Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?
Publicat a Catalunya Religió el 7/02/2023
Marcel·lí Joan i Asinella
Sovint, quan s’analitzen els atacs que rep constantment el papa Francesc s’acostuma a situar el focus en el món polític. Sense cap recança, Francisco Marhuenda des del diari La Razón demanava no fa pas gaire que Benet XVI “inspiri el seu successor perquè abandoni el populisme i el revisionisme”. Quan va ser nomenat Joan Planellas arquebisbe de Tarragona, Jiménez Losantos la va qualificar “d’abjecta decisió colpista d’un tipus que odia Espanya”. El director del diari ultra OKDiario, Eduardo Indra, encara ha anat més enllà: “Aquest Papa comunista és l’anti-Papa, el representant del diable a la Terra”. L’eurodiputat de Vox Herman Tertsch, arran d’unes mesurades opinions del papa Francesc en què demanava que Espanya es reconciliés amb la seva història parlant de Catalunya, va disparar amb bala contra Francesc: “Una prova més de la seva baixesa i indignitat. Bergoglio, se’n pot anar vostè al mismísimo carajo”.
Bé, tot això és prou conegut en les nostres contrades, a l’igual de la brutal oposició de l’extrema dreta política nord-americana, liderada per Steve Bannon i el trumpisme, i d’altres països europeus contra la línia del papa Francesc, començant per Itàlia. Sectors que representen els grans interessos econòmics i financers del capitalisme, a qui el papa Francesc fueteja sense pietat. Uns sectors que amb els papes anteriors es movien amb absoluta comoditat – i impunitat- perquè la Doctrina Social de l’Església era l’eterna marginada.
Així, doncs, de l’oposició política, de les declaracions de líders de la dreta i extrema dreta i periodistes de la caverna i contra el Papa ja n’estem acostumats. Però potser no som tan conscients de l’oposició interna. En paraules de l’excorresponsal del diari ABC durant 25 anys al Vaticà Juan Vicente Boo: “Francesc és el papa més fustigat dels dos darrers segles”. Per què rep aquests atacs tan sagnants i sense cap bri de misericòrdia? Senzillament perquè amb la seva actitud, els seus gestos i les seves reflexions està qüestionant de soca-rel la mentalitat clerical dominant dels darrers segles, també majoritària després del Vaticà II. Ho deia magistralment Leonardo Boff en un al·legat a favor del papa Francesc: “El que més està escandalitzant els cristians tradicionalistes és el seu estil d’exercir el ministeri d’unitat de l’Església. Potser el que més molesta als cristians ancorats en el passat és la visió de l’Església viscuda pel Papa. No una Església-castell, tancada en si mateixa, en els seus valors i doctrines, sinó una “Església hospital de campanya, sempre en sortida rumb a les perifèries existencials”.
No és gens estrany que el Papa rebi tants atacs també dins de l’Església. Algunes perles de Francesc d’aquests darrers mesos: “El Concili que més recorden alguns pastors és el de Trento. I no ho dic de broma”. Fa pocs mesos va denunciar clarament l’existència de “la dimensió grimpadora”. “L’escalador al final és un traïdor, no és un servidor. Busca el seu propi benefici i després no fa res per als altres”, deia.
L’oposició dins de l’Església al papa Francesc, com la majoria d’element relacionats amb l’Església, és subtil, s’ha de saber llegir entre línies i interpretar amb l’ajut d’experts i de profetes que encara continuen parlant clar en el si de l’Església. Oficialment, ningú no es posiciona públicament contra el papa Francesc. Ningú, no, hi ha alguna excepció com la de l’exnunci Viganò que va demanar públicament la dimissió del Papa. Precisament, el país del món on es produeix una més clara oposició eclesial contra el Papa, els Estats Units, va renovar a la tardor la seva cúpula, la Conferència Episcopal. Doncs bé, els escollits van ser dos ferms opositors al papa Francesc. El nou president, Broglio, va vincular la pederàstia amb l’homosexualitat i va autoritzar els soldats a no vacunar-se contra la Covid-19. I el nou secretari, Coakley, va donar suport públic a l’exnunci Viganò, precisament el manifest esmentat anteriorment en què es reclamava la renúncia del Papa.
