Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
“Deixar de ser meta i tornar a ser camí”
Aquesta frase final d’un article (de recomanable lectura) de la teòloga Cristina Inogés-Sanz en la revista Iglesia Viva nº 289 resumeix, al meu parer, per què cal un canvi en l’Església i quin és el possible abast de l’amplíssima consulta que està precedint el Sínode la Sinodalitat d’octubre 2023.
Les nombroses i sovint complicades circumstàncies històriques que han dut a l’Església a allò que el papa Francesc ha denominat autoreferencialitat –sens dubte, el germen del clericalisme–, han fet que molts cristians i cristianes identifiquen allò que convé a l’Església amb allò que convé al Regnat de Déu.
No és que l’Església haja negat mai que la seua meta siga ajudar a l’adveniment del Regnat de Déu. Tanmateix, la seua forma de constituir-se com a societat autoqualificada de perfecta, els seus manaments que tot fidel està obligat a complir, la seua gestió de les penes temporals, una jerarquia que es reprodueix exclusivament per cooptació en els nivells alts, etc. han produït la confusió.
Per tal de copsar la importància de definir una o altra meta a l’hora comprendre i donar resposta als problemes que s’hi presenten, podem fer un senzill exercici:
1.- Fem un recull d’assumptes polèmics al si de l’Església (molts dels quals seran segurament plantejats al Sínode de 2023). A tall d’exemple:
a.-La limitació de les funcions de les dones.
b.-La forma de designació de bisbes i càrrecs eclesiàstics.
c.-El clericalisme.
d.-La litúrgia unificada malgrat l’enorme diversitat cultural del món.
e.-L’assignació de títols honorífics a determinades funcions ministerials.
f.-La possessió de palaus episcopals i residències semblants.
g.-La durada en un càrrec vitalici quan s’ha fet palesa la incapacitat d’exercir-lo bé.
h.-La confrontació amb certes lleis democràtiques de les societats civils.
i.-L’exclusió dels sagraments a les persones divorciades que es tornen a casar.
j.-El manteniment de privilegis amb l’excusa que responen a drets històrics.
k.-La indulgència amb què s’han considerat els casos d’abús sexual.
l.- La tradició d’un món antic com a norma inapel·lable per al món de hui.
2.- Prenguem posició respecte de cascun d’eixos assumptes considerant que la meta és la conservació i el creixement de l’Església per tot arreu.
3.- Tornem a fer-ho considerant que la meta és el Regnat de Déu, que podem resumir en el regnat de la misericòrdia i la fraternitat universal que fan que tothom es faça proïsme de les persones necessitades.
¡Tan de bo si algunes respostes coincideixen en ambdós casos!
És clar que si l’Església és el camí –i encara caldria precisar un camí, no el camí– haurà de reflectir en la seua organització els valors del Regnat. No val adoptar una espècie de raó pragmàtica escudant-se en què “la carn és dèbil”. Que hi haja sempre mancances personals i pecats no ha d´impedir que l’Església, en tant que institució humana, faça tot el possible perquè la seua actuació no contradiga els valor del Regnat de Déu.
Si l’Església, amb bona fe, però equivocadament, ha pogut creure que el Regnat de Déu vindria per ella mateixa, oblidant que l’acció de l’Esperit Sant il·lumina cada home i cada dona que naix al nostre món, ara és el moment de considerar les coses amb molta més humilitat.
Ara és el moment. El Sínode de la Sinodalitat pot ser el punt de partida per anar bastint una autèntica renovació de l’Església com a camí, no com a meta. Una Església que es veja cooperant amb una immensa quantitat de gent de bona voluntat que lluita per un món millor per tothom des de pressupòsits diferents als nostres.
Així, doncs, l’amor a l’Església –que tots tenim i hem de mantindre perquè ella és la nostra mare en la fe– no ha de fer-nos oblidar la prioritat del Regnat de Déu.