Ximo Garcia Roca, membre del Grup cristià del Dissabte, sociòleg i teòleg
CARTA AL PROFESSORAT DE RELIGIÓ
Us escric per a secundar la vostra preocupació per dignificar l’educació religiosa en tots els escenaris escolars; perquè he vist el sofriment que causa la discriminació a professors i professores de religió en el sistema escolar; perquè no suporteu que ningú us utilitze com a armes polítiques en una contesa que ha de dilucidar-se en les eleccions democràtiques. Com a professorat de religió, necessiteu desactivar tres mines que impedeixen el noble ofici de la docència: la identificació exclusiva amb opcions conservadores; la confusió amb la transmissió confessional, i la vinculació a una determinada organització escolar.
Podreu ser la generació que va aconseguir per a la religió, un lloc inqüestionable en l’univers escolar com a matèria ordinària i avaluable; per al professorat, un reconeixement en raó del mèrit conquistat en unes oposicions entre iguals; per a les famílies, la seguretat que els seus fills i filles estan immunitzats contra propostes sectàries; i per als menors, obriran horitzons informats per a ser creients o deixar de ser-ho, després de l’experiència alliberadora i il·lusionant que va portar Albert Camus a recordar al seu mestre de primària, “un cor que ho sabia tot”
1.- ¿Què pot esperar l’escola de la religió? Que l’ajude a superar el pragmatisme, el mercantilisme i l’individualisme consumista mitjançant la presència d’una racionalitat feta de llenguatge simbòlic i de relats emancipadors, de memòria i imaginació creadora, de pràctiques de solidaritat i comunió. La pèrdua d’aquesta racionalitat genera ciutadans serfs i individus propietaris i corroeix per igual a la religió i a les visions humanistes. Si un dia s’afona l’univers religiós, arrossegarà en la seua caiguda l’espai de la utopia i només quedarà el pragmatisme rom i l’individualisme propietari. Si un dia callen les veus que mostren que l’ésser humà és més que humà, si no es conta a l’alumnat que es pot mirar el món des de les persones excloses i té sentit entregar les seues vides pels altres i anteposar el bé comú a l’interés particular, eixe dia la visió progressista quedarà profundament danyada i derrotada per la tecnocràcia, el “datismo” i el pragmatisme. Per a aquesta tasca, es necessita l’aliança entre totes les racionalitats transformadores. Qui no haja cregut alguna vegada en el Ratoncito Pérez, King Kong, Harry Potter o Jonás i la balena, li faltaran estructures de plausibilitat per a creure; qui no haja confiat en la promesa d’algú, li faltaran estructures afectives per a esperar; qui no haja sentit la injustícia, mancarà d’energies morals per estimar. En el context escolar és suficient que la classe de religió construïsca la triple plausibilitat cognitiva, afectiva i ètica, per a confiar si arriba la gràcia, en un succés original que trastoca el fluir de la història i la vida personal i social.
2.- Què poden esperar les famílies de la classe de religió? Poden esperar que les pràctiques religioses viscudes en la llar són raonables i creïbles, i adquirir capacitat crítica davant qualsevol proposta sectària i inhumana. Les famílies, que es mobilitzen per implantar la religió a l’escola, haurien de començar per afavorir-la a casa seua, ja que segons demostra la pedagogia, la psicologia i la neurociència, la religió s’aprén per contagi i afecció com la parla. Cap xiquet arriba al món sabent parlar, i cap xiquet és creient quan arriba al món, i si naix en el Marroc tindrà més possibilitats de ser musulmà que budista, i si arriba a una família que prega cada nit, els beneeix quan ixen de casa, o parlen de com viu l’avi després de mort, tindrà el sentit religiós que l’escola ajudarà a entendre. És l´afecció als pares i a les mares el que anticipa el sentiment religiós; s’estima Déu com s’aprén a estimar. A l’escola es va a pensar i a argumentar, no a creure ni a resar. Per al noble ofici de creure i resar estan la família, la parròquia, la comunitat i les Esglésies. De la mateixa manera que a l’escola es perfecciona el llenguatge familiar mentre descobreix que hi ha altres llenguatges igualment vàlids, de la mateixa manera no es va a escola per a ser creient sinó per a ser-ho raonablement i, si és el cas, possibilitar la decisió de deixar de ser-ho. A l’escola no s’adoctrina sinó que es potencia la llibertat de creure després d’una informació racional i adequada.
3.- El professorat de religió està compromés en la defensa de la llibertat de consciència i d’ensenyament, que resulta essencial a qualsevol relació educativa i a tota docència. La llibertat, que interessa al professor, no és la llibertat de construir centres, que es dirimeix en les eleccions democràtiques, sinó la llibertat en el centre, que es dirimeix en les pràctiques docents i en l´organització interna. En tot centre educatiu, ha de garantir-se la llibertat de consciència, la llibertat de càtedra i la llibertat dels pares a participar en l’educació dels seus fills. L’actual replegament de l’escola catòlica entorn d’un determinat model organitzatiu no augura gens bo al futur de la religió en l’ensenyament. La deliberada confusió entre elecció de centres, llibertat religiosa i religió a l’escola, com ve succeint en les mobilitzacions contra l’actual llei d’educació, no portarà cap futur per a la religió. La mateixa legitimitat democràtica que tenia la llei “Wert” per a implantar una organització escolar basada en postulats conservadors i liberals, la té la llei “Celaà” per a postulats socialdemòcrates. I no convé oblidar que la llei Wert, que tant agrada al sector empresarial de l’educació i a una certa jerarquia eclesiàstica, va ser aprovada en el Parlament espanyol sol amb els vots del Partit Popular, mentre que l’actual ha tingut el suport de huit partits parlamentaris. L’organització escolar socialdemòcrata, liberal o conservadora es dirimeix en les eleccions democràtiques i la capacitat d’acords entre els diferents accents constitucionals ha d’estar liderada pels resultats electorals. Participar en les manifestacions pro-llibertat d’empresa o d’elecció de centres és legítim com a ciutadans però hipotequen el futur de les classes de religió en un context aconfessional, democràtic i progressista, i impedeix ampliar la base familiar, social, política i cultural de la religió a l’escola.
L’actual llei no causa la decadència d’un passat d’esplendor, ja que eixe passat mai va existir: reduir la religió a una “Maria”, o confondre-la amb un règim polític i eclesiàstic és una estranya glòria. El futur de la classe de religió a l’escola està per inventar i en gran manera dependrà del vostre comportament davant les tres hipoteques de caràcter cultural, polític i teològic.
Amb afecte i reconeixement