Alfons Llorenç (fill de Planes i nascut a Alcoi, 1951) etnòleg i periodista
Un 9 de juliol de fa 629 anys
EL POGROM I SANT CRISTÒFOL
La celebració de la festa de Sant Cristòfol el 10 de juliol té l’origen a la ciutat de València. L’església oriental celebrava la festa de sant Cristòfol el 25 de maig i la romana el 25 de juliol. Però, les esglésies del País València -i d’immediat les de Catalunya- començaren al segle XIV a solemnitzar el “gran Atlant” el 10 de juliol, com sembla que havia fet el ritus mossàrab.
És una marca de “lo cas horrible”, com escrigueren els jurats del cap i casal. En mig d’un estiu funest per a tot Sefarad, el diumenge 9 de juliol de 1391 es va produir el salvatge assalt del barri hebraic de la ciutat de València. L’aljama -el “call”- de València, era una de les més importants de la nostra Corona i, des de la Conquesta del segle XIII, es va desenvolupar ràpidament al voltant de tres sinagogues, arribant al segle XIV a tenir unes set-centes cases, uns 3.000 membres, el que suposa el 10% d’habitants del cap i casal, amb uns 30.000. Havia estat fonamental en la constitució i consolidació del sobirà Regne de València. Jaume I fundà un estat sobre tres comunitats en paral·lel, amb personalitat i autonomia jurídica, regit per la pràctica del pactisme i la tolerància. No es pot explicar l’imponent segle XV sense els nostres israelites, igual com la seua cruel i sistemàtica persecució per la non-Santa Inquisició castellana fou l’inici de la decadència al segle XVI.
Igual que el fenàs sec en les ponentades, el foc de la intolerància s’havia estès com la pólvora. Les insídies racistes que l’ardiaca d’Écija, Martínez, va propagar, des de Sevilla, s’escamparen com un raig i es traduïren en violentes persecucions contra els jueus. A València el verí l’inocularen elements incontrolats d’unes tropes castellanes, que esperaven embarcar-se cap a Sicília. Alteraren l’ordre públic a la plaça del mercat i aconseguiren ser secundades per l’escòria de la plebs local. I, a l’intransigent crit de “El baptisme o la mort!” assaltaren el call. En unes poques hores, mataren 230 jueus.
Ningú no va poder evitar la matança i el robatori, malgrat les fortes precaucions i cauteles del municipi i de la casa reial valenciana, que protegia els jueus, “patrimoni e tresor nostre”, amb especials privilegis, pagats a bon preu als nostres reis. Rapinya i pillatge, cases i obradors incendiats i destruïts; “dissipada e robada”. La cobejança de riquesa, però, era major que no la de sang.
Aquell dia, aterrits, tots els que pogueren es refugiaren a la sinagoga major. El gran rabí i reconegut teòleg i talmudista Isaac ben Seixet Perfet, (en hebreu: יצחק בן ששת), també conegut com a Jaume de València, va tractar, intel.ligentment, d’aturar la fúria.
L’atac i la sanguina van parar quan el rabí anuncià, des de les finestres de la sinagoga, que allí s’havia produït un gran miracle: se’ls havia aparegut el sant, precisament cananeu, Cristòfol i que dins d’un pou havia surat una imatge del mateix gloriós sant Cristòfol (presumptament encara conservada i festejada cada any per les canongesses del Monestir valencià de Sant Cristòfol).
I, així, la por va precipitar les conversions i batejos, administrats justament el dia 10 de juliol (diada que va produir un altre miracle, el de la multiplicació desbordada del
crisma). A excepció de 200, es cristianaren tots els valencians jueus. Havien nascut els conversos i el call s’havia convertit en una poderosa “pobla de conversos”, on, segons el també convers Jaume Roig a “Déu no volen/…Mai a Déu lloen/ ni misses ouen./ De fals pes usen/…Portes tancades,/ diumenge tallen./ Dissabte ballen,/cuinen divendres…/són batejades, / a la judaica/ llei, e musaica/ en lo cor tenen”).