa constar que els cristians ni habiten ciutats exclusives seues, ni parlen una llengua estranya, ni porten un gènere de vida a part dels altres. I no sols això, sinó que recalca que, habitant ciutats gregues o bàrbares, segons la sort que a cada un li va cabre, i adaptant-se en vestit, menjar i altre gènere de vida als usos i costums de cada país, acaba concloent que donen mostres d’un tenor peculiar de conducta admirable, i, per confessió de tots, sorprenent.

Clar que els cristians de finals del segle II es distingien dels no creients! Però no per vestir distint, parlar distint o habitar llocs distints, sinó per una conducta admirable i, per confessió de tots, sorprenent.

I tot això en un ambient gens idíl·lic, com es pot comprovar: perseguits, condemnats, empobrits, deshonrats, vituperats, injuriats, castigats, condemnats a mort, combatuts pels jueus i perseguits pels grecs…

No obstant això, malgrat un testimoniatge de l’Església primitiva tan eloqüent, hem d’admetre que el pas a assumir els cristians, després de Lleó XIII, que la caritat política, una vegada establida la democràcia, es plasma en el compromís públic, no ha sigut fàcil i bona prova d’això són les reticències que, passats més de cent trenta anys, desperten en alguns germans en la fe estos temes.

S’ha de fer constar que la valenta i possibilista actitud de Lleó XIII va provocar estupor i fins i tot ira en molts cristians de la seua època (a Espanya, es van arribar a demanar oracions per «la conversió del Papa»), però el Vaticà II, en Gaudium et spes ens diu: “Els qui són o poden arribar a ser capaços d’exercir eixe art tan difícil i noble que és la política, preparen-se per a ella i procuren exercitar-la amb oblit del propi interés i de tot guany venal. Lluiten amb integritat moral i amb prudència contra la injustícia i l’opressió, contra la intolerància d’un sol home o d’un només partit polític; consagren-se amb sinceritat i rectitud, més encara, amb caritat i fortalesa política, al servei de tots”. (Gaudium et spes, 75).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3. EL LLEGAT DE LLEÓ XIII

Els nostres Bisbes, allà per abril de l’any 1986, deien en el punt 4 de “Els “Catòlics en la vida pública””: “En convidar-vos a esta reflexió i a este compromís ens situem en una línia d’ensenyança i de vida que té llarga tradició a l’Església catòlica. Especialment des dels temps de Lleó XIII, no sols la jerarquia, sinó també molts seglars, es van esforçar per obrir camins de presència i col·laboració dels “Catòlics en la vida pública””.

Què va ocórrer en temps de Lleó XIII perquè, com diuen els nostres Bisbes, “no sols la jerarquia, sinó també molts seglars, es van esforçar per obrir camins de presència i col·laboració dels “Catòlics en la vida pública”?”

Potser per a entendre-ho millor, siga bo remetre’ns a l’última encíclica social de Joan Pau II, la Centesimus annus, publicada l’any 1991 i precisament, com el seu nom indica, per a commemorar els cent anys de la publicació del primer document de la Doctrina Social de l’Església (DSE), l’encíclica Rerum novarum. En el punt 4 de Centesimus annus, i amb la perspectiva que donen els cent anys transcorreguts entre una i una altra encíclica, Joan Pau II ens ajuda a entendre la situació política, econòmica i social de l’últim terç del segle XIX en els següents termes: “a la fi del segle passat les Església es va trobar davant un procés històric, present ja des de feia temps, però que aconseguia llavors el seu punt àlgid. Factor determinant de tal procés ho va constituir un conjunt de canvis radicals ocorreguts en el camp polític, econòmic i social, i fins i tot en l’àmbit científic i tècnic, a part del múltiple influx de les ideologies dominants. Resultat de tots estos canvis havia sigut, en el camp polític, una nova concepció de la societat, de l’Estat i, com a conseqüència, de l’autoritat. Una societat tradicional s’anava extingint, mentres començava a formar-se una altra carregada amb l’esperança de noves llibertats, però al mateix temps amb els perills de noves formes d’injustícia i d’esclavitud”.

Davant eixa situació de canvis radicals, que anunciaven l’inici d’una nova era, els cristians es trobaven en una cruïlla: o tancar-se al seu castell i lluitar des d’ací perquè no caiguera l’“antic règim” de la societat tradicional, o aprofitar les possibilitats que el “nou règim” oferia per a, des d’ací i amb la terminologia de l’època, instaurar el Regne de Crist.

El professor Ildefons Camacho, en la seua obra “Doctrina Social de la Iglésia. Una aproximación histórica” dedica el capítol 4t a la doctrina política de Lleó XIII i ens diu el següent: “El fet que puguen citar-se fins a cinc documents sobre qüestions polítiques abans de Rerum novarum mostra que estes es presentaven com més greus i urgents que la mateixa “qüestió social”. En este últim camp sembla que els catòlics van trobar abans una nova via d’acord i una major convergència de criteris. No obstant això, quan parlem del polític ens referim a un àmbit més ampli, més englobant, on les discrepàncies eren majors”.

El professor Camacho, a través d’esta cita d’ell presa, ens fa saber (i ací pot vindre per a molts una sorpresa, ja que d’això no se’ns ha parlat tant) que Lleó XIII, el pare de la Doctrina Social de l’Església tal com hui l’entenem, abans de publicar la primera gran encíclica social, va publicar cinc documents sobre qüestions polítiques i va tractar amb ells de respondre a eixe dilema que se’ls presentava als catòlics i al qual abans féiem referència.

I ho va fer d’una forma que el mateix professor Camacho definix com a “postura possibilista, que busca vies d’accés dels creients a la vida social per a acabar de trencar eixa barrera infranquejable que sembla interposar-se entre l’Església i la societat moderna”.

Res ens ha de portar a pensar que Lleó XIII era un convençut demòcrata (que no ho era), però sí a constatar que, com a home de fe, va saber veure entre els secrets d’aquella confusa situació algun signe dels temps que exigia, per expressar-lo en termes més actuals del papa Francesc, derrocar murs i bastir ponts.

No és objecte d’esta reflexió aprofundir en les causes del divorci entre l’Església i la societat moderna, però sí que ho és afirmar que Lleó XIII va adoptar en aquell moment històric una postura possibilista que, amb totes les reserves de l’època, convidava als cristians a aprofitar els ressorts que oferia el nou règim per a prestar la seua ajuda al bé comú col·laborant en l’Administració Pública i arribant fins i tot “als alts poders de l’Estat” (Inmortale Dei, apartat “Catòlics en l’Estat” punt 54, on afirma que “no voler prendre cap part en la vida pública, seria tan reprensible com no voler prestar cap ajuda al bé comú”), i també constatar que, amb aquella valenta postura, va posar els fonaments perquè, amb el pas del temps, l’evolució en la consciència i el compromís de cristianes i cristians i sobretot amb el sempre necessari impuls de l’Esperit, el Concili Vaticà II donara a llum la Constitució Pastoral Gaudium et spes, amb la qual es finalitzava el llarg període d’enemistat entre l’Església i el món modern.

Sense cap gènere de dubtes, Lleó XIII va donar el primer impuls perquè l’Església poguera anys després proclamar a tothom que “Els gojos i les esperances, les tristeses i les angoixes dels hòmens del nostre temps, sobretot dels pobres i dels qui patixen, són alhora gojos i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist. Res hi ha verdaderament humà que no trobe ressò en el seu cor.” (Gaudium et spes, 1).

Tenim un deute de gratitud amb Lleó XIII i va sent hora que el paguem. Lleó XIII no és només el papa social, també ho és del polític, almenys en el seu impuls inicial, i més en una època difícil com la que a ell li va tocar viure.

 

 

 

 

4. L’ÈPOCA DE L’OPTIMISME AMBIENTAL: JOAN XXIII I EL VATICÀ II

Encara que en l’apartat II, en tractar dels primers indicis, déiem que, d’una banda, calia evitar situar el tema de la presència pública dels creients a partir del Vaticà II, i que per una altra remetíem a Lleó XIII i a èpoques anteriors a ell, és indubtable que, per a tractar en profunditat este tema tal com ho entenem hui, el recurs al Vaticà II es fa imprescindible.

Però, per a parlar d’aquell Concili, es fa necessari un esforç per a situar-lo correctament en el seu context, i també per a esmentar a Joan XXIII, el papa que el va convocar i que va ser protagonista important en aquell període de temps que es coneix com l’“època de l’optimisme ambiental”. Tractarem d’explicar-nos.

         Situació

En la dècada dels anys seixanta del passat segle XX es produïxen en la societat canvis:

• En el camp científic, tècnic i econòmic.

–          L’energia atòmica s’utilitza per a fins pacífics.

–          La cibernètica ha suposat una nova revolució industrial en produir-se amb més rapidesa, en més quantitat i a millor preu a mitjà termini.

–          Es modernitza l’agricultura.

–          Les comunicacions i els Mitjans de Comunicació Social (MCS) porten a la quasi desaparició de les distàncies entre els pobles.

–          Ha començat la carrera espacial.

• En el camp social.

–          La Seguretat Social assegura el futur sense temors.

–          Els sindicats adquirixen major protagonisme i participació en la vida econòmica de les seues nacions.

–          S’ha elevat el nivell de vida i instrucció.

–          Hi ha una major consciència dels desequilibris econòmics i es creu que poden ser superats.

• En el polític.

–          El poder polític ja no és patrimoni exclusiu d’una classe social.

–          L’Estat té una major intervenció en la vida nacional, regula la sanitat, l’educació i l’economia.

