Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Setembre ens situa en l’aniversari del Colp Militar a Xile per part de Pinochet, el qual, també, va ser capaç de trair el seu amic de lògia, Salvador Allende, en no complir la paraula que li havia donat de no atemptar contra el seu govern; es deixà portar per la seua ànsia de poder sense estalviar tortures, execucions, morts… en una espiral de deshumanització extrema.
Entre tots els morts i desapareguts en la salvatjada escomesa al llarg de massa anys, tenim dos companys molt pròxims: Antonio Llidó, sacerdot de la nostra diòcesi i Joan Alsina, sacerdot de la diòcesi de Girona.
El dia de hui, 19 de setembre, a les h. en el Pont Bulnes del riu Mapocho a Santiago de Xile va ser afusellat per un soldat de 18 anys d’edat, ara fa 50 anys. I encara avui hi ha molts desapareguts als qui no se’ls ha retornat la dignitat robada.
Al Museu de la Memòria, en la comuna de Quinta Normal a Santiago de Xile hi ha un “altar de la Memòria”: un balcó, ple de ciris elèctrics encesos als peus d’un retaule format per fotografies de tots aquells que van ser torturats i assassinats per la Junta Militar amb Pinochet al capdavant. El lloc imposa i allí pots asseure’t i meditar, contemplar, plorar, resar i respirar fons mentre van passant constantment alumnes de diferents col·legis on els professors, als peus dels rostres de tants massacrats, van explicant als estudiants tot el simbolisme d’aquell lloc, perquè la salvatjada que s’està contemplant mai més torne a poder passar pels caps de cap ésser humà, de manera que s’eviten tots els possibles genocidis i tota crueltat deshumanitzadora.
Cada vegada que arribe a eixe altar, isc amb una espina clavada, perquè en el directori digital allí posat perquè pugues conéixer a tots els allí representats en les seues fotografies i pugues conéixer els qui eren, el nostre paisà Antonio Llidó figura com EXsacerdot. El nostre arquebisbat no s’ha mogut perquè desaparega aquesta mentida i ignomínia declarada per la Junta Militar i, encara que pel meu compte he escrit i he protestat en el mateix museu, cal que siga l’autoritat diocesana qui declare que Antonio Llidó mai va deixar d’exercir el sacerdoci ni va renunciar a ell. Són molts els testimoniatges donats en favor d’ell, però no apareix el testimoniatge de la nostra diòcesi (aquesta és la resposta que vaig obtindre quan vaig presentar el meu escrit perquè corregiren eixa mentida).
Hui, dia 19 de setembre voldria reproduir un article publicat en Religió Digital el 15 d’aquest mes de Jaime Bustamante Gómez, secundant-se en el testimoniatge de diverses declaracions realitzades en la Cambra de Diputats de Xile, en declaracions judicials i en llibres o testimoniatges d’Alfonso Baeza en eixe temps Vicari Episcopal de Pastoral Obrera de la diòcesi de Santiago, de Miguel Jordà, sacerdot amic de Joan, missioner a Xile, procedent de la diòcesi de Girona, d’Ignaci Pujadas, sacerdot de la diòcesi de Girona, missioner a Xile, de Javier González: Doctor en Economia i en Desenvolupament Econòmic i Social per la Universitat de Cambridge, i llicenciat i Magíster en Economia per la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile i Mario Boero, xilé i vicepresident de l’Associació de Teòlegs d’Espanya, en el 50 aniversari de la mort de Joan Alsina i que puga servir-nos com a homenatge a totes les persones que per defensar els drets humans i la dignitat humana són massacrats, difamats o morts.
JOAN ALSINA HURTOS, UN TESTIMONI DE JESÚS A XILE
El 19 de setembre, es compleixen 50 anys de l’execució del sacerdot espanyol, Joan Alsina H, per efectius militars; aquest fet va ocórrer en el context del Colp d’estat, encapçalat per Augusto Pinochet a Xile. Dels militars responsables de la seua mort, un va ser condemnat per la Justícia i els altres dos estaven morts, al moment de realitzar-se el judici. Joan es va presentar al seu treball el 19 de setembre de 1973, a pesar que sabia que el buscaven per a detindre’l. Per què ho va fer? Aquest article pretén donar una resposta.
