Ximo Garcia Roca, sociòleg i teòleg , membre del Grup de Cristians del Dissabte, contribueix amb aquest estudi al debat actual sobre els abusos a menors.
I.- Delictes, abusos i justícies. II. La construcció històrica i social del menor. III- La construcció social i cultural de l’abús. IV.- La construcció social i política del malfactor. V- Efectes i danys col·laterals.VI. Reptes a les Esglésies.
EFECTES I DANYS COL·LATERALS
La consciència col·lectiva sobre abusos a menors i a persones vulnerables ha significat un avanç en la progressiva humanització en reconèixer la dignitat incondicional dels subjectes fràgils, en establir la vigilància institucional i en advertir que no existeixen zones segures i insegures. La racionalitat sociològica adverteix les complicitats entre les evidents llums i les ombres, entre les intencions virtuoses i les tendències destructives, entre els efectes desitjables i els danys col·laterals. En els seus orígens, va revelar la complicitat entre la moral calvinista i el desenvolupament del capitalisme; entre el liberalisme i l’individualisme propietari; entre el progrés i la destrucció mediambiental. Advertir avui els danys col·laterals de la necessària erradicació, de la desitjable prevenció, i de l’adequada reparació dels abusos pretén reduir els efectes no desitjats, de la mateixa manera que en extirpar o confinar un brot cancerigen convé reduir o limitar els efectes no desitjats i els danys col·laterals que produeix la quimioteràpia.
L’abstracció idealista
El paisatge social i cultural s’ha cobert, amb raó, de declaracions i manifestos que proclamen “Ja n’hi ha prou”, “Mai més”, “Punt final” Seria indesitjable que, per aspirar a la justícia ideal, es paralitzara avançar, encara que fora un pam, en l’eliminació de les injustícies manifestes i evitables. Sosté Amartya Sen en La idea de la justícia, que el compromís pràctic ha d’incloure la reducció de la injustícia i l’avanç cap allò que siga perfectament just. El focus es posa més en els comportaments reals que en els dissenys abstractes de societats i d´organitzacions ideals. Importa més adherir voluntats des de la diversitat d’enfocaments que mantenir la diferència sectorial; per aquesta raó soc escèptic sobre la separació dels abusos a l’Església d’altres espais. La batalla no es venç per sectors sinó per ajuntar esforços en la seua erradicació, en qualsevol espai i circumstància. Seria una victòria pírrica en el procés d’humanització aconseguir-la en un únic espai, ja que com afirma Martha Nussbaum, en La ira y el perdón, en el cas de la justícia “la societat ha de prendre una perspectiva ex-ante, analitzant el problema del crim íntegrament i buscant les millors estratègies per a abordar-lo conforme s’avança”. S’avançaria millor conjuminant veus i arguments des de posicions molt diverses, des del context familiar, educatiu, militar, esportiu i religiós. En paraules de Francisco, a les nostres mans està començar processos de manera que arriben a ser intolerables. Aspirar a comportaments i societats perfectament justes, sense error, taca o imperfecció, significa, en el fons, renunciar a treballar processos i pot banalitzar la radicalitat del mal.
La cremor guerrera
Una societat decent ha d’estar lliure d’abusos infantils i de violències a subjectes fràgils, però la voracitat per castigar no ha d’ignorar que la cremor guerrera produeix, a vegades, el contrari del que es proposa. Amb freqüència, el castic menysvalora altres dispositius col·lectius com l’educació cívica, l’exercici de la ciutadania activa, la implicació social, la vigilància col·lectiva, la promoció de virtuts socials. Si arribara a interessar més el castic al delinqüent que la sanació de comportament patològic o la promoció d’entorns saludables, el mal serà irreparable. La democràcia és tant més forta com menys necessita del castic. Per a mesurar la seua feblesa democràtica és suficient aguaitar en un pati de qualsevol presó on conviuen els caps de l’hampa amb persones que mereixerien altres tractaments. Per aquesta raó, les societats democràticament madures canalitzen la persecució del delicte a través d’òrgans especialitzats com el Ministeri Fiscal amb la finalitat de garantir la seguretat jurídica i oferir a tot ciutadà l’oportunitat de desfer-se de l’estat de víctima i de l’estat de malfactor. Contra totes dues institucions arremeten les agències que estan veient en el delicte un assumpte mercantil. Deixem en mans de la justícia civil el delicte i creem amb la resta de ciutadans espais lliures d’abusos, i la lluita cultural amb la resta d’institucions; si la cremor guerrera cosifica les víctimes i els victimaris, es construirà una societat amb moltes presons i pocs espais d’acolliment, amb més retrets que retrobaments, amb més detectius que educadors.
