Les veus de l’Església
Javier Almela, membre del Grup Cristià del dissabte
“El meu regne no és d’aquest món”, va respondre Jesús a Pilat.
És com dir, “no he vingut a organitzar-vos la vida sinó a mostrar-vos com deuríeu de fer-ho”.
Podem deduir-ne que el nostre regne, el de l’Església, no és d’aquest món?
Jo crec que no: la nostra creença esperançada i ferma en la vida futura no implica que el nostre món no siga l’únic de què hem d’ocupar-nos. ¿No llegim al Gènesi que Déu va posar l’home al jardí de l’Edèn per a que el conreara?
Massa temps ha prevalgut a la nostra Església la idea d’un menyspreu del món malament interpretat que no pot més que convidar a la fugida.
Ocupar-se del món, treballar per millorar-lo, obliga també a alçar la veu davant de tot allò que l’empitjora (clamar per la justícia, diríem en llenguatge bíblic). Incomptable és el nombre de persones –la immensa majoria de les quals ens resulta totalment desconeguda– que han alçat la seua veu per un món més humà, que no és altra cosa que un món per a tothom.
Sovint ho ha fet l’Església per boca des seus dirigents principals. Però també per altres membres de l’Església. N’hi ha moltes veus, i fa bé escoltar-les totes. L’únic criteri de selecció és que siguen desinteressades i procuren el bé de tothom.
Tot això m’ha vingut al cap arran de dues notícies que he llegit al número de juny de la revista Mundo Negro:
- La primera és una breu crònica des de Colòmbia on el pare F. Carrera conta que Monseñor Jaramillo, bisbe de Buenaventura, ha de viure escortat per estar amenaçat de mort per les bandes de la regió. Un dels sicaris llogats per assassinar-lo contà que el volen matar perquè ‹‹está hablando demasiado››. No cal dir de què parla: de la injustícia de la pobresa extrema en una regió on ni les 400.000 persones de la capital disposen de clavegueram i aigua potable a les seues llars; dels assassinats, de les desaparicions inexplicades, del desplaçament forçós de molta gent, etc.
- La segona es troba a l’Editorial, la qual, tot agraint les felicitacions de molts lectors pel número anterior dedicat a les migracions, afig que ‹‹hemos perdido algunas suscripciones y recibido críticas que nos acusan de “incentivar la invasión de España por los emigrantes africanos” o de buscar que “España se vaya a pique”››. Com que els lectors de la revista dels Missioners Combonians seran majoritàriament catòlics, sorprén que rebutgen tan descaradament la defensa dels descartats, una defensa que és la clau de volta del pontificat del papa Francesc. En Fratelli Tutti llegim:
- ‹‹Per tant ningú pot quedar exclòs, no importa on haja nascut, i molt menys a causa dels privilegis que uns altres posseïxen perquè han nascut en llocs amb majors possibilitats. Els límits i les fronteres dels Estats no poden impedir que això es complisca.››
- ‹‹Si ho mirem no sols des de la legitimitat de la propietat privada i dels drets dels ciutadans d’una determinada nació, sinó també des del primer principi del destí comú dels béns, aleshores podem dir que cada país és així mateix de l’estranger, perquè els béns d’un territori no han de ser negats a una persona necessitada que provinga d’un altre lloc.››
¿Serà que no ho han entès? No. La raó del rebuig ens l’anticipa el mateix Francesc al número 127: ‹‹Sens dubte, es tracta d’una altra lògica. Si no s’intenta entrar en eixa lògica, les meues paraules sonaran a fantasia. Però si s’accepta el gran principi dels drets que brollen del sol fet de posseir la inalienable dignitat humana, és possible acceptar el desafiament de somiar i pensar en una altra humanitat. És possible anhelar un planeta que assegure terra, sostre i treball per a tots. Este és el verdader camí de la pau, i no l’estratègia mancada de sentit i curta de mires de sembrar temor i desconfiança davant d’amenaces externes.››
Dues veus de l’Església: una molesta als de fora (vull pensar que no a ningú dels de dins, però…); l’altra, als de dins (segurament, també a molts dels de fora).
Cap d’eixes veus relativament anònimes es perd. Totes troben ressò en algun cor verdaderament humà. I, amb tota seguretat, troben ressò al nostre Pare del Cel.
Aleshores, no tinguem por d’alçar la nostra veu. Procurem només que incorpore la lògica de la inalienable dignitat humana, es faça entendre i siga significativa per la construcció del Regne.