1.- Naix a Espanya
Joan Alsina Hurtos, va nàixer el 28 d’abril de 1942 a Castelló d’Empúries. Va estudiar en el seminari de Girona. Va ser ordenat sacerdot el 30 d’agost de 1966.
2.- Missioner a Xile
Tenia una profona vocació missionera i el 30 de gener de 1967 arriba a Santiago a viure en una comunitat de sacerdots catalans, en la comuna de Sant Bernardo.
Joan Alsina, treballa a l’Hospital Sant Joan de Déu. L’ex Vicari de la Pastoral Obrera, Alfonso Baeza, que va viure amb Joan, assenyala que el seu treball a l’hospital formava part de la seua missió sacerdotal: “el que el va portar a prendre eixa opció missionera era l’evangelització encarnada en el món del treball. Va ser una opció profundament sacerdotal”
3.- 11 de setembre de 1973: Colp d’estat
L’11 de setembre de 1973, es produeix el Colp Militar, encapçalat per Augusto Pinochet. Joan es trobava a l’hospital i era Cap de Personal. El Director autoritza a tot el personal perquè es retire a les seues llars, abans que entrara en vigència el Toc de Queda (15,00 hores). Joan decideix romandre a l’Hospital: “He d’estar amb els meus. Si em necessiten ací estic”
La seua permanència en eixos dies no va passar inadvertida pels treballadors de l’hospital: “La presència de Joan durant eixos tres dies ens va encoratjar molt, perquè era l’únic Cap de Departament que es va quedar. I tots sabíem que ell era sacerdot. Però ser sacerdot per a ell no significava acollir-se a una situació de privilegi, sinó que ho mirava com un acte de servei”. Els treballadors que van estar amb ell, reconeixen que Joan no sols els va acompanyar, sinó que també va fer diversos treballs, davant la falta de personal.
El dia 14 de setembre, s’alça el Toc de Queda per unes hores i un sacerdot el busca amb moto i es dirigeix a la parròquia de Sant Bernardo, a càrrec de tres sacerdots de Girona. Joan es queda en aquesta parròquia des del dia 14 fins al 19 de setembre, al matí. Celebra misses, entre elles, una per un soldat mort.
De l’hospital, durant eixos dies, s’emporten a diversos treballadors detinguts: van ser afusellats. El director li telefona i li adverteix que no es presente a treballar: el buscaven els militars.
El dia 18, conversa amb els sacerdots de la parròquia la seua situació. Sap que han anat a l’hospital per a detindre’l; un d’ells, li aconsella que es refugie en l’ambaixada d’Espanya.
Escolta els consells, però ha decidit mantindre’s en el seu lloc de treball i en la seua labor pastoral. Aquesta decisió, la va ratificar amb una profunda convicció: “Hi ha moments en la vida en què cal jugar-se el tot pel tot i si em necessiten allà estic”.
Les detencions massives i arbitràries, les llistes de persones buscades que apareixien en la premsa, els cossos que suraven en el riu Mapocho, les execucions ordenades per Consells de Guerra, el soroll de bales creuant la ciutat, li indicaven que a ell també li havia arribat la seua hora.
És molt probable que el 18 de setembre, en la nit, haja escrit el seu testament espiritual, conegut com a “Últim Escrit”, trobat entre les seues pertinences, dies després de la seua mort. El text acaba així: “Adeu. Ell ens acompanya sempre onsevulla que visquem. Joan Alsina”
4.- 19 de setembre: El comiat
El 19 de setembre es dirigeix amb pas decidit a l’hospital. En eixir de la seua casa, tot indica que intuïa el que anava a succeir: ell ho pressentia, ell ho vivia i ens ho va fer viure a tots nosaltres, confidencia un amic.
Primer passa a entrevistar-se amb el Vicari Episcopal, que li aconsella que no vaja a l’hospital de moment. La resposta de Joan és clara:” Torne al meu treball. Jo sé que els meus companys de treball patiran molt i vull ser solidari estant al costat d’ells. Són moments crucials en què un ha de ser conseqüent amb les seues conviccions. Pablo, resa per mi”
Després visita uns militants del MOAC. Ells li insisteixen que no vaja a l’hospital. Un li demana “poc menys que plorant, que no anara a l’hospital”. Joan els comparteix la seua decisió: “El meu deure és ser a l’hospital”. Li reiteren: “Joan, no vages, et mataran”. Els respon: “Cuiden-se vostés que tenen fills; jo vaig a l’hospital passe el que passe”
S’acomiada i es dirigeix a l’hospital.
