Solemnitat de la Santíssima Trinitat. (Ex 34, 4b-6.8-9; Salm: Daniel 3; 2 Corintis 13, 11-13; Jn, 3, 16-18) Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Voreu que cap dels textos ens parla de trinitat. Tots ens refereixen la força i majestat del Creador amerades amb el seu amor, perquè açò és precisament la Revelació: revelar sempre l’amor del Creador; però la Trinitat no és Revelació, sinó interpretació d’ella. Què vol dir açò?
Vol dir que els éssers humans necessitem comprendre tot el que ens passa, tot el que pensem i tot el que esperem perquè som mamífers reflexius. No podem evitar-ho.
Els escrits de la Bona Nova que el Nostre Senyor va ensenyar als apòstols no parlen de Trinitat, sinó del Pare Creador, del Fill, la Paraula encarnada, i de l’Esperit del Pare i del Fill; tot és una unitat d’amor. L’Esperit del Pare, entra en l’home Jesús el dia del bateig d’aquest en el Jordà: “Després de ser batejat, isqué de l’aigua. Davant d’ell el cel s’obrí i Jesús veié l’Esperit de Déu que, baixant com un colom, venia damunt d’ell i una veu digué des del cel: Aquest és el meu Fill.” (Mt 3, 16)
Notem, doncs, que el text diu que és el mateix Jesús qui en tal moment sent la força de l’Esperit i sent la crida del Pare, que hem d’interpretar com la presa de consciència de la seua missió; per això és el mateix Esperit qui el du al desert. “Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptara” perquè es prepare a la seua missió, la missió d’aclarir que Déu és amor. Això és el que Jesús mostra als deixebles, enviant-los, no sols als dotze sinó a tots, a comunicar-ho per tota la terra.
Però si el missatge estava claríssim no era prou per a la ment humana que necessita comprendre cada cosa, necessita sempre entrar en allò desconegut i, en el tema que ens ocupa, entrar en el Misteri de Déu. Cosa impossible per a la nostra curta intel·ligència. Passa el temps, les comunitats es van organitzant, totes creuen en la proposta de salvació de la Bona Nova, però comencen els preguntats, i amb ells les discussions: qui ens salva, Déu o Jesús? perquè sant Pau quasi sempre comença les seues lletres citant Déu com Salvador, però el que ha mort és Jesucrist; que vol dir que Jesús siga l’Ungit, el Crist? la força de l’Esperit, ¿d’on ens arriba, del Pare o del Fill? qui perdona els pecats el Pare, el Fill o Esperit? com cal batejar, en nom de Jesús o en nom de Déu?… Amb aquestes, moltes més preguntes perquè, si tota cultura no és més que una pregunta permanent, aquestes, a més, es feien en una cultura, la grega, que es caracteritzava precisament per no parar de fer-ne.
Ja en el segle IV les esglésies reunides en Concili assoliren explicar tot açò amb el concepte del Deu trinitari, una sola naturalesa amb tres persones. Això és el dogma de la Santíssima Trinitat, però no oblidem que tot dogma és un concepte per a aclarir-nos la Revelació ni tampoc que naix en una època cultural determinada, sent dependent d’aquesta; tal com passa en el de la Trinitat que naix dels elements conceptuals que tenien els grecs: naturalesa i persona.
Així ho hem rebut nosaltres i així ho creiem, però per a la nostra existència i el nostre creixement espiritual el que ens importa és que la festa d’avui ens parla de l’amor del Pare Creador a tota la creació, de la qual nosaltres en som part, i de la seua acció amorosa en la història humana amb l’Encarnació de la seua Paraula i de l’acció permanent del seu Esperit que “renova la faç de la terra”. En la segona lectura d’avui sant Pau ens saluda dient “que la gràcia de Jesucrist, l’amor de Déu i la comunió de l’Esperit sant siguen amb tots vosaltres.” però no es tracta de tres fonts o accions de la gràcia, sinó d’una sola feta pel Misteri de Déu
En eixe amor hem de recolzar-nos, demanar el perdó per les nostres febleses i pecats, trobar l’esperança i fruir de la vida passe el que passe fins que el vegem cara a cara. En definitiva, la Santíssima Trinitat ens presenta el misteri de Déu com un misteri d’amor que s’expandeix sense parar.