–          Molts països, sobretot d’Àfrica, accedixen a la independència.

–          Augmenta el nombre d’organitzacions internacionals.

         A estos canvis, s’han d’afegir altres quatre:

–          Es passa de la guerra freda a la distensió.

–          Ha augmentat la sensibilitat davant els desequilibris i desigualtats i la necessitat de superar-los.

–          El maig francés de 1968 ha expressat l’aparició de noves il·lusions. “! Siguem realistes, demanem l’impossible!”

–          En eixe context, entra en escena Joan XXIII que, entre altres coses, convoca el Vaticà II, amb el qual s’inicia una nova etapa de relacions entre l’Església i el món.

Perquè ens fem una idea de l’impacte produït en la societat i a l’Església amb la irrupció de Joan XXIII, apuntarem alguns indicis amb cites explícites de documents per ell produïts:

• L’Església distingix entre l’error i qui el practica (Pacem in terris, 158), la qual cosa va suposar una evolució per a entendre la llibertat religiosa.
• L’Església distingix entre ideologies i moviments històrics (Pacem in terris, 159), la qual cosa va ajudar a aprofundir en el pluralisme en l’acció.
• La Doctrina Social de l’Església adopta una nova metodologia: Veure-Jutjar-Actuar (Mater et Magistra, 236), la qual cosa va possibilitar que des de llavors el primer pas fora partir de la realitat, seguint amb la confrontació d’eixa realitat amb l’evangeli i finalitzant amb l’estímul a l’acció transformadora.
• Proclama que, per a ser just, el desenrotllament econòmic ha d’anar acompanyat del progrés social (Mater et Magistra, 73), la qual cosa va ajudar a entendre que el desenrotllament, per a ser just, havia de ser integral (que abastara totes les dimensions de la persona) i solidari (que aconseguira a totes les persones i, en conseqüència, a tots els pobles).

A ningú podia estranyar que del canvi operat a l’Església amb el pontificat de Joan XXIII, es poguera deduir, com va dir el filòsof Roger Garaudi, que “l’Església ha passat de l’anatema al diàleg”.

Veritat que és molt fàcil deduir seixanta-un anys després la malvolença que alguns sectors eclesials contemporanis senten fins i tot pel Vaticà II?

 

 

 

 

5. ALGUNES APORTACIONS BÀSIQUES DEL VATICÀ II

Per al tema que ens ocupa, la presència dels i les creients en la vida pública, apuntarem algunes coses fonamentals, però que llavors com ara moltes persones creients desconeixen o no valoren.

5.1. Pot el cristià apartar-se de les realitats temporals?[2]

Llavors i ara, una idea comunament estesa entre molts creients és que els cristians hem de buscar la pròpia santificació apartant-nos de les anomenades coses profanes o, utilitzant la terminologia eclesial, de l’anomenat «orde temporal».

El Vaticà II, entre els seus documents, conté un que de manera especial ens concernix al laicat cristià, el conegut, segons el costum vaticà de denominar els documents dels Papes o els Concilis amb les dos primeres paraules en la seua versió original llatina, com a Decret «Apostolicam actuositatem», que podríem traduir lliurement com «el dinamisme apostòlic del Poble de Déu», si bé el propi document se subtitula a si mateix com a «Decret sobre l’apostolat dels seglars».

Este document al qual fem referència, en el seu capítol primer, dedicat a la vocació dels seglars a l’apostolat, ens diu coses com ara que «la vocació cristiana és, per la seua mateixa naturalesa, vocació a l’apostolat», afegint més avant en el mateix punt que «com el propi del seglar és viure enmig del món i dels negocis temporals, Déu crida als seglars al fet que, amb el fervor de l’esperit cristià, exercisquen el seu apostolat en el món a manera de ferment» (Apostolicam actuositatem, 2).

D’estes cites del document al qual ens estem referint es desprenen diverses coses importants:

1. a) Vocació cristiana i vocació a l’apostolat són inseparables.
2. b) Alló propi del seglar és viure enmig del món.
3. c) Els cristians, en la vivència de la seua acció apostòlica, han d’estar en el món «a manera de ferment», o el que és igual com el llevat en la massa. Apartar-se del món per al laic és apartar-se de la seua pròpia vocació a l’apostolat. Veritat que ara adquirix valor el que s’afirmava de cristianes i cristians en la Carta a Diognet?

5.2. Tenen valor per a Déu les realitats temporals?

Si, equivocadament com hem vist en el punt anterior, molts cristians creuen que cal fugir del món, no són menys els que menysvaloren aquelles qüestions que ajuden a configurar l’orde social, polític, cultural i internacional, pensant que en el millor dels casos són un mal menor amb el qual cal conviure però que en res concernixen a la seua fe.  No obstant això, el document que estem comentant ens diu:

“El pla de Déu sobre el món és que els hòmens instauren amb esperit de concòrdia l’orde temporal i el perfeccionen sense parar. Tot el que constituïx l’orde temporal: béns de la vida i de la família, la cultura, l’economia, les arts i les professions, les institucions de la comunitat política, les relacions internacionals i altres realitats semblants, així com la seua evolució i progrés, no són solament mitjans per al fi últim de l’home, sinó que tenen, a més, un valor propi posat per Déu en això, ja se’ls considere en si mateixos, ja com a part de tot l’orde temporal”. (Apostolicam actuositatem, 7).

Quines conclusions hem d’extraure d’esta cita en concret:

1. a) Que Déu té un pla sobre el món (la instauració del seu Regne) i compta amb nosaltres per a la seua realització. El Regne de Déu en la seua plenitud només el mateix Déu el pot instaurar, però nosaltres amb el nostre compromís en el món estem preparant el terreny perquè el Regne avance.
2. b) Que els béns de la vida i de la família, la cultura, l’economia, la política, les arts i professions són mitjans que hem d’utilitzar perquè ajuden a la fi últim de les persones.
3. c) Que precisament per ser mitjans per a aconseguir el nostre últim fi, Déu els vol i ha posat un valor en ells.

Cap cristià a la llum d’esta ensenyança conciliar, pot considerar la vida pública i el compromís en ella com una cosa aliena a la seua fe.

5.3. Són les realitats temporals llocs on es pot desenrotllar el compromís evangelitzador del cristià?

La majoria dels cristians que volen viure de manera responsable la seua fe troben lògica la seua participació, com a membres del Poble de Déu, en l’àmbit de la seua parròquia o comunitat en tasques de catequesis, ajudant en les celebracions litúrgiques o exercint des de Càritas o Pastoral de la Salut el ministeri de la caritat. I realment eixes tasques són i han de continuar sent considerades com a apostòliques.

Però el comentat Decret sobre l’Apostolat dels Seglars ens assenyala en el seu capítol 3r que hi ha altres camps d’apostolat i entre ells cita el mitjà social, del qual diu: “L’apostolat en el mitjà social, és a dir, l’afany per omplir d’esperit cristià el pensament i els costums, les lleis i les estructures de la comunitat en què un viu, és fins a tal punt deure i càrrega dels seglars, que mai podrà realitzar-se convenientment pels altres”. (Apostolicam actuositatem, 13).

La constatació més fàcil del que afirmem en este apartat és que cristianes i cristians veuen normal, lògic i sobretot necessari el compromís a l’interior de l’Església, en la seua parròquia o en la seua comunitat, però costa més trobar cristians que es presten a viure l’apostolat en el mitjà social, malgrat que no ens agraden moltes de les coses que en ell es produïxen i que ens afecten a tots. I això a pesar que el Concili ens afirma que l’apostolat en el mitjà social és deure i càrrega dels seglars, i ens advertix que, si no ho fem nosaltres, mai podrà realitzar-se convenientment pels altres.

Abans del Vaticà II, Joan XXIII, el Papa que el va convocar, havia dit: “Ningú deu, per tant, enganyar-se imaginant una contradicció entre dos coses perfectament compatibles, això és, la perfecció personal pròpia i la presència activa en el món, com si per a aconseguir la perfecció cristiana tinguera un que apartar-se necessàriament de tota activitat terrestre o com si fora impossible dedicar-se als negocis temporals sense comprometre la pròpia dignitat d’home i de cristià”. (Mater et Magistra, 255).

I el Vaticà II, en la Constitució Pastoral Gaudium et spes, també coneguda com a «Constitució Pastoral sobre l’Església en el món actual» (fixem-nos que es diu sobre l’Església en el món, no sobre l’Església i el món), ens afirma el següent:

“El missatge cristià no aparta als hòmens de l’edificació del món ni els porta a despreocupar-se del bé d’altri, sinó que, al contrari, els imposa com deure el fer-ho”. (Gaudium et spes, 34).

Per a afegir més avant que: “S’equivoquen els cristians que, pretextant que no tenim ací ciutat permanent, perquè busquem la futura, consideren que poden descurar les tasques temporals, sense adonar-se que la pròpia fe és un motiu que els obliga al més perfecte compliment de totes elles segons la vocació personal de cadascú”. (Gaudium et spes, 43).

5.4. Tenen els cristians una doble consciència, cívica i cristiana?

De l’afirmat fins a este moment, creiem que ha quedat suficientment clar que cristians i cristianes tenen una doble tasca, les dos derivades del seu baptisme: l’eclesial que els crida a participar en la vida de l’Església, i la civil o temporal, que els insta a ser responsables en la consecució del Bé Comú en aquella societat de la qual formen part.

Esta doble constatació podria portar (de fet, molts cristians ho entenen i viuen així) a pensar que, com tenim una doble missió, actuem amb una doble consciència: la consciència religiosa i la consciència civil.

