Ximo Garcia Roca, membre del Grup cristià del Dissabte inicia com a educador, sociòleg i teòleg un diàleg amb la llei d’educació i amb les declaracions eclesiàstiques.
Mentre em sobrepose a l’immens dolor per la mort del meu germà, que ha sigut arrabassat per la COVID, m’incomoda el que diu la Instrucció pastoral de la Conferència Episcopal en “Un Dios de vivos” sobre les exèquies cristianes (desembre 2020): “El centro de las exequias cristianas,- diu – es Cristo Resucitado y no la persona del difunto. Los pastores han de procurar con delicadeza que la celebración no se convierta en un homenaje al difunto” (…) “En el caso de que algún familiar intervenga con unas breves palabras al final de la celebración, se le debe pedir que no altere el clima creyente de la liturgia de la Iglesia (…) y evite un juicio global sobre su persona”. (n.45) Per motius teològics, per raons antropològiques i per requeriment cultural, pense i faig el contrari.
El meu germà va creure que la resurrecció de Crist es fa real i efectiva en la vida dels batejats. Així ho transmetia en la catequesi fins al punt de creure que la resurrecció comença en el baptisme, continua en la caritat i s´acompleix en l’esperança. Viure cristianamente, per a ell, consistia a seguir i construir petjades del Ressuscitat; fins i tot sabem que Crist ha ressuscitat perquè existeixen marques, efectes i conseqüències en les persones i comunitats que creuen en Ell. Pau, en les seues primeres Cartes, afirma inequívocament que estem ja ressuscitats pel baptisme, i acaba en les seues últimes cartes dient que ja estem jutjats i asseguts a la dreta de Déu Pare. Les exèquies cristianes són el lloc on mostrar que Déu va passar per la seua vida creant vincles familiars amb la seua dona i filles, privilegiant, com a professor en Artesans, als que estan pitjor situats, produint gèrmens de fraternitat i signes de vida, que no poden ser destruïts pel foc ni soterrats en terra. Per a això, com suggereix el papa Francesc, el gran absent en la Instrucció -de 99 cites només dues són de Francesc en insignificants homilies) “Qui predica ha de reconéixer el cor de la seua comunitat per buscar on és viu i ardent el desig de Déu” (EG n-137)
El centre de les exèquies és la persona difunta incrustada i adherida per la fe, l’esperança i l’amor al Crist ressuscitat. M’hauria agradat una paraula més articulada, entre el Crist ressuscitat i la vida del difunt. En temps de pandèmia, no caben retòriques desencarnades sobre la resurrecció, ni homilies previsibles sobre el morir, ni cerimònies impassibles, sinó que com afirma el Papa Francesc “l´homilia és la pedra de toc per avaluar la proximitat i la capacitat d´encontre d´un Pastor amb el seu poble” (EG. n.135)
De la mateixa manera, em desagrada la Instrucció per raons antropològiques, ja que no es pot oblidar que la mort és un acte radicalment íntim i individual, i només així s’incorpora a la comunió dels sants. Amb el meu germà mor una subjectivitat personal irreductible, que ha assecat els llagrimers dels qui li hem estimat. La individualitat ha de presidir les exèquies. Els homenatges i exèquies d’Estat poden i han de ser col·lectives, com va succeir en l’excel·lent acte pels morts de la pandèmia que es va celebrar en la Plaça d’Orient. En les exèquies cristianes se celebra una vida concreta, amb nom i cognoms, amb una història concreta i danyada. La cosa contrària, segons l’antropologia social, és negoci funerari i ritual màgic. Em repugna assistir a un funeral en què el capellà no sap ni el nom del difunt, l´anomenen Francisco quan sempre es va dir Paco, Inmaculada quan tots la coneixen com a Concha, Maria Dolores quan és Loles. Mai vaig entendre les eucaristies que s’ofereixen per un llistat de difunts, si no és per raons que se m’escapen.
Culturalment i afectiva, la Instrucció m’incomoda particularment en temps de pandèmia, quan les morts se dissolen en corbes estadístiques i nombre de morts, i s’acumulen fèretres, sense nom, esperant el torn per a la incineració. En aquest context no té sentit accelerar la missa exequial si no es pot garantir per motiu de salut la presència de totes les persones significatives que van fer única i irrepetible la vida del difunt. El sentit de les exèquies no és tant orar pel difunt, la qual cosa es pot fer en qualsevol moment, sinó celebrar comunitàriament l’absència d’un dels nostres. El sentit guaridor de l’eucaristia trasgredix l’anonimat. En els meus temps de professor d’Escatologia demanava als estudiants de l’últim any de teologia que redactaren l’homilia que volgueren per a ells. Tots es referien al compromís, al seguiment, la bondat, la justícia, la bellesa de les seues vides, que els agradaria que es digueren al final de les seues vides, excepte aquells que, destinats a ser bisbes, invocaven abstraccions sobre la misericòrdia de Déu i filosofies sobre la finitud humana. Així ho confirmen els fidels quan, en finalitzar l’eucaristia, prenen la paraula i es refereixen a la vida del difunt; ara comença l’homilia real i evangèlica, tot el contrari del que proposa a la Instrucció.
Vaig assistir fa uns mesos a funeral per un amic sacerdot. El president va parlar del sacerdoci etern i de la Misericordia abstracta de Déu. En el moment final de l’eucaristia, un jove de la parròquia, en nom de la comunitat, va dir: “Aquest home de Déu ha sigut el nostre líder, i hui és el nostre guia, i demà caminarà amb nosaltres com a guaita”. Qui tenia raó? Qui va dir més veritat?