COMMEMORANT EL 25 D’ABRIL
El 25 d’Abril ens evoca el que érem com a poble valencià i vàrem perdre. Tanmateix no ens quedem en el record nostàlgic d’un passat que les aliances militars i les conxorxes pel poder ens anorrearen com a col·lectivitat diferenciada. La lapidària sentència por el justo derecho de conquista que ens etzibà Felip V, la podem revertir en un exercici d’autoestima, de presa de consciència de no ser res si no s’és poble, com versifica el poeta Vicent Andrés Estellés. El record de la derrota ens esperona per bastir un País Valencià democràtic, acollidor amb les persones refugiades, solidari amb les vulnerables i amb les qui viuen situacions precàries, defensor dels Drets Humans i cuidador del medi ambient i dels recursos naturals.
El signe més preclar i, alhora, forjador de la voluntat de ser poble és la llengua, el valencià. Ella ens distingeix, amb ella ens comuniquem i coneixem el nom de les coses. Les institucions polítiques i educatives són cabdals en la recuperació de la cultura i la llengua dels valencians i les valencianes. El seu suport es fa notar en l’ús quotidià i progressiu del valencià. Nogensmenys els membres del Grup que subscriu aquest escrit, com a gent cristiana, lamentem i ho considerem com un pecat històric, la indiferència –per no dir menyspreu- que els responsables eclesials mantenen envers el valencià.
Per això fem constar als bisbes valencians que el magisteri conciliar manifestà que cal anar a la cultura i la llengua del poble per a viure la fe. Es tracta de respectar la idiosincràsia dels pobles, la llengua mare, els costums de vida; també la moral en ús dels pobles. L’Església del Vaticà II s’obrí i acceptà que cada poble és lliure, que mostra vida pròpia i els seus membres són els constructors i responsables de la seua constitució i normalització. Per tant cada Església local ha de fer un treball d’inculturació de la fe en cada poble, en cada grup dotat d’una identitat cultural i lingüística, com és el cas del poble valencià.
Curiosament, per al nostre arquebisbe la llengua pròpia, el valencià, no és un element a destacar de la nostra cultura, com si la llengua fóra un factor neutre i prescindible. En contrast amb el magisteri recent dels papes, que afirmen clarament la importància de la llengua en la vida de cada poble, els nostres responsables episcopals silencien aquesta missió i continuen la seua tasca castellanitzadora.
És molt evident que l’Església valenciana no s’ha destacat per usar el valencià; ans al contrari. Ha estat, i encara ho és, una institució que li nega al valencià el seu ús normal en la vida de la comunitat creient, tot i contravenint el que hauria de ser normal al seu si. L’Arquebisbe no ha manifestat fins ara la voluntat d’abordar aquesta tasca que fa tants anys que espera. Tampoc no ha respost una carta de 130 capellans que li demanaven l’aprovació dels textos litúrgics valencians i la promoció del valencià en la litúrgia i la vida eclesial. No ha rebut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució acadèmica responsable de la normalització del valencià, i s’ha posicionat contra l’Oracional Valencià. Com vol que les persones cristianes i valencianes ens sentim representades en aquesta Església?
En l’aniversari del 25 d’Abril cal mirar cap al futur, manifestar que som gent cristiana i reivindicar que volem ser-ho en valencià. En tenim dret.
València, abril de 2016
Grup de Seglars i Rectors del Dissabte