Referent a això, el ja citat decret conciliar Apostolicam actuositatem ens diu al punt 5 el següent:”L’obra redemptora de Crist, encara que en si mateix es referix a la salvació dels hòmens, es proposa també la restauració de l’orde temporal. Per això, la missió de l’Església no és només oferir als hòmens el missatge i la gràcia de Crist, sinó també l’impregnar i perfeccionar tot l’orde temporal amb l’esperit evangèlic. Els seglars, per tant, en realitzar esta missió de l’Església, exercixen el seu propi apostolat tant a l’Església com en el món, el mateix en l’orde espiritual que en el temporal… El seglar, que és al mateix temps fidel i ciutadà, ha de guiar-se, en un i un altre orde, sempre i solament per la seua consciència cristiana” (Subratllat nostre).

El que, per a ser més precisos, ens portaria a afirmar que els cristians a causa del nostre baptisme més que una doble tasca o missió, tenim una única missió, derivada del nostre baptisme, però que esta té dos dimensions: l’eclesial i la temporal.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

6. QUÈ ENS DIU LA DOCTRINA DE L’ESGLÉSIA DES DEL VATICÀ II FINS HUI SOBRE LA PRESÈNCIA PÚBLICA DE CRISTIANES I CRISTIANS?

En desenrotllar este apartat, i tractant de ser sistemàtics, tractarem de buscar aquells textos del Magisteri de l’Església (Papa, Concili i Conferència Episcopal Espanyola) que definisquen el que és la presència pública dels cristians, la seua valoració, la seua relació amb aspectes fonamentals de la vida cristiana, així com el grau d’implicació que se’ns exigix com a laics.

Per a un millor enteniment de les cites que a continuació detallarem, es fa constar que en cada una d’elles al final entre parèntesis apareixen la procedència (Papa, Concili, Conferència Episcopal), el títol del document iel seu any. També, que els subratllats són nostres.

6.1. Defén el seu dret a intervindre en estos temes, per considerar-los part integrant de la seua missió evangelitzadora

Des que va començar la Doctrina Social de l’Església tal com hui la coneixem, tant fora com dins de l’Església s’han alçat veus qüestionant el dret d’esta a pronunciar-se sobre estos temes.

No obstant això, l’Església sempre ha defés el seu dret i obligació de tractar estos temes, fins i tot reconeixent que ella no té una teoria política o econòmica pròpia. I ha fonamentat este dret en el convenciment que, tant la política com l’economia, són activitats al servici de la persona, i ací sí que l’Església es declara “experta en humanitat” com diria Joan Pau II en Sollicitudo rei socialis 41: “L’església no té solucions tècniques d’oferir…..En efecte, no proposa sistemes o programes econòmics i polítics, ni manifesta preferències per uns o per uns altres, amb la condició que la dignitat de l’home siga degudament respectada i promoguda i ella gaudisca de l’espai necessari per a exercir el seu ministeri en el món. Però l’Església és “experta en humanitat”, i això la mou a estendre necessàriament la seua missió religiosa als diversos camps en què els hòmens i dones desenrotllen les seues activitats a la recerca de la felicitat……” (Joan Pau II, Sollicitudo rei socialis, 41-1987).

“Per a l’Església, ensenyar i difondre la doctrina social pertany a la seua missió evangelitzadora i forma part essencial del missatge cristià, ja que esta doctrina exposa les seues conseqüències directes en la vida de la societat i enquadra fins i tot el treball quotidià i les lluites per la justícia en el testimoniatge a Crist Salvador”. (Joan Pau II, Centesimus annus, 5-1991).

“Evangelitzar és fer present en el món el Regne de Déu. Però cap definició parcial o fragmentària reflectix la realitat rica, complexa i dinàmica que comporta l’evangelització, si no és amb el risc d’empobrir-la i fins i tot mutilar-la. Ara voldria compartir les meues inquietuds sobre la dimensió social de l’evangelització precisament perquè, si esta dimensió no està degudament explicitada, sempre es corre el risc de desfigurar el sentit autèntic i integral que té la missió evangelitzadora.” (Francesc, Evangelii gaudium, 176-2013).

“Confessar a un Pare que estima infinitament a cada ésser humà implica descobrir que “amb això li conferix una dignitat infinita”. Confessar que el Fill de Déu va assumir la nostra carn humana significa que cada persona humana ha sigut elevada al cor mateix de Déu. La seua redempció té un sentit social perquè “Déu, en Crist, no redimix solament la persona individual, sinó també les relacions socials entre els hòmens. Confessar que l’Esperit Sant actua en tots implica reconéixer que Ell procura penetrar tota situació humana i tots els vincles socials… Des del cor de l’Evangeli reconeixem l’íntima connexió que existix entre evangelització i promoció humana, que necessàriament ha d’expressar-se i desenrotllar-se en tota acció evangelitzadora.” (Francesc, Evangelii gaudium, 178-2013).

6.2. Definix què és la Presència Pública (específicament la política)

“La participació en la política és la multiforme i variada acció econòmica, social, legislativa, administrativa i cultural, destinada a promoure orgànica i institucionalment el bé comú”. (Joan Pau II, Christifideles laici, 42-1988).

6.3. La valora positivament

“Mereix lloança la conducta d’aquelles nacions en les quals la major part dels ciutadans participen amb verdadera llibertat en la vida pública”. (Vaticà II, Gaudium et spes, 31-1965).

“L’Església lloa i estimula la labor dels qui, al servici de l’home, es consagren al bé de la cosa pública i accepten les càrregues d’este ofici”. (Vaticà II, Gaudium et spes, 75-1965).

“Nosaltres volem subratllar ací la noblesa i dignitat moral del compromís social i polític i les grans possibilitats que oferix per a créixer en la fe i en la caritat, en l’esperança i en la fortalesa, en el despreniment i en la generositat; quan el compromís polític és viscut amb verdader esperit cristià es convertix en una dura escola de perfecció i en un exigent exercici de les virtuts. La dedicació a la política ha de ser reconeguda com una de les més altes possibilitats morals i professionals de l’home”. (Conferència Episcopal Espanyola, Els “Catòlics en la vida pública”, 63-1986).

“Demane a Déu que cresca el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’oriente eficaçment a sanar les arrels profundes i no l’aparença dels mals del nostre món! La política, tan denigrada, és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú”. (Francesc, Evangelii gaudium, 205-2013).

 

“Per a fer possible el desenrotllament d’una comunitat mundial, capaç de realitzar la fraternitat a partir de pobles i nacions que visquen l’amistat social, fa falta la millor política posada al servici del verdader ben comú”. (Francesc, Fratelli tutti, 154-2020).

“Per a molts la política és hui una mala paraula, i no es pot ignorar que darrere d’este fet estan sovint els errors, la corrupció, la ineficàcia d’alguns polítics…però pot haver-hi un camí eficaç cap a la fraternitat universal i la pau social sense una bona política?” (Francesc, Fratelli tutti, 176-2020).

6.4. La relaciona amb la caritat i la justícia

“La caritat, que  guia i servix a la persona, no pot ser mai separada de la justícia.” (Joan Pau II, Christifideles laici, 42-1988).

“L’amor per l’home, i en primer lloc pel pobre, en el qual l’Església veu a Crist, es concreta en la promoció de la justícia.” (Joan Pau II, Centesimus annus 58-1991).

“La caritat té una dimensió política que no sols pretén suplir les deficiències de la justícia, sinó que es tracta d’un compromís actiu i operant, fruit de l’amor cristià als altres hòmens considerats com a germans, a favor d’un món més just i fratern, amb especial atenció a les necessitats dels més pobres”. (Conferència Episcopal Española)

“El camp polític abasta els interessos de la societat sencera: i en este sentit és el camp de la més vasta caritat, de la caritat política, de la caritat de la societat.” (Pius XI el 18-12-1927 a la Federació d’universitaris catòlics d’Itàlia).

“Una vegada més convoque a rehabilitar la política, que “és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat perquè busca el bé comú.” (Francesc, Fratelli tutti, 180-2020).

“És caritat acompanyar a una persona que patix, i també és caritat tot el que es realitza, fins i tot sense tindre contacte amb eixa persona, per a modificar les condicions socials que provoquen els seus sofriments… Si algú ajuda amb menjar, el polític li crea una font de treball, i exercita un mode altíssim de la caritat que ennoblix la seua acció política.” (Francesc, Fratelli tutti, 186-2020).

6.5. La considera un deure per a tot cristià[3]

“No voler prendre cap part en la vida pública, seria tan reprensible com no voler prestar cap ajuda al bé comú.” (Lleó XIII, Inmortale Dei, 54-1885).

“S’equivoquen els cristians que, pretextant que no tenim ací ciutat permanent, perquè busquem la futura, consideren que poden descurar les tasques temporals, sense adonar-se que la pròpia fe és un motiu que els obliga al més perfecte compliment de totes elles segons la vocació personal de cadascú.” (Vaticà II, Gaudium et spes, 43-1965).

“Construir la ciutat lloc d’existència dels hòmens i de les seues extenses comunitats, crear nous modes de proximitat i de relacions, percebre una aplicació original de la justícia social, prendre a càrrec eixe futur col·lectiu que s’anuncia difícil, és una tasca en la qual han de participar els cristians.” (Pau VI, Octogesima adveniens, 12-1971).

6.6. La qualifica com una tasca específica dels laics i com mig adequat per a la pròpia santificació

“Per a animar cristianament l’orde temporal, els fidels laics de cap mode poden abdicar de la participació en la política.” (Joan Pau II, Christifideles laici, 42-1988).

