Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
És una constant, quan sorgeix qualsevol problemàtica a la societat, que responsabilitzem a l’escola el seu tractament. No sabem què fer ni com tractar-ho, però el professorat ha de saber quina resposta donar. L’escola (lluny d’allò que Josep Mª Esquirol proposa en el seu llibre, L’escola de l’ànima, on aposta per una forma d’educar, que comporta una manera de viure, proposant que més enllà de ser l’espai on es transmeten coneixements siga motor per a configurar una societat més madura, humana i plena), és utilitzada, en moltes ocasions, com estacionament on deixar els infants la jornada, sense importar massa valors humans i espirituals per part d’uns i amagant altres les vergonyes d’allò que estan deixant de fer. I els mestres, a carregar-se de responsabilitats sense rebre implementacions per a dur a terme la tasca, ni capacitació per a tractar les problemàtiques i sense ampliació de la plantilla docent.
La deriva educativa al llarg d’aquests anys de democràcia és per a fer-nos pensar i reaccionar. Si arranquem des de la llei de Vilar Palasí (1970) i veiem el recorregut de les polítiques sobre educació al país fins a la LOMLOE (Llei orgànica de modificació de la llei orgànica d’educació) de 2020 hem hagut de suportar huit lleis d’educació, cosa que suposa una mitjana de llei nova cada cinc anys. A més, si el que predomina en cada llei és la ideologia de qui exerceix el poder (més per deixar marca que per motius tècnics, sense advertir les diferents interaccions de l’educació amb la situació social i evolutiva dels coneixements) i, a més, imposant al professorat allò que se´ls prescriu sense comptar amb la seua participació, el resultat és explosiu, estèril i desastrós.
Cada llei mostra els biaixos ideològics corresponents i és imposada sense donar accés a possibles objeccions. Els debats parlamentaris són totalment estèrils quan no hi ha diàleg sinó sols estadística parlamentària, color polític dominant i desconsideració a la pluralitat a qui ha d’anar destinada el desenvolupament de la llei. Més bé, pareix, que són lleis que volen uniformar més que unificar en no pensar en totalitat sinó en parcialitat.
Han passat quaranta-sis anys del pas de la dictadura a la democràcia i no s’ha aconseguit cap pacte d’Estat per l’educació. La falta de consens i de diàleg és evident, fins al punt de no sols desconsiderar al professorat sinó també ignorar el dret dels pares a escollir l’educació que volen per als seus fills. I si hi ha dubtes del que dic, sols hauré de fer memòria d’aquella frase cèlebre de Mª Isabel Celaà Diéguez, ministra d’educació (17-1-2020): “No podeu pensar de cap mena que els fills pertanyen als pares”.
És clar que la lluita en l’educació al país ve de lluny, on les ideologies utilitzen el sistema per a llançar les seues proclames, essent docents i pares usats, i infants i jóvens, víctimes.
Podem dir que hem perdut la imatge del mestre d’escola que vivia al poble i compartia amb els pares la preocupació del creixement i maduresa dels infants, i que formava part de la vida de les famílies; i les diverses lleis han fet dels docents, persones a qui se les imposa un sistema i a la situació d’uns pares a qui el dret d’elegir el tipus d’educació per als fills no sempre és atès, sobretot, quan parlem d’infants amb necessitats educatives especials. En aquests casos, serà un equip d’orientació, depenent de la Conselleria d’educació, qui resoldrà on serà escolaritzat l’infant.
S’ha parlat molt de les lleis d’educació, proposades per Unidas Podemos i el PSOE, que s’entenia que proposaven tancar les escoles d’educació especial, encara que no fos així, però que el compliment de les lleis conduïa a buidar-les, per implantar el que s’anomena escola d’integració. El crit i les protestes de pares i docents no ha sigut obstacle per continuar el criteri i implementar dintre l’escola una aula d’ensenyament especial (UECO), les quals serien dotades de mestres de pedagogia terapèutica, logopèdia, especialista d’audició i llenguatge, psicòlegs…, és a dir, mantenir una educació especial, encara que fora d´escola especial.
A la Comunitat Valenciana hi ha instal·lades unes dos-centes seixanta aules UECO, però a més de no ser suficients, van disminuint perquè deixen de rebre recursos i subvencions, els professionals especialistes desapareixen i queda la càrrega per als docents de l’escola, els quals estan atenent l’alumnat de la seua aula més l’alumnat que requereix un tractament especial, sense ser especialistes i augmentant la seua càrrega de treball.
No han tancat les escoles especials, però les han buidat i el problema és greu, perquè va en detriment de l’educació i de tots els seus conjunts (pares, docents, infants i infants amb necessitats especials). Els docents, en aquest moment, han d’estar fent, dintre l’aula, diversos programes per atendre els diferents nivells de capacitat, i procurant atendre, com si d’una escola rural es tractara, diferents nivells, capacitats i ritmes de treball, obligats a programacions diverses per a cada realitat educativa dintre l’aula i això amb la ràtio existent per a les escoles.
La sobrecàrrega administrativa, al costat de la situació descrita, asfixia els docents, generant conflictes històrics i llevant temps propi de treball docent.
No oblidem que els docents són persones humanes i les seues forces físiques i psíquiques es ressenten, ja no sols per la càrrega de treball sinó també pel ressò social i les crítiques que reben a les xarxes. Ja no poden aguantar més i això és el que estan denunciant al carrer. No més temps amb aquest deteriorament educacional. Però els polítics, del signe que vulguen, es donen per al·ludits?
És urgent un pacte d’Estat per l’Educació, fora de partidismes i al marge de qui exercisca el poder.