M. Marí Ferrer és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Fa un temps, corria pel facebook, un breu video de dos xiquets nord-americans, Jax i Reddy, en edat d´acudir encara a l´escola infantil. Un era negre, de cabell rull, i que a casa li´l feien dur curtíssim; l´altre era ros, de pell blanquíssima i cabell laci. La gravació mostrava l´alegria d´aquest últim perquè sa mare havia accedit a dur-lo a la perruqueria perquè li tallaren el cabell igual que al seu amic de l´ànima. Però el que realment l´omplia de joia era la broma que els dos anaven a gastar-li al seu mestre l´endemà, perquè volien saber si, en dur el cabell igual de curt, el mestre els distingiria.
(veure: https://www.youtube.com/watch?v=XfljuUiown4)
El gest és preciós; l´estima d´un per altre els ha fet amics, segurament, per a tota la vida… si en ella no es creuen eixos components que van arrelant mentre ens fem adults: desconfiances, enveges, gelosia, competències deslleials… De vegades l´interior se´ns regira fins al punt de renegar inclús de les amistats del passat.
Aquests dies hem assistit estupefactes a l´assassinat gratuït i quasi en directe d´un home negre nord-americà a mans un policia a la ciutat de Minneàpolis. Són moltes les ocasions en què les notícies ens fan arribat seqüències semblants de violència injustificada de policies blancs contra ciutadans negres. De manera immediata, comencen les manifestacions de dol i de protesta que acaben invariablement en revoltes violentes, incendis, enfrontaments i els morts que també s´hi sumen com a resultat d´aquests actes.
És complicat d´analitzar la situació social nord-americana pel que fa a eixa convivència “pacífica” entre blancs i negres. Són moltes les persones que estan integrades en la seua societat i on el color de la pell no suposa absolutament cap impediment per a desenvolupar activitats, siguen artístiques, esportives, polítiques, empresarials… però també en són moltes les que prefereixen mantindre les distàncies i, segons en quins Estats de Nord-Amèrica, la convivència és més o menys difícil.
Però, també com aquelles imatges tan aterradores, ens han arribat unes altres que mostren el fons d´éssers humans que tal vegada reconeixen errors, tal vegada s´estremiren igual davant la violència gratuïta, tal vegada senten que tots som fills del mateix Déu Pare-Mare i no dubten en ficar el genoll a terra, imitant el gest de l´assassinat de Georges Floyd, per a demanar perdó: als que tenien davant amenaçant amb més violència; a la família que ara plora una mort innecessària; perdó al mateix Déu de la vida… I, amb les mascaretes preceptives per allò de la pandèmia, han acabat abraçant-se els uns i els altres demanant-se perdó.
Era una situació difícil de solucionar: la vida arrabassada no torna, però l´abraçada sincera d´un bon grapat d´hòmens ha donat pas a més vida. Tant de bo, la societat no deixe d´aprendre mai que entre tots hem de caminar construint i col·laborant per poder viure en pau; i que no podem construir pau si no comptem amb tots els éssers humans siga quina siga la seua raça i la seua condició sexual, social, religosa o política.