ARRIBAR A DÉU SENSE CAP TEMPLE
Diuen que una foto val més que mil paraules i en aquest cas que volem comentar així és. Uns policies, que estan a les portes de la comissaria esperant que arriben uns manifestants disposats a destruir-la, en comptes d’armar-se fins a les dents per a arremetre durament a tota persona que s’acoste de forma amenaçadora, deixen de pensar en les armes i en la força bruta i es posen de genolls volent, amb eixe gest, rebutjar l´assassinat de George Floyd per part d´un company i demanar perdó.
La fotografia et deixa sense paraules, però t’obri l’enteniment. Realment, quan un no vol, dos no es barallen. Hem sentit parlar de la força dels pacífics, perquè ells són els fills de Déu (Mt. 5,9)
És descoratjador viure entre crits, abusos i violències. És desesperant comprovar com l’ésser humà arremet contra els seus semblants i es fabrica mil justificacions per a no reconéixer que s’ha convertit en destructor i depredador de la mateixa humanitat. I un pensa, ¿ no anem a escola? ¿no hem acudit a la formació cristiana des de xiquets i fins i tot, ara, d’adults? Què ens passa?
El sentiment humà està en cadascun de nosaltres i som totes les persones responsables de traure el millor de nosaltres, posant en pràctica allò que ens ha anat configurant, perquè tenim capacitat per a ser subjectes d’amor i no precisament per a ser devoradors de vides humanes.
Creixem en una lluita interna entre el vessant humanoespiritual i el materialista i malvat. Ens toca a cadascun de nosaltres anar configurant-nos i disposant-nos per a aconseguir que totes les nostres energies s’aglutinen per a l´estima i no per a la destrucció. I no podem resoldre aquest procés emetent sentència que el treball embruteix i les circumstàncies manen. El nostre cervell va gravant tot el que capta i queda registrat com a material disponible per a configurar les nostres accions. Tot és possible, som capaços del millor i del pitjor, tot depén de la nostra elaboració.
Les religions ens parlen d’amor, de fraternitat, de comunió, de Déu Pare-Mare que ens congrega com a fills; però el hàndicap estarà en quedar-nos parlant del cel i no de construir el cel en la terra.
Ens adonem que la pràctica religiosa ritualista va tenint menys adeptes, els nostres temples van mostrant espais buits, però continuem insistint de continuar mantenint tots els rituals com sempre, com si en ells estiguera la nostra taula de salvació.
Una cosa és clara i és que els temples no criden l’atenció i els resos que en ells realitzem no entusiasmen; però el Déu al qual clamen aquells policies de la foto se sent com a salvador i redemptor i arriben a ell demanant perdó, reconeixent tots els abusos i els desvaris i, sobretot, mostrant la necessitat de reconciliació.
La pregària feta vida, portada a la vida s´ha mostrat quan han deixat les armes i no s’escuden en les seues raons i han deixat ressonar en ells les paraules de Jesús: “Tracteu els altres com voleu que ells us tracten” (Lc. 6, 31b-38)
Els manifestants esperaven trobar-se una comissaria blindada i fortament protegida i es troben la portes obertes i els “enemics”, prostrats al sòl, reconeixent el mal que s’està fent. Tot un risc, però signe evident de creure en la pau i sentir a l’altre com a germà.
Creuen que algú vol sentir-se maltractador de qui no s’està defensant? Podem estar irats, contrariats i enrabiats; però una cosa és lluitar per unes causes justes enfront de qui no reconeix i posa resistència i una altra molt diferent és rematar a qui se t’ha tirat als peus demanant perdó.
Ací trobem tota una celebració on Déu és compartit i els uneix com a germans, on sorgeix la pau i es reprén la fraternitat i s’obri la possibilitat de diàleg i de resolució.
No hi ha temple físic, no hi ha vestits sagrats, no hi ha ritu religiós, però es dona el sagrament de l’amor. Déu està present enmig d’ells i combreguen fent patent la conversió.
La pregària dona els seus fruits, l’Esperit flueix en les seues vides i poden tornar a casa en pau.
Tots els dies eixe temple està obert, perquè no té portes, només cadascun de nosaltres ha d´atrevir-se a viure des de la cobertura d l´Esperit. Quan es deixa actuar l´Esperit no importa què és cadascun, el que importa és deixar que l´Esperit actue en nosaltres i si contemplem al nostre voltant segur que podrem ser testimonis de les meravelles de Déu entre nosaltres.