Colp mortal a la sinodalitat
Quan l’Església local i universal es col·locava en “manera sinodal”, en sintonia amb l’era democràtica i participativa, va arribar el nomenament del nou bisbe d’Alacant-Oriola. La convocatòria sinodal que pretenia “florir les esperances de la gent, estimular la confiança, embenar les ferides, teixir relacions noves i més profundes, aprendre els uns dels altres i construir ponts” (DP 32) s’ha vist frustrada per l’anacronisme d’un sistema d’elecció, pel clericalisme que perpetua el pitjor rostre de l’Església i per l’habitual despotisme eclesiàstic: tot pel poble de Déu, però sense el poble.
No floreixen les esperances allí on no s’ha escoltat el poble de Déu, en una decisió que competeix a tots. Tampoc estimula la confiança ja que, aquest sistema d’elecció incapacita per a dirigir pastoralment l’Església hui. Tampoc embena les ferides causades al País Valencià pels successius nomenaments episcopals que no han respost a les expectatives d’uns feligresos madurs i col·laboratius. Poc aprén qui, segons les seues pròpies declaracions, ve per “obediència deguda al superior”. Ni crea ponts qui ve amb tota la càrrega ideològica contra el feminisme, l’homosexualitat, el nacionalisme i tot allò que fa gust d’humanisme cristià. Cóm nomenen bisbe d´Alacant-Oriola a Munilla, que ha mantés un seriós enfrontament amb la seua Diòcesi, amb el rebuig del 80% del seu clergat?
Més enllà de legítimes interpretacions polítiques, d’oportunes geoestratègies eclesiàstiques i d’enginyeria genètica episcopal – que n’hi ha! – importen sobretot els alts costos que té per a la regeneració de l’Església i per a la visió sinodal i l’eclesiologia de comunió proposades per Francesc. Ens decep als qui hem cregut que la sinodalitat -caminar junts- inaugurava una nova era a l’Església com a poble de Déu que precedeix a bisbes i rectors, a laics i religiosos. Amb aquest nomenament es confirma que Francesc, després de set anys de ministeri, no ha canviat el joc de majories i minories residuals a l’Església espanyola. Si la consulta i la participació era una qualitat estructural de l’Església -i no una estratègia ni una moda, ni una figura retòrica- per què no s’ha començat amb el nomenament de bisbes? Així no es combat el clericalisme ni s’obri una nova era.
Si el pastor ha de caminar amb, en i per al poble, ¿realment ignora Francesc que el poble valencià té identitat, idioma i institucions pròpies? Amb honestedat, el nou bisbe reconeix que mai ha estat a Alacant, però ve “ per obediència apostòlica”. Obediència a qui? ¿Als conspiradors “amb influència i poder” que es reparteixen el poder eclesiàstic a la sempre allargada ombra dels qui sacsen la nova visió de l’Església i s’obstinen a decidir des de fora els destins de les diòcesis i el futur de l’Església espanyola?
En desplaçar al bisbe de Donostia a 750 km de la seua terra natal, s’intenta superar la falta de comunió dels fidels amb el seu pastor. Ens preguntem: si el bisbe presideix la comunió, no seria més cristià retirar-lo del ministeri episcopal? Hauria de ser així fins i tot per caritat i respecte a la persona de José Ignacio Munilla que no hauria de pagar el dur peatge d’arribar a una terra que desconeix i no l´espera.
Si l’eixida del bisbe Josep Ignacio Munilla confirma la nova orientació de l’Església basca, que va començar amb la recent elecció del bisbe Joseba Segura per a la diòcesi de Bilbao (com comenta amb raó el Diari Basc) ens preguntem: quina orientació confirma la seua arribada a l’Església valenciana? S’han plantejat des de Roma el que pot significar per a l’Església valenciana continuar clonant bisbes sense la idoneïtat que concedeix la consulta al poble fidel? I si no senten rebomboris als carrers i en els temples, no creguen que és a causa del temperament valencià, ¿no serà una mica més greu: que els valencians no esperen res de nosaltres i que aquesta classe de bisbes han buidat els fidels valuosos de l´Església, provocant silencia i conformisme?