La Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar un document el 14-07-2020 sobre la cura i atenció dels malats que és una joia en la seua presentació i recordatori de les actituds que hem de tindre a l´hora d´acompanyar les persones malaltes, febles i dependents en general i aquelles que estan en fase terminal en particular. Efectivament, la delicadesa, la gratuïtat, la joia, el respecte, el fet de compartir… són actituds que manifesten l’amor a la vida i el respecte que s’ha de tindre a la persona humana en qualsevol etapa de la seua existència.
Com diem, tal document és una joia de prudència i delicadesa, però, quan arriba al moment en què ha de considerar la tremenda situació de la persona malalta terminal que es planteja si vol o no continuar vivint en eixes condicions, cau en el parany de la “por a la llibertat” i nega la capacitat moral de decisió d’eixa persona. L’estructura eclesiàstica pren una postura bel·ligerant contra la Llei d’Eutanàsia i nega la capacitat de la societat civil per a legislar una qüestió que necessita una clara regulació.
Davant d’eixa posició els membres del Grup Cristià del Dissabte manifestem
Primer: La decisió de continuar o no vivint en circumstàncies doloroses, sense possibilitat de curació i necessitant l’ajut d’altres persones o aparells per a sobreviure, correspon sol a la persona afectada. I ho és tant per dret de la seua dignitat personal com perquè sols ella coneix experimentalment la seua capacitat, la seua condició i el seu estat d’ànim. Tal decisió pot ser presa abans de la pèrdua de consciència per la persona que ha sigut informada correctament de la seua malaltia.
Segon: Eixes situacions són completament excepcionals i molt minoritàries i no s´han d´analitzar amb els principis usuals que regulen la moralitat social. Precisament és per això que cal una bona llei que regule clarament i amb molta precisió aquest dret.
Tercer: La posició que nega eixe dret personal se sol basar o en la por perquè hi haja abusos (però per açò cal una bona llei), o en una concepció tradicional del món en la qual Déu és el que mou directament tots els fils de l’ordit de cadascú de nosaltres i, conseqüentment, cadascú ha de conformar-s´hi fins que Déu vulga. És la mateixa posició de les persones que al segle XIX no acceptaven l’anestèsia perquè deien que el dolor era connatural a tota creatura i enviat pel Creador. Tal actitud ens duria a acceptar un déu sàdic, però sabem que no és així perquè són la genètica, la biologia i la biografia de cada persona allò que fa sorgir les condicions vitals en cada etapa. El Déu de Jesucrist, l´amorós Déu papà (abba), no ens posa entrebancs ni sofriments sinó que ens dona l’Esperit, la força per a superar-los.
Quart: La regulació d’una llei de tal mena és una demanda social dels qui precisament pateixen aquesta mancança de regulació: les persones afectades directament per la malaltia i els seus familiars. Són elles les que la volen perquè la necessiten i passarà, com tantes altres vegades, que els drets que uns pocs demanen acaben servint per a tots. Els que la neguen parteixen d’uns principis que ells interpreten com a bons, però que no es poden aplicar a circumstàncies tan absolutament excepcionals, i obliden que cap dret obliga a ningú al seu compliment, de manera que respecta a qui no s’acull a ell pels motius que siguen, (això en el millor dels casos, perquè tots sabem que hi ha també altres motivacions).
Cinqué: Per últim, l’afirmació que la base de l’oposició és la dignitat de tota persona (en la qual tots estarem sempre d’acord) oblida un dels aspectes més importants d’eixa dignitat (si no és el que més) que és la llibertat. Una llibertat que apareix clarament en els dos primers capítols del Gènesi i… ¿com negar la capacitat d’elecció a qui ja ha recorregut el seu camí existencial quasi al complet, havent sigut madurat per l’experiència continuada de la malaltia i el sofriment? ¿Serà misericordiós, serà respectuós amb la seua dignitat negar-li eixa llibertat en el moment que més ho necessita? No. No ho serà i per això ens manifestem partidaris que la decisió de continuar o no vivint en eixes circumstàncies siga considerat un dels drets bàsics de la persona.
València, gener de 2021