XIIé Diumenge del Temps Ordinari. (Jr 20,10-13; Salm 68; Rm 5,12.15.; Mt 10,26.33) Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Per tres vegades repeteix Jesús este diumenge que no tinguem por: «No tingueu por!». Unes paraules que ressonen hui enmig d’anuncis catastròfics, guerres abominables, mals auguris i amenaces planetàries. Les lectures d’este diumenge oferixen l’anatomia de la por: el seu origen, els seus efectes i el seu alliberament.
En l’origen de la por concorren simultàniament les inclinacions individuals i les expectatives socials. Si ens aferrem a l’existència, tenim por del buit existencial, de l’envelliment i de la mort; si ens apeguem a les coses, als diners i al benestar, temem perdre allò que considerem que ens pertany; si ens aferrem al jo, ens fa por la soledat, la insignificança i l’oblit; si ens aferrem al present, ens inquieta la incertesa del futur. Totes estes pors arrelen, es veuen afavorides i es produïxen segons els valors que prioritzem en la nostra vida, segons les expectatives que els altres depositen en nosaltres i segons el context social que ens influïx.
Que difícil és no tindre por quan es respira por pertot arreu! El contagi és la forma social de la por, que fabrica dependència, paralitza la raó i ens fa infeliços. Un succés ens ajudarà a comprendre la producció social de la por. Mentre esperàvem a Sevilla el pas del Crist del Silenci i de l’Esperança de Triana, en la matinada del Divendres Sant, el pànic es va apoderar dels carrers; va ser suficient que uns jóvens feren esclatar un petard als voltants perquè la por s’apoderara de les persones i es mobilitzaren milers de persones, fugint sense direcció i cap a cap lloc. L’allau va fer que els natzarens, amb els seus capirots, abandonaren les andes, corregueren com la resta i buscaren posar-se fora de perill.
A través del relat simbòlic d’Adam i Eva, que es proclama este diumenge, sant Pau il·lumina l’íntima connexió entre la culpa personal i la responsabilitat col·lectiva, que convertix la caiguda en un procés dinàmic que ens porta del jo al nosaltres, de l’ansietat personal al decaïment col·lectiu, del qual tots som coproductors i afectats. El mateix dinamisme es produïx en la gràcia, que comença sent un do per a la persona i es convertix en gràcia per a la comunitat, en un context que capacita per a véncer la por.
Si les inclinacions produïxen pors, que es despleguen en la inseguretat personal i en el pànic col·lectiu, la confiança és el combustible d’una vida sense por i d’una societat pacificadora.
L’Evangeli invita a superar el temor, confiats en l’amor de Déu, que cuida de cada un de nosaltres i és fidel a la seua promesa. I, en el context de persecució que viuen les primeres comunitats, a Mateu li importa desactivar la por provocada per donar testimoni de Crist. «No tinguem por de proclamar la veritat, encara que siga incòmoda», deia monsenyor Romero en un context martirial, Jesús va dir: «No tingueu por dels qui maten el cos». La nostra missió és dir allò que Ell diria si hui estiguera entre nosaltres. I si això ens costa la vida, benaurats serem, perquè Crist ens confessarà davant del seu Pare.” El futur lliure de pors coneixerà més calzes que roses, més crítiques que aplaudiments.
Celebrar hui el caràcter martirial del seguiment ens obliga a preguntar-nos per les connivències entre els poders econòmics, polítics, tecnològics i religiosos en la recent visita apostòlica de Lleó XIV a Espanya. Si vivim l’Evangeli i els seus valors, tard o d’hora apareixeran el conflicte i la persecució. Com el profeta Jeremies, reafirmarem la confiança en Déu; direm amb el Salm de hui: «Que m’escolte la teua gran bondat, Senyor, quan patisca afronts per tu». I proclamarem a les persones vençudes per la por allò que Lleó XIV va dir a les persones immigrants: «La teua vida no és de qui et va fer mal; el teu cos no és de qui es va aprofitar de tu; els teus dies no pertanyen a qui va voler encadenar-los a la por. La teua vida pertany a Déu i conserva una dignitat que no poden arrancar-te».