TOTS ANOMENATS A LA SANTEDAT:

“Tots els fidels de qualsevol estat i condició estan anomenats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, tots els fidels estan convidats i han de tendir a la santedat i a la perfecció en el propi estat.” (Joan Pau II, Christifideles laici, 16-1988).

ELS LAICS ESTAN CRIDATS A SANTIFICAR-SE EN EL MÓN:

“La vocació dels fidels laics a la santedat s’expressa particularment en la seua inserció en les realitats temporals i en la seua participació en les coses terrestres.” (Joan Pau II, Christifideles laici, 17-1988; CEE, Cristians laics, Església món, 44-1991).

EL MÓN ÉS EL LLOC EN EL QUAL S’HAN D’IMPLICAR ELS LAICS:

“Els laics viuen en el món, implicats en totes i cada una de les ocupacions i treballs del món i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, de la qual la seua existència es troba entreteixida.” (Joan Pau II, Christifideles laici, 15-1988).

LA VIDA PÚBLICA, CAMP PROPI DE L’ACTIVITAT EVANGELITZADORA DELS LAICS:

“El camp propi de la seua activitat evangelitzadora és el dilatat i complex món de la política, de la realitat social, de l’economia, així com també de la cultura, de les ciències i de les arts… de la vida internacional.” (Joan Pau II, Christifideles laici, 23-1988; Pau VI, Evangelii nuntiandi, 70-1976, CEE, Cristians laics, Església món, 45-1991).

6.7. Els mals i perills de la política i la vida pública en general no són excusa per a inhibir-se

“Les acusacions d’arribisme, d’idolatria del poder, d’egoisme i corrupció que amb freqüència són dirigits als hòmens del govern, del parlament, de la classe dominant, del partit polític, com també la difosa opinió que la política siga un lloc de necessari perill moral, no justifiquen gens ni mica ni l’absència ni l’escepticisme dels cristians en relació amb la cosa pública.” (Joan Pau II, Christifideles laici, 42-1988).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

7. DE LLEÓ XIII AL VATICÀ II I LA SEUA ÈPOCA POSTERIOR. EL CAMÍ QUE VA DEL CRISTIANISME DE PRESÈNCIA AL CRISTIANISME DE MEDIACIÓ, O EL QUE ÉS IGUAL, DEL COMPROMÍS UNITARI AL PLURALISME EN L’ACCIÓ [4]

Fins al moment present, esta reflexió s’ha centrat més en el QUÈ. Això ens ha permés fer un succint recorregut històric que, arrancant del cristianisme primitiu (Carta a Diognet), ens permetera conéixer diverses etapes de la presència pública segons circumstàncies i nivell de consciència de la humanitat (article de González-Carvajal en Corintis XIII), fins a arribar a l’etapa que inicia Lleó XIII amb Rerum novarum i els cinc documents que li van precedir a la fi del segle XIX, acabant amb el Vaticà II i els documents papals sorgits des d’aquell moment fins als nostres dies.

No obstant això, si fins ací ens hem centrat en el QUE, el present capítol pretén que ens situem en el COM, la qual cosa ens ajudarà a comprendre un procés de maduració que va transitar entre l’unitarisme controlat i dirigit pel clergat fins al pluralisme d’accions per a les persones cristianes que es decidixen a endinsara en el compromís polític motivat per la seua fe.

7.1. Lleó XIII i el Moviment Catòlic

Després de l’impuls de la doctrina política de Lleó XIII, va sorgir a Itàlia i la resta dels països europeus el conegut, segons el professor Feliciano Montero, com a “Moviment Catòlic”, que en definició del pare Pere Fullana, en la seua tesi doctoral “El moviment catòlic a Mallorca” (1991), podem considerar com “la lluita i mobilització dels catòlics entorn del Papa, els Bisbes, el clergat, per a fer front d’una forma sistemàtica, encara que no sempre unitària, al sistema liberal. Totes les obres catòliques (religioses, morals, socials, i polítiques) confluïxen cap a una única finalitat i necessitat: el despertar de la fe, el sentiment religiós i l’associacionisme, la defensa de la religió i de l’Església en un Estat hipotèticament laic i hostil. El concepte de “Moviment Catòlic” assumix i engloba totes les presències, debats, angoixes, compromisos, associacions i organitzacions catòliques en la societat de la Restauració”.

Com es pot observar per la definició del clergue mallorquí, es tractava d’un moviment controlat pel clergat, de tendència unitària (més prompte uniforme) i bastant a la defensiva, encara que amb una decidida aposta per l’acció associativa, i de presència no sols en el camp de la moral i de la religió sinó també en el social i el polític.

Aquell moviment es concretaria amb desigual resultat segons països (a Espanya va ser en general de fracàs, almenys en el camp del polític), en el que es va conéixer com “la triple unió”: l’acció coordinada però separada de l’activitat propagandística (Unió Popular), l’acció social (Unió econòmic-social) i l’acció política (Unió polític-electoral). No és moment d’aprofundir en este tema, però sí que convé ressaltar que aquella “triple unió” intentava abastar tots els àmbits de la vida pública: l’educació, l’economia i la política.

No és gratuïta l’afirmació anterior que a Espanya “la triple unió” va ser un fracàs, almenys pel que fa al camp del polític. A conéixer això ens ajudarà prou bé un document d’alt valor (i molt poc conegut, per cert) que demostra l’interés del papa Lleó XIII pel que llavors es deia la “Acció Catòlica”. El document és de l’any 1896 i, per consegüent, no es tracta del que hui coneixem com a Acció Catòlica -que va aparéixer en 1931- sinó de l’acció dels catòlics de llavors en un sentit genèric que englobava l’acció pública dels catòlics com a resposta al liberalisme i al socialisme revolucionari.

L’informe, titulat “Sobre l’Acció Catòlica en l’Orde Públic”, va ser elaborat per la Nunciatura a Madrid per a emplenar una circular de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu, datada el 23-1-1896, i es justificava “en la missió de la diplomàcia pontifícia de coadjuvar a l’actuació de la jerarquia eclesiàstica davant els governs i impulsar el moviment religiós, difusor de les idees cristianes catòliques”.

Segons el mateix informe, este es realitzava amb una triple finalitat: indagar l’esperit de les anomenades classes dirigents, estudiar les tendències dels partits polítics i ressenyar les forces catòliques per a organitzar-les i canalitzar-les cap a la reivindicació dels seus drets.

L’informe se situa en l’òptica del que hem presentat com a Moviment Catòlic, quan ja des del seu mateix preàmbul inclou sota el títol d’acció o moviment catòlic associacions, cercles, societats d’obrers, cases rurals, entitats de crèdit i premsa, obres totes elles tendents a impregnar les institucions civils amb l’esperit del cristianisme.

És interessant ressaltar, donat el context d’enfrontament amb el liberalisme i el socialisme revolucionari en què es produïx, que l’informe se situa en la línia possibilista, propiciada pel pontificat de Lleó XIII, d’acceptació dels llits que oferix l’Estat liberal per a, des d’ací, impregnar les institucions civils amb l’esperit del cristianisme.

Es faria molt llarga esta reflexió si tractàrem de fer un resum de l’informe, encara que tot ell és un lament davant: la falta d’unitat dels catòlics; la incongruència que la majoria dels polítics, malgrat confessar-se públicament creients, no aplicaren en les seues polítiques els ideals cristians; i el desinterés dels Bisbes de l’època que, malgrat l’estímul de Lleó XIII, no van acudir o el van fer de mala gana a reunions específiques destinades a reavivar la vida cristiana i estimular el Moviment Catòlic.

Malgrat la dificultat de valorar este document sense caure en la temptació d’analitzar-lo des de la perspectiva actual, apareixen clares algunes conclusions que es desprenen de l’estudi:

1. Església i democràcia: El document, com hem afirmat, està redactat en una clau nítidament antiliberal, però insistint en el desig del Papa Lleó XIII que els catòlics es valguen dels mitjans que els nous sistemes de govern oferixen. Al mateix temps se situa clarament en contra dels qui enyoren restaurar l’Antic Règim i desautoritza als qui, malgrat proclamar els principis catòlics -com els carlistes o els integristes-, pretenen monopolitzar la causa catòlica o s’oposen a l’actitud possibilista de la Santa Seu. Encara faltaven molts anys perquè Pacem in terris, Gaudium et spes, Octogesima adveniens o Centesimus annus acceptaren amb més o menys matisos el sistema democràtic com el més d’acord amb la naturalesa humana, el que millor contribuïx al bé comú i el que més estimula la participació, però a la vista de l’informe que comentem podem afirmar que de facto l’Església ja estava acceptant a la fi del segle XIX la democràcia. Encara que es dedicava a contrarestar el liberalisme, gràcies al qual van avançar les idees democràtiques.
2. Presència pública dels catòlics: Des d’un espiritualisme evasiu o des d’una visió sense perspectiva es pot pensar que l’Església mai ha animat als cristians al compromís temporal o, en defecte d’això, que es tracta d’una cosa molt recent. Tot este document és un desmentiment als qui defenguen les dues postures. Ja llavors -finals del segle XIX- s’animava als catòlics a actuar, a intervindre, a associar-se, a adequar mitjans a les noves situacions, i fins i tot es deia una cosa tan escandalosa encara hui dia per a oïdes piadoses com que anar a missa, resar el rosari, freqüentar els sagraments està molt bé, però això no basta en els temps actuals. És cert que, des de la nostra visió actual, hui dia entenem la presència pública d’una altra manera, que ens plantegem l’actuació a través no sols de la presència sinó de la mediació, que acceptem que una mateixa fe pot conduir a compromisos diferents, però estes són qüestions de mètode. El fonamental és que ja llavors l’Església convidava i exhortava i, la qual cosa és més cridaner en els nostres dies, a través del mateix Papa, a l’acció pública dels catòlics a tots els nivells.
3. Preocupació per la unitat: Tot el document és un lament a la falta d’unitat dels catòlics, que fa que fins i tot sent majoria a Espanya i que quan quasi tota la població, polítics inclosos, es proclama catòlica, la influència del programa catòlic siga mínima quan no inexistent. Ja en el preàmbul es constata que els catòlics es combaten entre si. Al llarg dels següents capítols s’apunta que l’integrisme és una escissió del carlisme (cap. 2), que els mitjans són escassos i acrescuts per la divisió (cap. 6), que la influència dels catòlics seria major si s’uniren (cap. 7), que la premsa catòlica no respon a la seua missió per les divisions (cap. 17), que una de les causes de la debilitat dels catòlics és la divisió. Fins i tot la renúncia a formar un partit i proposar un acord de mínims en defensa dels interessos socials i religiosos a través de l’acció social és conseqüència de la impossibilitat d’unir als catòlics en un partit únic (cap. 5).
4. Acompanyament eclesial: Ja en tractar el tema de les Conferències Episcopals en el capítol 16 crida molt l’atenció, com hem indicat abans, que l’informe apunte el poc interés dels Bisbes a assistir a eixes reunions, malgrat els sentiments de plena adhesió a la Santa Seu i de conéixer el seu interés a promocionar-les com un mitjà eficaç en l’objectiu de reavivar l’amor a la vida cristiana.

