L´ÚNICA PRIORITAT: PROTEGIR LES PERSONES SENSE DRETS
La proposta de prioritzar la població nacional davant de les persones emigrants en l’accés a ajudes socials i serveis públics, acordada entre el PP i VOX, encara que no es coneixen amb detall els seus efectes, introduïx un marc polític que erosiona la convivència, qüestiona principis ètics fonamentals, desnaturalitza la missió de la política i desvirtua el cor del cristianisme; la idea matriu i generadora que subjeu en el concepte és, evidentment, la idea exclusió a éssers humans, cosa que repugna a la mentalitat cristiana, almenys a hores d’ara. A la Sagrada Escriptura en molts passatges es proposa l’hospitalitat com una exigència de la justícia, arribant a dir, per exemple: “Quan un migrant vinga a instal·lar-se als costat vostre, no l’exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima’l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d’Egipte. Jo sóc el vostre Déu”. (Lv 19, 33-34).
És clar que la idea, independentment del concepte, és anar contra les persones migrants, oblidant-se de la nostra història de país que també migrà, sobretot, al segle passat; és un aspecte també a fer arribar a les aules, on es comparteix diàriament amb migrants als qui s’ha ajudat des de diversos llocs; però també als que són “d’ací” i, en el nostre cas, tot ho perderen per la DANA.
La història mostra el poder destructiu de la discriminació entre grups socials: va ocórrer amb la persecució del poble jueu en el nazisme, amb la segregació de la població negra en el racisme, amb la subordinació de la dona en el masclisme, amb la marginació de les persones majors durant la pandèmia i amb la deportació de persones immigrants sota la consigna de “Amèrica primer”. Si es posterga persones pel seu origen – persones que busquen treball i condicions de vida dignes – s’obrirà un nou capítol d’infàmia.
La proposta vulnera un principi central de l’ètica política: tota persona, en qualsevol lloc del món, amb independència de la seua residència, origen, classe o pertinença comunitària, té drets bàsics que han de ser respectats i garantits. La dignitat humana no pot condicionar-se a la nacionalitat, la raça, l’edat o l’arrelament. Els drets humans expressen hui el llindar mínim d’esta dignitat de persones i pobles; per això, l’única prioritat legítima és protegir a qui té els seus drets negats. Si la política democràtica se separa de l’ètica, dividix entre «els nostres» i «els de fora», trenca la comunitat humana, afavorix la violència i impedix una societat inclusiva.
La proposta desvirtua la missió de la política, que és procurar el bé comú i gestionar l’escassetat de recursos. En lloc de restringir ajudes bàsiques i prestacions socials a qui viu i treballa al país, la tasca d’un bon govern és garantir els béns essencials per a una vida digna per damunt d’altres objectius legítims. El rellevant no és qui rep – nacionals o estrangers -, sinó que es garantix com a dret universal pels poders públics. Són les necessitats socials que cal atendre, la mesura i prioritat de l’acció política i de govern, no una garrepa “disponibilitat pressupostària” derivada d’una obscena “austeritat” que s’imposa a persones pobres, excloses o “descartables”, aprofundint encara més en la desigualtat i la seua indefensió.
La proposta qüestiona l’amor al proïsme, nucli del cristianisme. El mateix Jesús va aclarir què entenia per proïsme mitjançant un relat: una persona ferida al marge del camí; passen persones de la seua mateixa nacionalitat i religió i no l’ajuden; finalment, algú de distinta nacionalitat i religió s’atura i l’atén. Qui va ser el proïsme? El qui es va acostar. El veïnatge no naix de la proximitat física o ideològica, sinó de la cura. No tenim proïsmes: ens fem proïsmes en ajudar. «Tant de bo els països – afirmava el papa Francesc – siguen capaços de construir un veïnatge cordial entre els seus pobles» (Fratelli tutti, n. 152).
I no oblidem allò que el Deuteronomi diu:“Quan hages entrat al país que el Senyor, el teu Déu, et dona en heretat, quan ja el posseïsques i l’habites, pren una part de les primícies de tots els fruits que colliràs de la terra que el Senyor, el teu Déu, et dona, posa-la en una cistella i vés al lloc que el Senyor, el teu Déu, haurà escollit perquè porte el seu nom. Després, a la presència del Senyor, el teu Déu, diràs això:“El meu pare era un arameu errant (…) (Dt 26, 1-3.5)