EDITORIAL
Ha arribat l’estiu i res convida a quedar-nos confinats a casa, ja no aguantem més tancats, se’ns està fent massa pesada aquesta situació d’aïllament i d´un distanciament tan estrany. Cal eixir, perquè la situació, diem, no dona per a més, ja que l’economia, les amistats a distància, el treball i el comerç estan donant senyals d’esgotament fins al punt d’estar a la vora de l’abisme amb empreses que tanquen, treballs que es perden i ruptures emocionals en augment. En aquesta situació tots perdem, per la qual cosa, passe el que passe, pensem que és hora d’obrir portes i fronteres i rellançar tots els sectors de nou. A açò l´anomenem entrar en la nova normalitat.
I és el moment dels crits. Se senten veus, des de tots els sectors socials, que s’atribueixen ser els oblidats de la crisi; però en veritat, qui són els oblidats de la crisi?
Tot i acceptant, a més a més, totes les veus que de cada sector mostren les pèrdues que s’estan patint (firaires, xicotet comerç, hostaleria, pneumòlegs, farmacèutics, personal sanitari, geriàtrics, autònoms…) i no veuen que arriben suficients ajudes, hi ha un grup humà que no té veu i que ningú parla per ells, són els ãporos, els pobres, els desemparats, els qui no compten amb cap recurs, als qui ningú posa nom i que no pertanyen a cap sector perquè per a la societat segurament no existeixen. Aquest grup és gran i està format per persones molt diverses i de diferents procedències ( són persones sense papers, les que no tenen família, les que viuen sense cap dret dintre del sistema, sense cap integració cultural ni lingüística, són les tirades al carrer sense rostre i sense nom i moltes dones, sols per ser dona).
Tots els sectors parlen de pèrdues, però els ãporos segueixen igual, això és, sense res, perquè ja abans no posseïen res, ja eren invisibles; però cal destacar ara només una diferència: la pandèmia els ha fets visibles en ser detectats per càritas, fundacions, parròquies o congregacions sense drets i sense accés a cap ajuda i tirats a la sort de la providència. Per als pobres encara no hi ha cap programa previst ni pressupost assignat
La nostra societat, però, pot caure més baix i, per això, encara hem de cridar l’atenció que no són aquests ãporos els últims, perquè la nostra societat no deixa de sorprendre´ns i ha generat als últims dels últims que segueixen amuntegats en els camps de refugiats, abandonats per Europa i als qui cap país mostra compassió ni cap humanitat; els qui procuren sobreviure, no sols a la crueltat de la indiferència i a la despietat de la nostra societat, sinó també al drama de la pandèmia sense cap protecció sanitària i sense possibilitat d’una mínima higiene ( en els millors dels casos compartint una aixeta d’aigua per a 1000 persones).
Per molt de temps la nostra societat no està responent ni practicant els drets humans que tant estan essent anomenats pels nostres polítics, més a més, quan volen presentar-se com a demòcrates progressistes, però que no tenen cap escrúpol en mirar cap un altre lloc i donar l´esquena a totes les persones víctimes de l´egoisme i de l´abús de poder.
S’aveïna, encara més, la major catàstrofe humanitària en aquesta Europa que vol vendre’s com a culta, educada, democràtica i avançada, que viola constantment els drets humans i gasta diners perquè es mantinguen assentaments i campaments irregulars, encara que sense voler tindre cap responsabilitat en el que ocorre en el
Totes aquestes persones són els ãporos, els grans oblidats, que no entren en cap catalogació dels ministeris d’igualtat, són els que pateixen encara més l’oblit i l’abandó, passant a ser molèstia i malson pel simple fet de no tindre res a oferir ni intercanviar si no és la seua pobresa, el seu dolor i la seua angoixa.
Si ara tots nosaltres ens anem sentint oblidats, per un o un altre motiu, sent subjectes de drets, què els queda als ãporos dels qui fugim i temem, potser, més que al COVID 19?
Però ací estan entre nosaltres per a vergonya nostra, ells que, per ignorats, no deixen de ser la mostra de la nostra deshumanització.