Igualment crida l’atenció que en el capítol 19, després de manifestar que al clergat li correspon la missió de posar-se al capdavant del moviment catòlic, es ressalte que a l’hora de baixar a la realitat s’exerciten bastant poc en este menester.

Però al fil d’estes afirmacions bo és també ressaltar l’interés de l’autor de l’informe a animar al clergat a acompanyar al laicat, sense por de que este s’organitze, per a una acció ordenada i concorde. És un llenguatge un poc allunyat de l’actual però digne de ressaltar, sobretot perquè es produïx en l’últim capítol on s’apunten mitjans per a una acció catòlica més eficaç. Catòlics compromesos, animats i acompanyats pels seus pastors. En algunes coses sembla que el temps no ha passat!

Creiem que tot el document és un element valuosíssim per a entendre el catolicisme espanyol de finals del segle XIX i principi del XX. Molt distant de les postures que hui es donen a l’Església i en cristianes i cristians, però en altres aspectes molt pròxim a la nostra realitat. Com per exemple en la necessitat de la presència pública dels cristians, la conveniència de la unitat per damunt de diferències legítimes i el deure dels pastors d’animar i acompanyar a aquells en el seu compromís públic en una societat democràtica.

7.2. De la unitat d’acció al pluralisme en l’acció

Com venim afirmant, amb Lleó XIII (amb qui, com ja hem afirmat, tenim un immens deute de gratitud) va començar una nova era. Després d’ell, en 1931, sota el pontificat de Pius XI, apareixeria l’Acció Catòlica, si bé les seues bases ja es venien gestant des de Pius X. Des dels seus inicis (més dependents de les directrius de la jerarquia, passant per èpoques de confrontació amb el poder polític i per èpoques de col·laboració), fins a l’aparició dels Moviments Especialitzats amb l’aplicació del mètode de «revisió de vida» (Veure-Jutjar-Actuar), després confirmat per Joan XXIII en Mater et Magistra 236 i continuat des del Vaticà II fins als nostres dies en els documents del Magisteri, va transcórrer un llarg període de temps en el qual els catòlics, de manera distinta segons etapes o llocs, van anar fent-se presents en la vida pública. Com diuen els nostres Bisbes en la ja coneguda cita de ““Catòlics en la vida pública””, 4: “Especialment des dels temps de Lleó XIII, no sols la jerarquia, sinó també molts seglars, es van esforçar per obrir camins de presència i col·laboració dels “Catòlics en la vida pública”.”

Eixa presència i col·laboració dels laics en la vida pública aniria passant gradualment de la postura unitària i controlada pel clergat fins a l’actual pluralisme en l’opció motivada per la fe. Així ho proclama el Concili Vaticà II, sobretot en Gaudium et spes, i així ho va remarcar Pau VI en Octogesima adveniens i també la Conferència Episcopal Espanyola en “Catòlics en la vida pública” i en el conegut com CLIM, que són les inicials de “Els cristians laics, Església en el món”. Anem breument a veure què ens diuen estos dos primers documents del Magisteri de l’Església citats (Gaudium et spes i Octogesima adveniens) per a veure com es concreta la presència dels laics en la vida social i política. I més avant, també farem referència als dos documents de la Conferència Episcopal Espanyola (Els “Catòlics en la vida pública” i Cristians laics, Església-món).

Però abans d’estudiar de manera detallada les expressions del Magisteri de l’Església que reconeixen el pluralisme en l’acció dels creients, hem de considerar un altre aspecte sense el qual seria difícil entendre l’anterior. El Vaticà II en la Gaudium et spes tracta de desactivar el temor que molts contemporanis nostres senten davant la possibilitat que per una estreta vinculació entre activitat humana i religió patisca traves l’autonomia de l’home, de la societat o de la ciència. I, en conseqüència, proclamarà el que des de llavors es coneix a l’Església com a «autonomia d’allò temporal» en els següents termes: “Si per autonomia de la realitat terrestre es vol dir que les coses creades i la societat mateixa gaudixen de pròpies lleis i valors, que l’home ha de descobrir, emprar i ordenar a poc a poc, és absolutament legítima esta exigència d’autonomia. No és només que la reclamen imperiosament els hòmens del nostre temps. És que a més respon a la voluntat del Creador.” (Gaudium et spes, 36)

Naturalment es parla d’autonomia, no d’independència, ja que també en el mateix punt 36 se’ns dirà que “…si autonomia del temporal vol dir que la realitat creada és independent de Déu i que els hòmens poden usar-la sense referència al Creador, no hi ha cap creient al qual se li escape la falsedat embolicada en tals paraules.”

Seguim amb la nostra reflexió després d’esta important digressió i fixem-nos que, a la llum del que se’ns diu en un apartat del punt 43 de la Gaudium et spes, a l’Església ja s’ha passat aquella època en què el pare Pere Fullana definia el Moviment Catòlic com «la lluita i mobilització dels catòlics entorn del Papa, els Bisbes, el clergat».

Des de la nova concepció d’Església com a Poble de Déu que emana de Lumen Gentium, els laics són subjectes a l’Església i, segons la cita que portem a col·lació de Gaudium et spes: “Competix als laics pròpiament, encara que no exclusivament, les tasques i el dinamisme seculars. […] Dels sacerdots, els laics poden esperar orientació i fins i tot impuls. Però no pensen que els seus pastors estan sempre en condicions de poder-los donar solució concreta en totes les qüestions, fins i tot greus, que sorgisquen. No és eixa la seua missió.”

No és missió del clergat donar solucions concretes. Són els laics els qui, a la llum de la seua pròpia fe i amb l’estímul que els proporciona la doctrina de l’Església, han de triar solucions determinades. I ací volem continuar amb la cita de Gaudium et spes, 43 perquè, a partir de l’ací afirmat pel Vaticà II, el compromís del cristià en el món passa d’una consideració monolítica a una més pluralista: “Moltes vegades succeirà que la pròpia concepció cristiana de la vida els inclinarà en uns certs casos a triar una determinada solució. Però podrà succeir, com succeïx sovint i amb tot dret, que altres fidels, guiats per una no menor sinceritat, jutgen del mateix assumpte de distinta manera.”

Fixem-nos que este paràgraf de Gaudium et spes, 43 no sols legitima en endavant el pluralisme en l’acció política o social, sinó que reconeix que eixe pluralisme d’opcions ja «succeïx sovint i amb tot dret». Com en moltes ocasions veiem en la Història de l’Església, la praxi eclesial des de la base precedix als pronunciaments del Ministeri Pastoral.

Deixem momentàniament l’estudi d’este punt de Gaudium et spes i traslladem-nos en el temps sis anys després, a 1971, quan Pau VI amb motiu del huitanta aniversari de la Rerum novarum publica la seua Carta Apostòlica Octogesima Adveniens. Si el Vaticà II, com hem vist en Gaudium et spes, havia subratllat el pluralisme en l’acció dels cristians, Pau VI afig en Octogesima adveniens un aspecte nou: “urgix als catòlics el dret que es respecten les seues opcions, i al seu torn l’obligació de respectar les dels altres catòlics, i per consegüent d’acceptar la diversitat de decisions polítiques dels fills de l’Església.”

Després d’analitzar en el capítol tercer del document que comentem els nous problemes als quals s’enfrontaven els cristians en aquell moment i la significació cristiana de l’acció política, dedica el capítol quart al que definix com a «crida a l’acció». Recorda als cristians la necessitat de comprometre’s en l’acció després de determinar en consciència les activitats en les quals ha de participar i en el punt 50 diu literalment: “En les situacions concretes, i tenint en compte les solidaritats que cada un viu, és necessari reconéixer una legítima varietat d’opcions possibles. Una mateixa fe cristiana pot conduir a compromisos diferents.”

