EL CLERICALISME ÉS UNA FORMA DE MUNDANITAT QUE DANYA AL POBLE FIDEL DE DÉU.
Intervenció íntegra del Papa Francesc
M’agrada pensar l’Església com a poble fidel de Déu, sant i pecador, poble convocat i cridat amb la força de les benaurances i de Mateu 25. Jesús, per a la seua Església, no va assumir cap dels esquemes polítics del seu temps: ni fariseus, ni saduceus, ni esenis, ni zelots. Cap “corporació tancada”; simplement reprén la tradició d’Israel: “tu seràs el meu poble i jo seré el teu Déu”.
M’agrada pensar l’Església com este poble senzill i humil que camina en la presència del Senyor (el poble fidel de Déu). Este és el sentit religiós del nostre poble fidel. I dic poble fidel per no caure en tants enfocaments i esquemes ideològics amb què és “reduïda” la realitat del poble de Déu. Senzillament poble fidel, o també, “sant poble fidel de Déu” en camí, sant i pecador. I l’Església és esta.
Una de les característiques d’este poble fidel és la seua infal·libilitat; sí, és infal·lible “in credendo” ( incredendo falli nequit, diu LG 12) “Infal·libilitas in credendo”. I ho explique així: “quan vulgues saber el que creu la Santa Mare Església, ves al Magisteri, perquè ell és encarregat d’ensenyar-t’ho, però quan vulgues saber com creu l´Església, ves al poble fidel. Em ve a la memòria una imatge: el poble fidel reunit a l’entrada de la Catedral d’Efés. Diu la història (o la llegenda) que la gent estava a banda i banda del camí cap a la Catedral mentre els Bisbes en processó feien la seua entrada, i que a l’uníson repetien: “Mare de Déu”, demanant a la Jerarquia que declarara dogma eixa veritat que ja ells posseïen com a poble de Déu. (Alguns diuen que tenien pals a les mans i els els mostraven als Bisbes). No sé si és història o llegenda, però la imatge és vàlida. El poble fidel, el sant poble fidel de Déu, té ànima, i perquè podem parlar de l’ànima d’un poble podem parlar d’una hermenèutica, d’una manera de veure la realitat, d’una consciència. El nostre poble fidel té consciència de la seua dignitat, bateja els seus fills, soterra els seus morts.
Els membres de la Jerarquia venim d’eixe poble i hem rebut la fe d’eixe poble, generalment de les nostres mares i àvies, “la teua mare i la teua àvia” li diu Pau a Timoteu, una fe transmesa en dialecte femení, com la Mare dels Macabeus que els parlava “en dialecte” als seus fills. I ací m’agrada subratllar que, en el sant poble fidel de Déu, la fe és transmesa en dialecte, i generalment en dialecte femení. Això no sols perquè l’Església és Mare i són precisament les dones les qui millor la reflecteixen; (l’Església és dona) sinó perquè són les dones les qui saben esperar, saben descobrir els recursos de l’Església, del poble fidel, s’arrisquen més enllà del límit, potser amb por, però encoratjades i en el clarobscur d’un dia que comença s’acosten a un sepulcre amb la intuïció (encara no esperança) que puga haver-hi una mica de vida. La dona del sant poble fidel de Déu és reflex de l’Església. L’Església és femenina, és esposa, és mare. Quan els ministres s’excedeixen en el seu servei i maltracten el poble de Déu, desfiguren el rostre de l’Església amb actituds masclistes i dictatorials (recordem la intervenció de la germana Liliana Franco). És dolorós trobar en alguns despatxos parroquials la “llista de preus” dels serveis sacramentals al mode de supermercat. O l’Església és el poble fidel de Déu en camí, sant i pecador, o acaba sent una empresa de serveis variats. I quan els agents de pastoral prenen este segon camí, l’Església es converteix en el supermercat de la salvació i els sacerdots simples empleats d’una multinacional. És la gran derrota a la qual ens porta el clericalisme. I això amb molta pena i escàndol (cal anar a les sastreries eclesiàstiques a Roma per a veure l’escàndol de sacerdots joves provant-se sotanes i barrets o albes i roquets amb encaixos). El clericalisme és un fuet, és un assot, és una forma de mundanitat que embruta i danya el rostre de l’esposa del Senyor; esclavitza al sant poble fidel de Déu. I el poble de Déu, el sant poble fidel de Déu, segueix avant amb paciència i humilitat suportant els menyspreus, maltractaments, marginacions de part del clericalisme institucionalitzat. I, amb quanta naturalitat parlem dels prínceps de l’Església, o de promocions episcopals com a ascensos de carrera! Els horrors del món, la mundanitat que maltracta al sant poble fidel de Déu.