Vicent F. Estarlich Chover (l´Alcúdia), és membre del Grup Cristià del Dissabte.
HO HA FET L´AUTORITAT, ¿BEN FET ESTÀ?
Parlem de democràcia quan el poder resideix en el poble; així és com elegix les seues autoritats. No hi ha un sol sistema democràtic, sinó que podem trobar-nos diferents maneres de concretar-se. Tenim democràcies presidencials i parlamentàries, d´elecció partidista o personalista, per cantons o zones territorials o nacionals.
Siga com siga, eixes autoritats seran les representants del poble i allò que legislen i executen, “va a missa”.
Segurament no seran del gust de tots i podrà tenir un comportament on ignore el sofriment de sectors del poble, com pot ocòrrer que s´aprofite per a privilegiar amics, entitats i ideologies. És el joc de la democràcia. Queda el recurs de les majories mitjantçant pactes o urnes per a llevar eixes autoritats i posar-ne unes altres.
I tot el que realitza una autoritat, tot el que es legisla i tot el que s´executa ¿És legal? ¿Cal donar-ho per bo?
Pareix ser que sí; és la democràcia, sempre que no hi haja delicte o extorsió pel mig.
Al segle XIX, les autoritats, dictaren una desamortització, on anaren a parar els béns? És clar que a mans dels qui posseïen poders. Però, ¿no són del poble?
Em sorgeix una pregunta: si es fa una desamortització per a llevar de les mans de qui posseeix recursos acumulats i els venem al millor postor, el resultat ¿no és que sols han passat d´unes mans a altres? En tot açò ¿on està el poble? I qui pot comprar eixos béns, ¿pot quedar-se´ls? Seguiran, doncs, sense ser del poble.
Pense que caldria tenir més cura d´allò que és del poble i definir millor qui és el poble, perquè no puguen ni autoritats, ni capitalistes, ni institucions, el poder de fer i desfer sobre els béns del poble.
Veig una suspicàcia i un abús de poder quan ser autoritat s´entén com el poder de fer ús “ad liber albedrium” d´allò que és de tots.
No és justificable tractar allò que és de tots com a propi (sentir-se amo del “fundo”). Hem sofert massa corrupció i massa dilapidació i sense que als responsables (autoritats) els coste un euro de la seua butxaca.
També l´ Església està involucrada en eixe comportament, així aprofitant una llei (Aznar) ha estat apropiant-se de béns, inscrivint-los en els registres de la propietat a l´empar de la llei. I els polítics utilitzant recursos de tots per a fer clientalisme i pagar favors com també utilitzan-los per a esparciment privat. I la llei ho aguanta tot. Açò és legal en la nostra democràcia, com pot ser?
És molt cridanera l´ànsia de manar, i no deixa de ser estrany perquè diuen que porta molts problemes, treball i preocupacions, però, així i tot, hi ha bofetades per anar en les llistes de poder i per ser-ne els primers. De la mateixa manera que es considera carrera eclesiàstica el que aconseguisques que et posen en la terna per a ser bisbe, per a pertànyer al “club” dels arquebisbes o t´anomenen cardenal. Tot açò ¿per fe i solidaritat o per alguna cosa més?
No és exemplaritzant que l´Església busque acumular riquesa ni que s´apropie de béns del poble; no és evangèlic de cap mena i tampoc ho és que les autoritats utilitzen el poder per a ser influents i guanyar adeptes.
Per cert, no he entés mai per què s´utilitzen mitjans públics per a fer campanyes partidistes. I per què una autoritat, quan exerceix, segueix fent campanya partidista. És autoritat de tots i mentre ho és, com és que fa campanya partidista? Com utilitza recursos de tots per als seus interessos propis?