Sense oblidar esta cita de Octogesima adveniens, 50, tornem a Gaudium et spes, 43. Perquè en ell se’ns diu que ningú pot reclamar per a si en exclusiva l’autoritat de l’Església, se’ns exhorta al diàleg guiat per la caritat amb els qui han realitzat opcions distintes de la nostra i se’ns imposa als uns i els altres que, siga el que siga la nostra opció, estiga motivada per la cerca del bé comú. Llegim: “En estos casos de solucions divergents fins i tot al marge de la intenció de les dos parts, molts tendixen fàcilment a vincular la seua solució amb el missatge evangèlic. Entenguen tots que en tals casos a ningú li està permés reivindicar en exclusiva a favor del seu parer l’autoritat de l’Església. Procuren sempre fer-se llum mútuament amb un diàleg sincer, guardant la mútua caritat i la sol·licitud primordial pel bé comú.”

Iguals recomanacions ens fa Pau VI en Octogesima adveniens, 50 respecte a les actituds que s’han d’adoptar davant els diversos compromisos orientats per una mateixa fe: “Als cristians que a primera vista semblen oposar-se partint d’opcions diverses, demana l’Església un esforç de recíproca comprensió benèvola de les posicions i dels motius dels altres: un examen lleial del seu comportament i de la seua rectitud suggerirà a cada u una actitud de caritat més profunda que, fins i tot reconeixent les diferències, els permetrà confiar en les possibilitats de convergència i d’unitat. El que unix, en efecte, als fidels és més fort que el que els separa.”

Seguint en esta línia doctrinal els nostres Bisbes diran que “cal que aprenguem a respectar dins de la mateixa Església «la legítima pluralitat d’opcions temporals discrepants». Sense això no pot haver-hi una verdadera comprensió ni del que és realment l’Església ni del que ha de ser una concepció cristiana i democràtica de la societat.” (“Catòlics en la vida pública” 180).

Volem posar l’accent en esta cita perquè els nostres Bisbes la inclouen en l’apartat dedicat a la formació i l’acompanyament eclesial, la qual cosa indica la importància que des de l’Església s’eduque als laics en el pluralisme i la democràcia com a valors necessaris per a una verdadera comprensió de la mateixa Església i la societat.

7.3. Conclusió

• Els cristians, guiats per la seua consciència i ajudats per la doctrina de l’Església, poden legítimament davant situacions semblants adoptar opcions diferents.
• Cap cristià pot dir que la seua opció és l’única opció, ni reclamar per a la seua opció en exclusiva l’autoritat de l’Església.
• Davant les diverses legítimes opcions els cristians han de dialogar sincerament, moguts per la caritat i buscant sempre des de les diferents opcions el bé comú.
• Malgrat les opcions diverses i legítimes, ens unix a tots una mateixa fe i això és molt més fort que tot el que ens separa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

8. ALGUNES QÜESTIONS A ACLARIR

Per a acabar esta reflexió, que per la seua pretensió ha de ser necessàriament breu el que impedix aprofundir en alguns temes dels ací contemplats, tractarem d’aclarir de la forma més senzilla possible alguns dubtes que de la lectura anterior puguen sorgir.

8.1. El laïcisme o la secularitat és exclusiva dels laics a l’Església?

És cert que com se’ns diu en Christifideles laici, 15, que cita literalment a Lumen Gentium, 31, «el caràcter secular és propi i peculiar dels laics». No obstant això en Gaudium et spes, 43 llegim que «competixen als laics pròpiament, encara que no exclusivament, les tasques i el dinamisme seculars». Si el secular és propi dels laics, però no sols d’ells, no hi ha contradicció entre estes dos afirmacions?

El ja citat document de la Conferència Episcopal Espanyola, “Catòlics en la vida pública”, ens diu que «l’Església està al servei de l’Evangeli i de l’obra redemptora de Crist, la qual, encara que en si mateix es referix a la salvació dels hòmens, es proposa també la restauració de tot l’orde temporal, ja que el pla de Déu sobre el món és que els hòmens instauren amb esperit de concòrdia l’orde temporal i el perfeccionen sense parar. Per tant, allí on estiga constituïda l’Església, tota ella està cridada a contribuir al perfeccionament dels hòmens» (CVP 95).

I per si quedara algun dubte més avant insistix de manera explícita que «tots els membres de l’Església, sacerdots, religiosos i seglars, hòmens i dones, cada un segons la seua pròpia vocació, han de sentir-se responsables d’esta dimensió imprescindible de la missió confiada per Jesucrist a la seua Església» (CVP 97).

En algun moment anterior hem fet referència també a un altre document dels Bisbes espanyols, concretament el conegut com CLIM (Els cristians laics, Església en el món). Doncs bé, en el punt 25 d’eixe document se’ns diu literalment que «tota l’Església té una dimensió secular».

El document teològic que va servir de base per als treballs previs a l’I Congrés Diocesà de Laics de la Diòcesi d’Orihuela-Alacant, celebrat els dies 13 i 14 de novembre de 2010 ens diu que el laïcisme és dimensió de tota l’Església, i literalment podem llegir en ell que «la condició laical no és una cosa exclusiva d’un grup de batejats —els laics—, sinó que afecta a tota la comunitat eclesial».

I no pot ser d’una altra manera perquè si l’obra redemptora de Crist inclou la restauració de tot l’orde temporal, eixa és responsabilitat de tota l’Església. Així ho va expressar Pau VI en un discurs pronunciat el 2 de febrer de 1972 als membres dels instituts seculars: «L’Església té una autèntica dimensió secular, inherent a la seua íntima naturalesa i a la seua missió, que afona les seues arrels en el misteri del Verb encarnat, i que es realitza de formes diverses en tots els seus membres».

 

En conseqüència, el laïcisme és dimensió i missió de tota l’Església. Només que el fidel laic està cridat a viure eixa dimensió i missió de manera pròpia i peculiar, com hem vist en apartats anteriors.

8.2. Els laics compromesos en la vida pública estan dispensats de prestar tasques intraeclesials?

Esta qüestió està relacionada amb l’anterior, però en sentit invers. Si els cristians no laics també són responsables a la seua manera de la restauració de l’orde temporal, poden els cristians laics, que viuen la seua fe inserits en les realitats temporals, desentendre’s de tasques internes de la comunitat eclesial?

Evidentment no ens estem referint a la participació en els sagraments i altres actes de culte, que també, encara que els donem per supòsits, sinó de l’anunci i la transmissió de la fe, el ministeri de la caritat o la pertinença a òrgans col·legiats com a consells pastorals, d’economia, etc.

En “Catòlics en la vida pública” 106 se’ns recorda el que ja sabem, que «la missió i característica dels seglars, que són la majoria de l’Església, és la que es deriva de la seua condició secular, és a dir, de la seua presència activa en el món de les realitats temporals». I això com a realització de la missió general de l’Església.

Però en el punt següent, el 107, després d’anunciar els Bisbes espanyols que desenrotllaran les formes de participació dels cristians seglars en la construcció de l’orde temporal, afigen que «hem de recordar prèviament que, com a membres de ple dret dins d’esta, han de participar també en moltes altres activitats internes de la comunitat eclesial. Juntament amb els sacerdots i els religiosos, els seglars poden i deuen participar en les tasques comunes de tots els membres de l’Església, com són el testimoniatge i l’anunci de la fe, la catequesi, l’educació cristiana dels xiquets i jóvens…».

Creiem important que estes dos qüestions queden clares. Encara que els laics viuen de manera peculiar el secular, és tota l’Església la que té la dimensió secular; i encara que els fidels laics visquen la seua fe inserits en les realitats temporals, tractant de transformar l’orde temporal, també han d’implicar-se en tasques intraeclesials.

8.3. La presència dels laics en la vida pública, és presència pública de l’Església?

En el número 29 del ja esmentat CLIM ens diuen els Bisbes espanyols que «els laics cristians són Església: membres de la comunitat eclesial i ciutadans de la societat civil, inseparablement. Són la “ànima de la societat”. Són Església en el món. Viuen aquella unitat i distinció característica del catòlic, de l’Església, de Jesucrist».

 

En el número 110 de “Catòlics en la vida pública” llegim que «la participació dels seglars en l’ordenament de les realitats temporals segons els plans de Déu i a favor del bé integral de l’home es realitza tant de manera individual com associada».

I després de reconéixer en el número 112 que el nostre comportament individual té repercussions socials, la qual cosa dificulta distingir l’àmbit privat del públic, passen en números successius a explicitar l’àmbit individual de la presència del cristià en la vida social a través de l’exercici de la professió (núm. 113 al 116) i en la vida política mitjançant el vot que considera com a «moments en què l’obligació de participar en la vida pública mitjançant actuacions i compromisos individuals es fa particularment urgent» (núm. 117) indicant que, en meditar a qui s’ha de votar, s’han de tindre en compte partits i persones «que oferisquen més garanties d’afavorir realment el bé comú considerat en tota la seua integritat» (núm. 118).

Però el que més interessa a la nostra reflexió, per les motivacions que la inciten, són aquells aspectes que es referixen a la presència pública dels cristians de forma associada. I referent a això, tractant-se de presència pública dels cristians per a transformar les realitats temporals intentat que estes s’adeqüen en la mesura que siga possible als valors evangèlics, bo serà indicar que els nostres Bisbes rebutgen com a alternatives inacceptables, d’una banda la pretensió que l’Església impose «fins i tot per mitjà de la coacció de les lleis civils, les seues normes morals relatives a la vida social com a regles de comportament i convivència per a tots els ciutadans» (CVP 40) i per una altra la de «els qui consideren que la no confessionalitat de l’Estat i el reconeixement de la legítima autonomia de les activitats seculars de l’home exigixen eliminar qualsevol intervenció de l’Església o dels catòlics, inspirada per la fe, en els diversos camps de la vida pública» (CVP 41).

