Ximo Garcia Roca, sociòleg i teòleg , membre del Grup de Cristians del Dissabte
EL CARDENAL JA TÉ QUI LI ESCRIGA
Ximo Garcia Roca
Que el ponderat i equànime teòleg Josep Ratzinger, poguera convertir-se en un jaciment d´envit contra el Papa Francesc era impensable coneguda la seua teologia moderada, la seua eclesiologia i en particular la seua obediència exigida al primat de Pedro. Però a la ciutat dels miracles, que és Madrid, tot pot succeir. I va succeir en un Congrés, convocat per la Fundació CEU Sant PAU per a celebrar els noranta-cinc anys de Josep Ratzinger, els dies 27 i 28 d´octubre. La presència del Cardenal Muller, cessat per Francesc al capdavant de la Congregació de la doctrina de la Fe, va acaparar les notícies fins a ser entronitzat per la caverna mediàtica madrilenya a títol honorífic de “Papa dels conservadors”.
No obstant això, va haver-hi un jove teòleg alemany que va actuar de teloner i no va defraudar, Ralph Weiman, doctor amb una tesi sobre “Dogma i Progrés en el pensament de Josep Ratzinger”, i en l’actualitat capellà militar. Als seus quaranta-cinc anys encara no domina l’art d’insinuar i encobrir més pròpia d’avesats bisbes en l’òrbita conservadora. Amb la ingenuïtat del principiant i amb l’astúcia del funcionari, va realitzar el TAC del Congrés, la tomografia computada per imatges sobre la presència obsessiva però innomenable de Francesc en el Congrés.
Després de mostrar les raons que va tindre Ratzinger per a declarar la dictadura del relativisme com el mal del nostre temps va traure les conclusions que Benet no es va atrevir: demonitzar el Vaticà II i el diàleg. Amb una argumentació tan senzilla com absurda. “Relativisme és el contrari d’absolut i, per tant, l’oposat a la fe; és el contrari de la Veritat i, per tant, l’oposat a Jesucrist que és la Veritat. Sense absolut i sense veritat es destrueix el depòsit de la fe”. “El diàleg és la quinta essència del relativisme”, ja que dialogar és “posar-se al mateix nivell que l’altre,” la qual cosa mai podrà fer la fe sense quedar reduïda a opinions”. La deriva segons el jove teòleg alemany comença amb el Vaticà II perquè després del Concili “el progrés substituïa a la fe, i la praxi a la veritat. Les opinions i teories van entrar en la teologia”. D’una plomada el jove teòleg alemany destrueix l’herència de Joan XXIII, Pau VI i Francesc, la proposta pastoral de la qual és el diàleg i l’escolta. Una Església que camina al costat del poble i que pot aprendre fins i tot dels que estan en l’error.
I va oferir una imatge que constituiria les delícies d’un psicoanalista disposat a comprendre l’actual dissidència eclesial. El jove teòleg alemany va trobar una analogia amb el moment actual en el conte d’Anderson titulat El Rei Nu. Uns teixidors de roba fina, sabent que el rei era molt vanitós, li van oferir vestir-li amb un meravellós vestit que només seria vist per persones intel·ligents i no ho veurien els entumits. Com tots volien ser intel·ligents i ningú s’identifica amb l’estupidesa ningú li deia la veritat al Rei fins que un xiquet sense importar-li l´opinió imposada ni la por al poder ni els falsos elogis va cridar El Rei està nu! Per si algú no havia percebut l’analogia, va postil·lar amb indissimulada complicitat amb el públic: “veurem què passa amb mi després d’aquesta conferència!” I va advertir sense excessiva modèstia que “qui diu la veritat pateix el mateix destí que Jesucrist: la creu, la desgràcia i el ridícul”. Confie que el xiquet alemany torna pacíficament a la seua capellania militar i continua trobant millors motius per a la seua dissidència.
Per si t’ajuda, oferisc una altra imatge elaborada per un dels grans escriptors valencians, Rafael Chirbes en el “Novelista perplejo”. Una de les grans desolacions de l’escriptor – de la qual mai es cura- és no saber mai si ha encertat en col·locar-se en el lloc que li permet contemplar el dolor i l’esperança del seu temps. Qui mira per l’ull d’un pany, pot contemplar un interior d’habitació en el qual es troben sabates i peces de vestir abandonades i pensar que és un quart buit i desordenat, mentre que si el pany està en una altra posició, des de la qual, potser, es veu el llit que s’alça en el centre del quart, pot assistir a una apassionada escena d’amor en la qual els seus protagonistes, portats per la passió, s’han després precipitadament de les peces de vestir. Les escenes que mostren tots dos panys són reals, però només a través d’una d’elles es contempla la història que està ocorrent en aqueixa habitació.
Confie que continues buscant el pany que et permet veure l’esperança que ha significat Francesc per a l’Església i per a la humanitat.