El missatge de Nadal de l’arquebisbe de València incloïa un propòsit sorprenent, per inesperat: la venda “d’una part significativa” dels béns de la Diòcesi per ajudar a les necessitats més urgents dels pobres en aquest temps de pandèmia. Les expectatives suscitades van ser aigualides poc després quan sabérem que ell es referia a la creació d’una fundació que estarà “oberta a rebre donacions de persones i institucions de l’Església i donacions d’altres persones i institucions civils o socials”. Concretament, els béns de què la diòcesi es despendrà per iniciar la fundació són “uns quaranta quadres de l’Arquebisbat, alguns d’autors valencians” als quals s’agregaran escultures i altres béns immobles de què es despullarà la diòcesi per ajudar la gent pobra.
No cap dubtar de la sinceritat del cardenal Cañizares, ja que ha mostrat en diverses ocasions la seua sensibilitat davant la realitat lamentable de la pobresa; pobresa que ara es veu incrementada per la reducció o desaparició de moltes de les activitats que sustentaven l’economia de famílies senceres. Però, sí podem preguntar-nos:
- Una decisió, ¿ és d´Església quan és presa per l´arquebisbe, ell sol, encara que jurídicament siga correcta? ¿És de l´arquebisbe o de l´Església valenciana? ¿S´ha demanat consens, encara que jurídicament no siga obligatori?
- L’Església, en tant que institució, ¿podrà incidir de forma apreciable en un problema tan punyent com és el de la pobresa?
- Per fer-ho, ¿caldrà una nova ONG en lloc de cooperar amb aquelles que ja existixen per tal de guanyar efectivitat? Es perdria protagonisme, però, ¿no se’ns ha dit quan faces almoina no ho anuncies a toc de trompeta; mira que la mà esquerra no sàpia què fa la dreta?
De tota manera, la iniciativa del nostre arquebisbe planteja un problema de fons que cal debatre: el dels béns de l’Església. Del Vaticà II ençà, a poc a poc, hem tornat a recordar –si és que mai ho havíem oblidat per complet– que l’Evangeli, al qual servix l’Església, és per als pobres. La ben coneguda exclamació del papa Francesc –Com m’agradaria una Església pobra i per als pobres!–arrodonix la idea fonamental que malament pot una Església rica anunciar creïblement l’Evangeli a la gent pobra.
Ara bé, com podrà ser pobra una Església que acumula tantes propietats en el món sencer? Deixem a banda aquells béns necessaris per a la missió que li és pròpia (llocs de culte, abadies, escoles, seminaris, hospitals, editorials, etc.) i considerem la ingent quantitat i qualitat de pintures, escultures i altres obres d’art que posseïx. Moltes d’elles es poden admirar en museus parroquials, diocesans o els del Vaticà, que fan un gran servici a la cultura i al coneixement de la història. Però, la conservació i exhibició d’eixos béns en bones condicions requerix una estructura empresarial i unes despeses que s’obtenen mitjançant la venda de bitllets d’entrada. Immediatament surten les preguntes: eixe servici cultural indispensable, ¿ l’ha de donar l’Església? N’és part de la seua missió? ¿ Ha d’estar entre les preocupacions dels responsables eclesials el fet d´organitzar-lo i controlar-lo de forma adequada? ¿ Pot l’Església trobar qui compre eixes obres d’art amb el compromís de continuar exhibint-les?
La venda de béns no lligats a la missió de l’Església li produiria dos beneficis enormes:
- Un guany material, perquè els cabals obtinguts serien significatius en la lluita contra la pobresa.
- Un guany espiritual, perquè la deslliuraria d’una preocupació aliena (sinó contrària) als objectius del cristianisme.
Tornant a València, podem aprofitar l’anunci del nostre arquebisbe per iniciar el debat sobre una decisió que indefectiblement ha de prendre l’Església universal: desempallegar-se dels béns superflus. Millor que siga ara i que siga a la valenta.