Aclarits estos dos aspectes, hem de constatar que els nostres Bisbes consideren que «per a actuar eficaçment en la vida pública no basta l’acció o el compromís individuals. Una vida democràtica sana, el verdader protagonista de la qual siga la societat, ha de comptar amb una àmplia xarxa d’associacions, per mitjà de les quals els seus propis punts de vista defenen els seus legítims interessos materials o espirituals» (CVP 72), manifesten que «la incorporació a qualsevol associació suposa una decisió personal, un esforç de clarificació, un exercici de llibertat i responsabilitat» (CVP 73), que «en tot cas el cristià i el ciutadà verdaderament lliures no han de sotmetre els imperatius de la seua consciència a les imposicions de grup o partit en què militen» (CVP 74) i que a l’hora de triar les mediacions no sols cal tindre present els imperatius i consideracions religioses i morals sinó també consideracions intel·lectuals, tècniques i conjunturals el que els porta a afirmar que «la complexitat d’este procés explica que d’una mateixa inspiració cristiana puguen nàixer en noms, grups i conjuntures diferents fórmules i procediments per a aconseguir objectius èticament coincidents» (CVP 75).

Després d’eixes consideracions, ens conviden, en exercici dels nostres drets i deures ciutadans, “a participar en estes associacions estrictament civils, així com a promoure-les com una manera de complir amb les nostres responsabilitats en la construcció del bé comú”. (CVP 128).

Aclarides estes qüestions, ens queda un últim assumpte: en quina mesura l’acció pública dels cristians és acció eclesial?

Per a aclarir este aspecte transcriurem literalment el que en el número 46 del CLIM diuen els nostres Bisbes: “Distingim entre presència dels laics, presència pública dels laics i presència pública de l’Església. Els laics cristians, com a ciutadans de la societat amb dret a participar en la vida social i política, no poden renunciar al deure de participar activament en la vida pública. En efecte, «els fidels laics de cap mode poden abdicar de la participació en la política; és a dir, de la multiforme i variada acció econòmica, social legislativa, administrativa i cultural, destinada a promoure orgànica i institucionalment el bé comú». Així els laics, que són Església i són l’Església en el món, que «pertanyen plenament al mateix temps al Poble de Déu i a la societat civil», amb la seua presència en la vida pública, fan present a l’Església en el món i animen i transformen la societat segons l’esperit de l’Evangeli. Al mateix temps participen en l’Església com a hòmens i dones de la societat civil.

Els laics cristians que tenen el dret i deure de participar individualment en la vida pública, poden i deuen igualment participar de forma associada. Amb la seua presència pública fan sentir una altra veu, d’Església, en la societat civil.

L’Església sencera, sagrament de, Poble de Déu, és ja, en si mateixa, un fet públic; pot i deu estar activament present en el si de la societat civil; i així fer sentir una altra veu, de l’Església, en la vida pública.”

Apareix clara la distinció que fan els nostres Bisbes entre presència d’Església (la que protagonitzen aquells cristians que moguts per la seua fe participen activament en la vida pública individualment o a través d’associacions civils per a promoure el bé comú) i presència de l’Església (quan és el Poble de Déu sencer qui, com a sagrament de salvació, fa sentir la seua veu en la societat).

La presència dels laics en les mediacions motivada per la fe, la qual cosa suposa reconéixer que es vol actuar d’acord amb la consciència cristiana, implica d’una banda acceptar que eixes mediacions no poden ser considerades «com a via única i obligatòria per a la participació dels catòlics en els seus camps respectius» i per una altra que «els cristians han d’actuar en elles amb llibertat i sota la seua pròpia responsabilitat, de manera que les seues actuacions i els resultats obtinguts no cauen sota l’autoritat eclesiàstica ni són tampoc atribuïbles a la comunitat cristiana com a tal» (CVP, 145).

I els nostres Bisbes es referixen en este cas de manera explícita a partits polítics, associacions sindicals o altres (mediacions) semblants (CVP 144). El que ens autoritza a afirmar que l’important no és que les mediacions es puguen dir cristianes, sinó que el cristià influïsca en les seues motivacions, programes i actuacions i sobretot que quan algú sota la seua responsabilitat fa una opció, l’ha de presentar com la seua opció i no com l’opció. Ací ve bé recordar el que s’ha dit en Gaudium et spes, 43, que «a ningú li està permés reivindicar en exclusiva a favor del seu parer l’autoritat de l’Església».

Encara que la presència pública és bastant més àmplia que la política, els cristians no poden excloure-la de l’àmbit del seu compromís i, encara que es tanca la via a partits i sindicats confessionals, els creients s’han de fer presents, després d’un discerniment a la llum dels principis de la Doctrina Social de l’Església, en els partits i sindicats existents en la societat.

Però sempre tenint present que, com diu Joan Pau II en Christifideles laici, 42 copiant literalment de Gaudium et spes, 76, «és de summa importància, sobretot allí on existix una societat pluralista, tindre un recte concepte de les relacions entre la comunitat política i l’Església i distingir netament entre l’acció que els cristians, aïllada o associadament, duen a terme a títol personal, com a ciutadans d’acord amb la seua consciència cristiana, i l’acció que realitzen, en nom de l’Església, en comunió amb els seus pastors».

D’ací la distinció que abans féiem entre acció d’Església (els cristians sota la seua responsabilitat i d’acord amb la seua consciència cristiana) i acció de l’Església (els cristians en nom de l’Església i en comunió amb els seus pastors).

En conclusió:

• Els cristians poden actuar individualment en la vida pública a través de l’honrat exercici del seu ofici o professió. (“Catòlics en la vida pública”, 114 a 116) i en la vida política a través del vot. (“Catòlics en la vida pública”, 117 i 118)
• Però per a actuar eficaçment en la vida pública no basta l’acció o el compromís individuals. Una vida democràtica sana, el verdader protagonista de la qual siga la societat, ha de comptar amb una àmplia xarxa d’associacions, per mitjà de les quals els seus propis punts de vista defenen els seus legítims interessos materials o espirituals. (“Catòlics en la vida pública”, 72)
• “La incorporació a qualsevol associació suposa una decisió personal, un esforç de clarificació, un exercici de llibertat i responsabilitat». (“Catòlics en la vida pública” 73)
• «En tot cas el cristià i el ciutadà verdaderament lliures no han de sotmetre els imperatius de la seua consciència a les imposicions de grup o partit en què militen». (“Catòlics en la vida pública” 74)
• Si una mateixa fe pot portar a compromisos diferents (Octogesima adveniens, 50), «la complexitat d’este procés (triar una mediació concreta) explica que d’una mateixa inspiració cristiana puguen nàixer en noms, grups i conjuntures diferents fórmules i procediments per a aconseguir objectius èticament coincidents». (“Catòlics en la vida pública” 75)
• L’Església considera que esta participació a través d’organitzacions civils és una manera de complir amb les nostres responsabilitats en la construcció del bé comú. (“Catòlics en la vida pública” 128).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

9. CONCLOENT DESPRÉS DE TOT EL TRACTAT FINS ARA

Començàvem este estudi buscant-ne una motivació. I la trobàvem a conseqüència de:

• Diversos pronunciaments eclesials, com ara declaracions del PPresident de la Conferència Episcopal Espanyola demanant, com a solució a la conjuntura política actual, una Qüestió de Confiança o, de no produir-se esta, dissolució anticipada de les Corts Generals; declaracions del mateix PPresident de la CEE i d’altres Bisbes a favor del Procés Extraordinari de regularització d’immigrants, així com alguns Bisbes reticents amb eixa mesura.
• Diversos pronunciaments públics, uns criticant al President de la CEE per les seues declaracions demanant qüestió de confiança o eleccions generals i altres lloant-lo pel seu pronunciament favorable al procés de regularització; escrits procedents tant de l’Església de base com de la societat civil criticant pronunciaments episcopals; alguns de polítics demanant que l’Església s’abstinga d’opinar en estes qüestions.

Què dir de tot això a la llum del que hem anat apuntant en este treball de reflexió?

1. PRONUNCIAMENTS ECLESIALS

Pretendre a hores d’ara que en una societat moderna hi haja un determinat estament de la societat (en el cas que ens ocupa, l’Església Catòlica i, per extensió, qualsevol religió) que no es puga pronunciar davant qüestions socials sota l’excusa que estem en un Estat Laic (afirmació que a l’Estat Espanyol és inexacta, ja que no estem en un estat laic sinó en un estat aconfessional) és fer una interpretació restrictiva del laïcisme.

En una societat moderna, tots tenen dret a pronunciar-se (també l’Església o qualsevol religió) si bé tots han de saber i admetre que les instàncies des d’on es regula la vida social només es controlen des dels poders de l’Estat, encara que este ha de respectar i interactuar amb els “cossos intermedis[5]” que es donen entre les persones i el propi Estat.

A partir d’esta constatació, des d’instàncies religioses s’ha d’entendre que, si bé tenen dret a exposar -que no imposar- en l’àgora pública les seues propostes, també s’ha de reconéixer que ja no és des de la religió des d’on s’organitza i dirigix la societat, sinó des de les instàncies públiques (governs i parlaments, ajuntaments…) i que, en conseqüència, no sempre les lleis han de coincidir plenament amb la visió procedent de la religió. I creiem que això, almenys en la teoria, així ho admet l’Església. A este efecte, recorrerem a unes cites, ja referides abans, de ““Catòlics en la vida pública””: “D’una banda, hi ha encara els qui pensen que l’Església hauria d’imposar, fins i tot per mitjà de la coacció de les lleis civils, les seues normes morals relatives a la vida social com a regles de comportament i convivència per a tots els ciutadans. Tals pretensions no estan d’acord amb les ensenyances actuals de l’Església sobre la llibertat religiosa i de les seues relacions amb la societat secular, tal com han sigut expressades reiteradament pel magisteri pontifici i pel concili Vaticà II” (“Catòlics en la vida pública”, 40).

