
Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Es podria pensar que al s. XX s’arribà al cim de la irracionalitat humana, perquè la paraula arrossegà el descrèdit més ferotge i començà a ressonar, i ben forta, la veu de les bombes. Pareixia que la situació havia sigut suficient per a reconèixer, uns i altres, la bogeria instal·lada a la vida humana i la necessitat de reaccionar i tornar a viure amb seny.
Afectats i impressionants per on era capaç d’arribar la barbàrie humana, fou possible la unió en un manifest universal dels drets humans i la creació d’un organisme universal regulador (ONU).
Continuem apel·lant als drets humans i a les lleis internacionals com a àrbitres per a jutjar el comportament dels pobles, religions i persones, encara que sense massa garanties, perquè a l’ONU hi ha països amb el dret a veto, el que significa que hi ha uns països que es consideren superiors i dominants, trenquen la igualtat i impedeixen un diàleg obert, sincer i respectuós.
Pareix que no hem après del tot la capacitat destructiva que pot mostrar l’ésser humà i, per això, la gran mentida en el funcionament i aplicació dels acords.
Teòricament, els drets humans són acceptats en tot arreu i per tothom, encara que no hi ha cap país que els complesca en les seues polítiques. I eixa esquizofrènia la vivim sense ruboritzar-nos i sense cap remordiment. Cada país prioritza els seus interessos versus necessitats dels altres i es dirà que és per seguretat nacional; i si mirem les religions serà en defensa dels seus codis i en defensa de les seues doctrines.
És ben coneguda la utilització que hui es fa dels drets humans, en fer possible la seua defensa i les polítiques discriminatòries, atemptats humanitaris i maltractament a l’ésser humà i a la natura (conflictes bèl·lics, immigracions, fam, manca d’habitatge, limitació de llibertats, racisme, discriminació de gènere i tants altres drets fonamentals no atesos) i, a més a més, la utilització de la força per imposar polítiques, poder i emmudir a qui puga criticar qualsevol mena d’abús.
L’imperi del poder està posant en evidència el dret internacional en imposar-se la llei del més fort i obri les portes a la barbàrie i a qualsevol ofensa a la dignitat humana, inclús, a la mateixa vida, perquè uns abusen i altres callen per beneficiar-se d’alguna manera.
La defensa de la dignitat humana apareixerà en tots els discursos, però la seua aplicació és una altra cosa. Sobre el paper, la dignitat humana està garantida tant als documents que defensen els polítics com a la doctrina que proclamen les religions, però en la defensa i manteniment de les seues estructures de govern i d’organització mantenen discriminació, desigualtat d’oportunitats i comportaments indignes per a l’ésser humà.
Polítiques governamentals i religions prioritzen la seua doctrina sense importar el bé comú, la cultura del poble i les necessitats existencials de les persones. Primer que les persones són les ideologies i les doctrines, motiu per a justificar condemnes, anatemes i indiferència al sentir i sofriment humà. Hem creat una societat aïllada, desconnectada de la realitat i individualista, incapaç de crear resiliència. I no és qüestió doctrinal ni moral sinó de pensar el mode de vida que hem creat on la cura i l’acompanyament als pobles i a les persones han deixat de ser considerades necessàries imposant-se un món economicista, el qual deixa de mirar l’ésser humà com a subjecte i passarà a considerar-lo eina per als seus interessos.
No hem après de la història i, pareix, que hem arribat a ser insensibles al sofriment. No importa massa que es mate ni que es destrosse tota possibilitat de vida, no importa fer mal ús de la natura, encara que tot conduesca a no respectar-nos, a menysprear-nos i a desitjar no viure. De moment s’imposa la força a la raó, de manera que en la pràctica hi ha carta blanca per a matar-nos i acceptar allò que diu: «l’últim, que tanque la porta». Això serà si encara queda porta.
