José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
He tornat a vore la pel·lícula Missing (Desaparegut) de Costa-Gavras, estrenada l’any 1982. Relata la desaparició d’un periodista nord-americà arran del colp d’estat executat a Xile l’11 de setembre de 1973 (per part del general Pinochet, amb el recolzament dels Estats Units). Ara se’n ha commemorat el 50 aniversari. No puc descriure l’emoció que m’ha produït tornar a vore la pel·lícula després de tants anys, i més encara recordar la tristor que va produir aquell drama en tota una generació. La mort de tanta gent, entre ells del president Salvador Allende, el poeta Pablo Neruda i el capellà valencià Antoni Llidó.
Carmen Blat Sanjuan no és xilena, sinó veneçolana (i també espanyola). El seu pare, Vicente Blat, va nàixer a Llíria i emigrà a Amèrica ja fa molts anys tal com contàrem (Juanjo Adrià, Ramiro Reig i jo) en el llibre L’atzarosa vida d’Enrique Blat. Un empresari republicà del Camp de Túria (1879-1951), publicat en 2004. Vicente Blat era germà d’Enrique, i la seua filla, la doctora pediatra Carmen Blat, vingué a Llíria amb la seua família el dia que presentàrem aquell llibre. D’aleshores ençà Carmen i jo mantenim una comunicació regular. Ara m’acaba d’enviar un llibre que ha publicat (El juego de la lagartija y la razón) que tracta sobre les emocions i la intel·ligència emocional. Un text escrit amb una finalitat educativa per tal d’aconseguir que les noves generacions visquen amb més plenitud.
En certa ocasió, el director Manuel Galduf Verdeguer (nascut a Llíria en 1940) va dirigir l’orquestra Nacional de Veneçuela. En realitat, són nombroses i molt prestigioses les orquestres simfòniques que aquest gran director musical (deixeble d’Igor Markévich) ha dirigit arreu d’Espanya i el món sencer. Ara, quan ha culminat una vida professional tan fructuosa, Manuel Galduf ha donat el conjunt dels seus arxius musicals a la Banda Primitiva de Llíria, la qual ha dedicat una sala especial a aquest extraordinari llegat artístic. L’acte d’inauguració de la sala va tindre lloc el 15 de setembre, i el mestre llirià hi va pronunciar una esplèndida xarrada (sobre la seua trajectòria humana i professional) que va deixar impressionats a tots els assistents.
En acabar aquell acte, vaig anar a la parròquia de l’Assumpció de Llíria per hi assistir a la missa funeral en sufragi de Maria Amparo Zaragozá Moreno. Metgessa a la comarca d’Utiel-Requena, Maria Amparo ha faltat a l’edat de 64 anys com a conseqüència d’un càncer. L’església estava plena d’amics i familiars, i la missa va ser oficiada pel seu tio (capellà jesuïta) Toni Judes Moreno. Recorde que la família de Maria Amparo vivia els anys seixanta prop de ma casa, al carrer Major de Llíria, i conserve un afecte molt especial per tots ells. Ara ella se’n ha anat, encara prou jove, a la casa del Pare. Toni J. Moreno va pronunciar unes precioses paraules en l’homilia (sobre la vida de la seua neboda i el sentit de la vida en general) inspirades en la fe cristiana: “Venim de Déu i anem a Déu, en un camí que cadascú recorre amb circumstàncies molt diverses”.
Però també van ser molt boniques i emotives les paraules de comiat que va escriure (a El Periódico de aquí) José Salvador Mugui, que fou company de curs de Maria Amparo Zaragozá a l’IES Camp de Túria de 1972 a 1976, tot subratllant la seua trajectòria personal. Unes paraules que acabaven amb una mena d’oració final: “Amparo, sempre estigueres disponible per a tots, et demane que cuides de tots nosaltres des de l’eternitat”.
Setembre avança, la vida continua.