XXIé Diumenge del Temps Ordinari. Onofre Vento és membre del Grup Cristià del Dissabte.
En la primera lectura del profeta Isaïes, hem escoltat:
“Diu el Senyor:… Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües…… I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor.” (Is 66:18-21)
Quan trobe en les escriptures projectada la imatge de Déu com el Pare de la humanitat, em fa sentir que tot ésser humà és germà nostre. Així, aquest vincle de germanor, fills del mateix pare, obliga a mantenir una relació d’acceptació, d’estima, d’ajuda per cobrir les necessitats damunt de les diferències que puguen existir.
Hem d’estar vigilants, per quan és fàcil deixar-nos seduir per missatges que pretenen protegir-nos egocèntricament de l’altre, per mantenir privilegis o cobrir les nostres necessitats amb el lema “los españoles primero”, que sintonitza en un sentit molt individualista front al bé comú.
Davant d’estes situacions, no podem estar callats, hem d’alçar la veu i mostrar la nostra inconformitat amb tot aquell sector de persones que individual o agrupades al voltant d’ideologies polítiques, releguen a un segon plànol a les persones germanes nostres, que per molt diferents circumstàncies s’han vist obligades a abandonar el seu país i es troben entre nosaltres, la majoria realitzant els treballs més pesats i en condicions moltes vegades inhumanes, que no podem acceptar.
Com a seguidors de Jesús, estem obligats a fer present i denunciar públicament l’acosament indigne que estan fent-los, així com exigir a les nostres autoritats eclesiàstiques que ho manifesten ben clar i no s’amaguen darrere del silenci. El Papa ho expressà amb força els dies que estigué entre nosaltres. Monsenyor Agrelo també s’ha manifestat contundentment: “La prioridad nacional es una blasfemia.”
“Els cristians hem d’estar al costat dels que sofreixen, dels marginats per la història; al costat de les víctimes d’este sistema que mata, com digué el Papa Francesc en la Evangelii Gaudium. Al costat dels immigrants demonitzats pels vendehumos de l’extrema dreta que els han elegit com xivos expiatoris.”
Tenint ben present “Que el valor suprem és la vida i la dignitat, i que quan no s’arbitren els mitjans necessaris per garantir estos valors a través de la política, la vida social es converteix en una lluita desigual, en la que ja estan decidits d’avant mà els perdedors.” (1)
St. Lluc ens ho marca ben clar: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.” (Llc.13,29-30)
La lectura de l’Evangeli també mostra una vesant molt important de Jesús que ens porta a reflexionar sobre la Comunitat Eclesial:
“Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava.” (Lc 13:22-30)
A este respecte, ens diu Guillermo Jesús Kowalski: “Jesús fou un laic, profeta itinerant i mestre carismàtic que anuncià el Regne de Déu des dels camins, les cases, les places i les taules compartides. La paradoxa és que mentre l’Església predica cap a fora que l’Esperit «bufa on vol» (Jn 3,8) i no es deixa envoltar per fronteres clericals ni en privilegis sagrats inventats pels homes, cap a dintre segueix reforçant dinàmiques que contradiuen la sinodalitat.
La sinodalitat significa caminar junts, discernir junts i escoltar junts. Significa construir una Església unida al poble i no sobre el poble. Però el clericalisme fa exactament tot el contrari: administra, regula i monopolitza la paraula sagrada. No compartir la paraula és no saber fer comunitat. En compartir-la el que fem és incorporar les diferents experiències humanes que cal escoltar si volem fer possible el sentit de germanor.
L’Església és, primer que res, Poble de Déu. No una elit sagrada separada de la comunitat, sinó un poble on tots els batejats participen d’una mateixa dignitat fonamental i el ministeri està “ordenat “ al mateix nivell, no per damunt”. (2)
Ja que el camí no és fàcil, necessitem ànims per no defallir i confiança en saber que no estem sols en este caminar per la vida; ens sentim acompanyats per l’Esperit i per aquelles persones amb les quals compartim esta esperança del futur. I aquest sentiment ens anima a obrir el nostre cor per tal de fer-ho possible. Així ens ho mostra St. Pau en la Carta als Hebreus (12:5-7, 11-13): “Per això enfortiu les mans que defalleixen i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passen el vostres peus, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.”
…………………..
(1) Miguel Gambín Gallego “Malas compañias” (Religions Digital. 30 juny 2026)
(2) Guillermo Jesús Kowalski “Una sinodalidad congelada” (Religión Digital.24 juny 2026)