No es coneixen totes les raons que van impulsar a Joan a no seguir els consells dels seus amics i dels seus superiors, com el Bisbe Auxiliar de Santiago, Fernando Ariztía el Vicari Episcopal, Pablo Laurín: que buscara protecció en l’ambaixada d’Espanya; que no es presentara a l’hospital. Però el Vicari de la Pastoral Obrera, que va viure amb Joan, dona una pista: assenyala que en converses amb Joan, prèvies al Colp Militar, i en l’hipotètic cas d’un enfrontament entre dos bàndols, d’un Xile profundament dividit, Joan tenia molt clar què faria: “estar en el seu lloc de treball”.
5.- La Pasqua de Joan. Arriba a l’hospital. Després d’esmorzar, és detingut pels militars. És torturat; un dels colps el rep en l’estómac. El porten al 5é pis. Una funcionària ho veu i relata: “Anava custodiat per dos militars; venia afirmat per ells i s’emportava la mà a l’estómac per la culetada. Ell venia molt pàl·lid. Va pujar a penes les escales…”. En una llitera el porten al policlínic.
Prop de les quatre de la vesprada és traslladat a un col·legi, que funcionava com a centre de detenció. El militar a càrrec del recinte, sol·licita a un capellà de les FFAA que verifique si és sacerdot; conversen i Joan, a més es confessa. Posteriorment, el capellà informa al militar que el presoner és efectivament un sacerdot.
En fosquejar, durant el Toc de Queda, és pujat a un jeep militar. El porten al Pont Bulnes del riu Mapocho.
És custodiat per Nelson Bañados, soldat de 18 anys. Joan està emmanillat, pensatiu, no parla durant el trajecte: ja li havien comunicat que l´anaven a matar. El van condemnar a mort sense un procés judicial, sense un advocat defensor, sense dret a defensa, amb falses acusacions.
Arriben al Pont Bulnes. El soldat que el va afusellar, Nelson Bañados, relata en al tribunal: “… vaig traure a Joan del furgó i vaig anar a embenar-li els ulls. Però Joan em va dir ‘per favor, no em poses la bena, mata’m de front, perquè vull veure’t per a donar-te el perdó’… va ser molt ràpid. Recorde que va alçar la seua mirada al cel, va fer un gest amb les mans, les va posar sobre el seu cor, va moure els llavis com si estiguera resant i va dir ‘Pare, perdona’ls’” .
El soldat, nerviós, li dispara amb la metralleta una ràfega. L’impacte va ser tan fort que va voltejar el seu cos i només va haver de donar-li una suau espenta perquè caiguera a les brutes aigües del riu Mapocho.
“Eren les deu de la nit i d’aquest afusellament no m’oblidaré mai de la vida”, afirma el soldat davant el jutge.
Els militars van afirmar que Joan havia mort en un enfrontament amb patrulles militars: que era un extremista, un franctirador. Desafortunadament, aquesta versió va ser creguda, en un primer moment, per l’Arquebisbat de Santiago. Posteriorment, el Cardenal Raúl Silva Henriquez, envia una carta als pares de Joan: “eixa informació va ser donada a la cúria de Santiago pels militars que van entregar el cadàver del seu fill. Per esbrinaments fets més tard, pels sacerdots gironins que hi ha ací a Santiago, i que han fet indagacions bastants serioses, ha resultat que Joan va ser afusellat després d’un judici sumari”.
6.- Com un altre Crist, Joan es va entregar voluntàriament.
El dia 20 els sacerdots de la parròquia de Sant Bernardo inicien diligències per a trobar Joan. Acudeixen a l’Arquebisbat, al Consolat d’Espanya i recorren centres de detenció, com l’Estadi Nacional; no el troben.
El 27 de setembre, l’Ambaixada d’Espanya els comunica que el cos ha sigut localitzat. Va ser trobat el 20 de setembre en el riu Mapocho, pujat a un camió, i amb altres cossos, va ser portat a l’Institut Mèdic Legal.
L’endemà és sepultat en el Cementeri Parroquial de Sant Bernardo. El Vicari Episcopal assenyala en el funeral: “En la mort de Joan hi ha una cosa molt profona que val la pena meditar: ell anà a la trobada de la mort (…) Com un altre Crist, Joan es va entregar voluntàriament”.