Igualment, des d’instàncies religioses s’ha de veure normal que qui ix a l’àgora pública pot rebre per igual crítiques i enhorabones.

Per contra, hem de ser conscients que, des d’instàncies laiques, almenys des d’algunes, hi ha posicionaments tendents a excloure de la vida pública qualsevol pronunciament que provinga d’instàncies religioses.

Sobre este posicionament també és conscient l’Església. A este efecte, llegim en ““Catòlics en la vida pública””, 41) el següent: “En l’altre extrem no falten tampoc els qui consideren que la no confessionalitat de l’Estat i el reconeixement de la legítima autonomia de les activitats seculars de l’home exigixen eliminar qualsevol intervenció de l’Església o dels catòlics, inspirada per la fe, en els diversos camps de la vida pública. Qualsevol actuació d’esta naturalesa és desqualificada i rebutjada com un retorn a vells esquemes confessionals i clericals. La recta comprensió de la salvació de Jesucrist en la dimensió individual i social de l’home i l’ensenyança de l’Església en relació amb els problemes socials obliguen a veure les coses d’una altra manera”.

Partint del supòsit que els pronunciaments eclesials sobre qüestions polítiques o socials mai es poden presentar com a imposicions, hem de concloure amb el papa Francesc que: “A l’hora de preguntar-se per la incidència pública de la religió, cal distingir diverses maneres de viure-la. Tant els intel·lectuals com les notes periodístiques sovint cauen en grolleres i poc acadèmiques generalitzacions quan parlen dels defectes de les religions i moltes vegades no són capaces de distingir que no tots els creients -ni totes les autoritats religioses- són iguals. Alguns polítics aprofiten esta confusió per a justificar accions discriminatòries. Altres vegades es menyspreen els escrits que han sorgit en l’àmbit d’una convicció creient, oblidant que els textos religiosos clàssics poden oferir un significat per a totes les èpoques, tenen una força motivadora que obri sempre nous horitzons, estimula el pensament, amplia la ment i la sensibilitat. Són menyspreats per la curtesa de vista dels racionalismes. És raonable i just relegar-los a la foscor, només per haver sorgit en el context d’una creença religiosa? Inclouen principis profundament humanistes que tenen un valor racional, encara que estiguen tenyits per símbols i doctrines religioses”. (Evangelii gaudium, 256, subratllat nostre)[6]

En conseqüència, i a risc de predicar en desert, les instàncies més laiques (per dir-ho així) de la societat han d’admetre que altres visions no tan laiques compareguen en igualtat de condicions en l’àgora pública i, des d’ací, donen a conéixer les seues propostes per a intentar solucionar problemes socials.

 

2. QUI I COM

Sabent que, en pretendre baixar al terreny del concret els principis o les orientacions doctrinals, podem incórrer en apreciacions subjectives, farem un intent de concreció que responga als fets que han produït este document i que apuntàvem al principi d’este treball de reflexió, i que repetíem a mode de resum en seu últim apartat.

Per a això, primer recordarem algunes de les cites que abans hem citat, i ho farem d’una forma ordenada:

• Les tasques i el dinamisme seculars competixen als laics, encara que no exclusivament, per la qual cosa hem afirmat abans que “el laïcisme es diu de tota l’Església”. (Gaudium et spes, 43)
• No és missió dels pastors donar solucions immediates concretes en totes les qüestions, fins i tot greus, que sorgisquen. (Gaudium et spes, 43)
• El pluralisme en l’acció produïx que, davant situacions concretes, “mentres uns trien una determinada solució, uns altres, com succeïx sovint i amb tot dret, guiats per una no menor sinceritat, jutgen del mateix assumpte d’una altra manera, la qual cosa ens porta a concloure que una mateixa fe cristiana pot conduir a compromisos diferents.” (Gaudium et spes, 43 i Octogesima adveniens, 50)
• En casos de solucions divergents que, com hem dit abans, “succeïx sovint i amb tot dret, la mateixa Església ens diu que entenguen tots que en tals casos a ningú li està permés reivindicar en exclusiva a favor del seu parer l’autoritat de l’Església.” (Gaudium et spes, 43)

I després d’estes precisions prèvies (amb la nostra gratitud al punt 43 de Gaudium et spes que tantes coses aclarix), ens podem a atrevir a fer una valoració d’alguns dels fets que han provocat esta reflexió.

COMENÇAREM PELS PRONUNCIAMENTS ECLESIALS:

• Petició de Qüestió de Confiança o, en defecte d’això, eleccions generals anticipades per part de Don Luis Argüello, que després va dir van ser fetes a títol particular.
• Pronunciaments episcopals a favor i en contra o matisats amb motiu del Procés extraordinari de regularització d’immigrants.

Sempre entre les jerarquies de l’Església, i creiem que, amb tota raó, sobre la base que els cristians en qüestions conegudes com les que hem definit com a temporals adopten legítimament solucions diferents, s’han evitat pronunciaments que pogueren atemptar contra la unitat eclesial, i tot això per a evitar que una de les dos o més parts poguera interpretar al seu favor l’autoritat de l’Església.

Ha d’haver-hi una excepció a este principi de no pronunciament per a preservar la Unitat eclesial?

Entenem que sí, i és quan, amb independència de les diverses solucions per les quals opten els cristians, alguna de les solucions concretes xoca frontalment amb valors ètics o evangèlics. En conseqüència, creiem que els pronunciaments episcopals a favor de la regularització d’immigrants, que han sol·licitat tant una gran part de la societat civil com de la comunitat cristiana (Càritas, Secretariats de Migracions, Moviments eclesials de diversa índole) eren justos i adequats, malgrat que hi haguera cristians i Bisbes que per diverses raons s’oposaven a ella.

Però quan les opcions són purament tècniques i/o conjunturals (com pot ser optar entre eleccions anticipades o dialogar per a tirar avant, encara que siga amb dificultats, la legislatura) no ens semblen oportunes les declaracions de D. Luis Argüello (i ho diem amb tot el respecte personal que ens mereix com a President de la CEE i com a persona coneixedora de la DSI). En intervindre en un tema que dividix als cristians, ja que hi ha partidaris del que ell demanava, però també n’hi ha partidaris de dialogar el que faça falta per a completar la legislatura, ha atorgat (volent o sense voler) l’autoritat de l’Església a favor en exclusiva d’una de les legítimes opcions. I creiem amb tots els respectes que una actuació així, per molt a títol particular que s’haja produït, ha posat en greu perill la unitat eclesial[7].

I ACABAREM PER LES CRÍTIQUES DES DEL MÓN POLÍTIC

Referent a això, poc hem de dir.

Però sí que hem de constatar que, des del camp laic, molts dels quals critiquen determinades intervencions episcopals quan el que diuen no coincidix amb les seues estratègies polítiques, després són molt prestos a aplaudir aquelles intervencions que ajuden a les seues pretensions. Creiem que dir que l’Església calle quan el que diu no ens agrada, però aplaudir quan diuen el que ens agrada sentir, ja és prou eloqüent, i no val la pena dedicar-li més temps.

Però, des del punt de vista eclesial, hem de denunciar a grups que, malgrat que fan professió de fe, quan es produïxen pronunciaments del papa o d’algun bisbe i no els agraden, es despatxen amb expressions com “el ciutadà Bergoglio”, o ixen que “que es preocupen de la pederàstia”. Sense comentaris!

 

 

 

 

Han participat en esta reflexió:

–          Rosario Aldeguer

–          Pepe Carmona

–          Josefa Cases

–          Javier Montesinos

–          Ramona Ortiz

–          Diego Ramos

Guardamar del Segura, 23 de març de 2026

[1] No oblidem que, tant la Participació, com el Bé Comú i, sobretot, la Persona humana i la seua dignitat formen part dels coneguts com a Principis Permanents de la DSE

[2] Com d’ara endavant eixirà l’expressió “ordre temporal” o “realitats temporals”, caldrà advertir que en el llenguatge eclesiàstic s’entén com a tal “el conjunt de realitats socials, polítiques, econòmiques i culturals en les que viuen els fidels laics”

[3] Encara que aquest capítol tracta de la DSE des del Vaticà II, hem introduït dues cites anteriors: una de Lleó XIII en Inmortale Dei, i altra de Pius XI en un discurs als Estudiants Catòlics d’Itàlia

[4] Encara que el tema és complex, ací entenem per “cristianisme de presencia” aquell possibilita la presencia pública de creients mitjançant institucions confessionals, i per “cristianisme de mediació” aquell a través del qual les persones creients es fan presents en la vida pública mitjançant associacions o grups existents en la societat. Si parlarem de sindicalisme, la qüestio  seria “sindicats cristians” (cristianisme de presencia) o “cristians en els sindicats” (cristianisme de mediació)

[5] Entenem per “cossos intermedis”les entitas socials i/o polítiques existents entre l’Estat i la persona individual. Es poden considerar com “l’expressió organitzada de la societat civil”

[6] La mateixa cita, en un contest diferent, fa Francesc en Laudato si, 199, on tracta el tema de “Les religions en diàleg amb les ciències”

[7] No oblidem que, rere les seues declaracions, molts bisbes es van desmarcar, fent cosntància de que no les compartien