Aquest fenomen d’oposició real i frontal al papa Francesc també es produeix en altres països del món, però amb més dissimulació. I uns dels estats on es pot veure més clar és, justament, l’Estat espanyol. Oficialment, cap bisbe ni arquebisbe s’atrevirà a contradir el Papa i tots faran pública confessió de fe –amb cops al pit inclosos- i de fidelitat a Francesc. Però no és així. A poc a poc estan sortint a la llum darrerament algunes anàlisis que demostren que l’episcopat espanyol és un dels més refractaris al nou estil del papa Francesc. Aquesta constatació no és vox populi, però en determinats cercles eclesials de la Santa Seu es coneix perfectament i no es dubta de la seva existència.
Els bisbes espanyols que s’hi oposen no formulen la seva oposició al Papa directament, sinó que dissimulen, es posen de perfil i van continuant com sempre a la seva, en el seu estil més purament clerical. Només cal analitzar què diuen, què fan, on posen l’accent, quin dibuix fan la societat espanyola, com insisteixen que l’Església està perseguida, què defensen, què ataquen i què silencien. Opten per mirar a terra, fer veure que adoren el Papa, però mentre miren de no significar-se massa, convençuts que aquesta “onada de Francesc” passarà i retornaran els vells temps clericals. Enyoren els temps del règim de cristiandat i denigren frontalment qualsevol vestigi de modernitat i de secularització.
El teòleg basc Jesús Martínez Gordo acaba de posar en dit a la llaga parlant de l’episcopat espanyol: “Un episcopat espanyol abonat a una lectura preconciliar i involutiva del Vaticà II. El seu model és perceptible tant en la manera de governar les respectives diòcesis com, de forma particular, en les diagnosis –teològiques i socials- i plans d’acció pastoral que promouen des que són una majoria aclaparadora. El Papa vol llegir el Vaticà II a partir del que va ser aprovat per la majoria i mantenir una relació adulta amb la societat civil, sense falsos tutelatges. Però es troba amb un episcopat que, enganxat amb el peu canviat, prefereix callar, mirar a un altre cantó o fer l’imprescindible per no desentonar i, sobretot, esperar un nou temps”.
L’anàlisi de l’episcopat espanyol de Martínez Gordo coincideix plenament amb la diagnosi de José Lorenzo, qui va ser durant molts anys redactor en cap de Vida Nueva: “Al voltant de la meitat dels bisbes espanyols no donen suport al Papa argentí”. Segons Lorenzo cada cop més bisbes espanyols s’alineen amb les tesis de Vox i de Díaz Ayuso. Puntes de llança d’aquests moviments són l’arquebisbe Jesús Sanz. “A Espanya hi ha una subcultura perrofláutica que a poc a poc va minant la cosmovisió catòlica”, deia Sanz. El bisbe d’Alacant, Jesús Munilla, per la seva banda, assegura que el fet que “un Govern atorgui als hereus polítics d’una banda terrorista la capacitat d’humiliar a les que van ser les seves víctimes, és simplement immoral”. I tants d’altres nomenats descaradament pel qui va ostentar el poder absolut a l’Església espanyola durant més de vint anys: Antonio Maria Rouco. Deixebles seus s’escampen per tota la geografia espanyola: des d’importants seus episcopals d’Andalusia fins a Galícia, passant per Castella, Navarra i Extremadura.
Un bon exemple i proper a la nostra realitat el va protagonitzar l’ínclit bisbe de Castelló, Juan Antonio Reig, avui feliçment fulminat pel papa Francesc, quan va actuar com el cavall d’Àtila en la seva arribada a terres del País Valencià. Un dels molts cessaments que va imposar tot just arribar va ser el del gran capellà i teòleg, recentment traspassat, Joan Lllidó, aleshores rector del Seminari de Castelló. El capellà de la diòcesi Julio Silvestre va tenir el valor de recriminar al bisbe aquesta decisió. Reig per justificar-se li va contestar: “Ara manem nosaltres”. Silvestre tenia coratge i no va callar: “Algun dia tornarem a manar nosaltres”. I la resposta de Reig va ser antològica: “No, jo sempre seré a la cresta de l’onada”.
Tot plegat també s’ha de llegir en clau catalana. Els tics clericals, les visions pietistes i desarrelades de la realitat social catalana, els silencis davant determinats moviments i actuacions es contradiuen, ras i curt, amb la nostra mil·lenària tradició eclesial tarraconense. Un bon antídot és llegir una i altra vegada les recents declaracions del papa Francesc en què advoca per una Església encarnada: “L’Església ha d’estar encarnada. Si no està encarnada, no va bé, ha d’acompanyar el seu poble”.