Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Cada diumenge procure escoltar diferents homilies, que tant sacerdots com bisbes pronuncien des de diferents llocs de la geografia, per comprovar, en mi mateix, els efectes que em produeix la motivació que pretenen oferir.
Diumenge passat, primer diumenge de quaresma, la litúrgia presentava, com és costum a l’inici de la quaresma, les temptacions de Jesús al desert.
Tenia molt d’interés per comprovar si la nostra Església, en aquests moments de guerres i de recerca de supervivència de part de tantes persones (refugiats fugint de les guerres, fams, crueltats i penúries), així com la recent temptativa de tants subsaharians de saltar les tanques de la frontera de Melilla amb el Marroc, amb ferits, amb incompliment de lleis internacionals inclós, està inserida en la realitat del moment o si és un món a part, aliena la seua litúrgia a les ferides obertes en les venes de les persones que pateixen i busquen eixir de tant de turment.
Em vaig trobar amb unes homilies, amb un discurs ben estructurat, en alguns casos llegides, que tractaven d’estar ben construïdes en la seua estructura gramatical, atentes a alguna exègesi dels textos i amb consells morals. El llenguatge era més moralitzador que reflex d’una situació concreta, com qui explica una cosa sense ser part d’allò que alliçona.
Tenia la impressió que l’homilia estava sent un discurs al marge de la vida real, del moment que estem vivint als nostres carrers i no eixia d’aquelles paraules cap mena de compromís amb la realitat actual. És veritat que després, en les peticions, es feia esment a les persones que estan patint la guerra, però també amb un llenguatge on sembla que ha de ser Déu qui, pel seu compte, solucione el conflicte que els humans creem.
Aquestes homilies podrien pronunciar-se de la mateixa manera en temps de guerra que en temps de pau, de fam o de prosperitat.
Per descomptat no vaig trobar l´aplicació de les temptacions presentades en la litúrgia a la realitat d´ús de poder, supèrbia, o envaniment dels qui, moguts per interessos creats, són capaços de matar o de mirar cap a un altre costat.
El món espiritual es converteix en una fantasia imaginària si no té carn.
La nostra fe és encarnada; l’Esperit es fa carn i viu fet carn.
Els confesse que em dolgué, perquè si a l’inici de la quaresma es volia convidar a un temps de reflexió per a poder suportar i acompanyar la Passió i Mort de Jesús, no s’està ajudant a descobrir que eixa Passió i Mort és la de tots aquells que avui viuen sota el poder dels Pilat i dels Herodes d´avui i que la Resurrecció sols ve quan siguem capaços de carregar amb les febleses del proïsme. Si els dolors de tants crucificats d´avui, no són contemplants com a provocats per les temptacions de ser més que l’altre o d’estar actuant constantment per interessos, la nostra espiritualitat, on mira?