En poc de temps les xarxes socials s’han imposat com un mitjà de comunicació capaç de difondre universalment notícies i opinions sense la intermediació de professionals del periodisme. El seu èxit fulminant ha catapultat les empreses que predominen als primers llocs de poder mundial.
Prompte, prompte, però, s’ha vist la feblesa de l’invent: l’anonimat que permet eludir la responsabilitat de qui escriu. Es plantegen maneres d’impedir la difusió de missatges d’odi, però és dubtós que es puga fer sense un caríssim i perillós control policial.
Mentre tant, convé preguntar-nos si (llevat de casos patològics) eixe odi no vindrà en gran part de l’assimilació d’uns conceptes assumits sense cap reflexió i que esclaten en determinades circumstàncies.
Perquè hi ha un discurs de l’odi cridaner, fàcil d’identificar, i n’hi ha un altre, més insidiós, que li para el camí soscavant el bon nom de les persones i atribuint les seues actuacions a motius inconfessables.
En escriure sobre el període del Terror, un testimoni presencial dels anys de la Revolució Francesa (Madame d´ Staël) es clamava dels excessos del París revolucionari i feia aquesta observació: les institucions d’un sistema polític representatiu són les encarregades d’extingir les teies de les fúries.
Traslladant-la al nostre sistema polític, podem preguntar-nos si les institucions de l’Estat fan correctament el seu paper d’extinció de les teies de les fúries, dels discursos de l’odi. ¿Ho fan les personalitats de la política (estiguen o no governant) quan, massa sovint…
-sembren la sospita sobre la bona voluntat de qui no pensa com elles? -rebutgen propostes, evidentment positives, només perquè no surten del propi partit? -s’apropien amb exclusivitat de símbols que pertanyen a tota la ciutadania?-desqualifiquen la representativitat cívica de grups polítics minoritaris? -ixen de l’hemicicle tan prompte comença a intervindre un altre partit? -es giren d’esquenes a un diputat que parla des de la trona? -titlen d’irresponsable a qui arguïx canvis substancials en les lleis vigents?
Ja és prou i massa haver de permetre, per mor de la llibertat d’expressió, programes de ràdio o TV que viuen de l’insult, la mentida i la discòrdia, però que els nostres representants polítics usen irresponsablement la seua capacitat d’influència pública és cosa que no hauríem d’acceptar passivament, perquè eixe mal exemple s’estén com les arrels sota terra, que arriben molt més lluny que no ens pensàvem.