La ira i el perdó
Moderar la crueltat, la tortura, la violència s’ha fet històricament mitjançant la justícia, la venjança i la dissuasió; Una via postula el sistema legal amb procediments reglats, argumentació raonada, calmada, mesurada, deliberada i verificació d’evidències que va donar origen a una societat civilitzada compromesa amb l’Estat de Dret. Una altra via coneix l’actuació arbitrària que vilipendia persones, les maltracta i les humilia: el resultat és una societat colèrica i arbitrària compromesa amb la força obsessiva de la ira. Hi ha una altra via que, sense excloure la via legal, proposa una reorientació profunda que arriba a les arrels mateixes mitjançant la persuasió i la contenció interna, els sentiments bondadosos, les actituds socials i les virtuts públiques. El camí de la venjança, reconeix Marth Nussbaum en La ira y el perdón, “comet l’error de pensar que el sofriment del perpetrador restitueix d’alguna manera, o contribueix a restituir, allò que es va danyar i incapacita la víctima i l’infractor. La ira no sols no és necessària per a la cerca de la justícia sinó que pot ser un gran impediment per a la generositat i l’empatia que ajuden a la construcció d´alguna cosa millor d´allò que ja existeix”. Si no se sap conjugar la justícia amb el perdó a l´hora de castigar, mai s’aconseguirà un futur just. Alguns discursos sobre la venjança, en aquest context, no són més que un ressentiment ocult, que giren entorn d’un drama i al registre de les ofenses.
El retorn del maniqueisme
La cosificació de les víctimes i dels victimaris col·loca el bé absolut i la veritat total d’una part, mentre en l’altra s’alberga el mal absolut i l’error total. El maniqueisme només se supera, segons Wendy Brown en La política fuera de la historia si s’està disposat a “explorar el costat sòrdid de la justícia i del bé en política”. Una vegada establerta la maldat, queda ratificat el lloc de la bondat. La divisió de l’espai social entre agressors perillosos d’una part, i de l’altra innocents indefensos, adultera la realitat i promou la visió maniquea que tant de mal ha fet en la història. És difícil sostenir que, en algun escenari de la vida, la veritat i la bondat caiguen d’un costat i el poder i l’opressió de l’altre; més bé la veritat com el poder creuen espais, edats, races, estatus. La condició d’agressor i agredit és un continu que ens fa a tots víctimes i victimaris sense que en cap cas s’anivellen les responsabilitats. Observe amb estupor que alguns menors que poden considerar-se víctimes de les seues famílies són al seu torn victimaris dels seus pares i mares amb manipulacions i xantatges afectius. No es pot ignorar la capacitat que tenen els adolescents de fer mal als seus propis pares, als seus companys, als seus mestres. Les equivocacions, les simulacions i els abusos creuen edats, temps i grups socials. Només quan es reconega aquest fet, podran empoderar-se del seu destí. “No vull odiar al meu agressor, deia una víctima del terrorisme, perquè no vull que pense per mi ni que em posseïsca”.
L’afectivitat cautelada
La necessària batalla contra els abusos a menors ha posat sota sospita els factors afectius que van desactivar les pedagogies autoritàries i les institucions disciplinàries. John Watson, una autoritat reconeguda de la puericultura en la primera meitat del segle XX advertia severament als pares: “No abraceu ni beseu mai els vostres fills, no deixeu que s´asseguen mai en la vostra falda. Si heu de besar-los, feu-ho una vegada en el front quan els desitgeu bona nit. Al matí, encaixeu-los la mà”. Va costar molt que es reconeguera la importància dels vincles emocionals, segons reconeix Yuval Noah en Homo deus, Breve historia del mañana. (2018). Educadors, mestres i professors que entengueren aquesta transformació viuen pors irracionals en acostar-se als menors i a les persones vulnerables, com a mostra una recerca promoguda per la Universitat del País basc sobre la “Percepció del fenomen dels abusos de menors per una mostra de clergues” (2021) :”Jo tinc por, diu un religiós. En aquest despatx mai entrarà un xiquet a soles”: “Visc la repressió dels propis sentiment, dels afectes”, comenta un sacerdot diocesà. És pervers confondre els afectes, que es despleguen en la proximitat física i en gestos de tendresa amb la sexualitat possessiva i dominadora. Qui no coneix l’abraçada és que no ha educat mai, qui no s’ha estremit en abraçar un alumne, és que no ha abraçat bé. És impossible un cos sense sentiments i una vida que no estiga oberta al llenguatge de la sensibilitat en el qual s’integren els aspectes biològics i els mentals, els aspecters psíquics i els espirituals, els orgànics i els intel·lectuals. Una existència corporal és en si mateix eròtica, com suggereix Octavio Paz en La llama doble. Amor y erotismo: “es ante todo y sobre todo, sed de otredad”. Si la urgent i necessària cultura anti-abús produeix por a l’afecte, una cosa greu haurà succeït en la relació pastoral, educativa i social A quin preu s’han mantingut a ratlla les emocions, es pregunta Annie Marquier en El Maestro del corazón? Constate amb preocupació que el món de l’afectivitat es converteix en un territori minat, el menor en un ser potencialment perillós i les professions amb xiquets i xiquetes en professions d’alt risc.