Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El dia 1 i 2 de març s’ha realitzat al Vaticà un simposi sobre el futur del cristianisme, amb l’intent de mostrar una antropologia vocacional de cara a la formació de diaques i preveres.
El Papa Francesc està preocupat per la formació que s’està impartint als seminaris i tot perquè és urgent la necessitat d’acceptar que l’època de la cristiandat ha acabat; que ja no és possible, mirant-ho des de casa, el nacionalcatolicisme ni continuar pensant que fent ressonar les campanes, els temples s’ompliran; ni continuar volent que la societat visca i senta la veu de l’Església com a salvadora.
El Déu anunciat des de les trones no s’accepta, no és creïble per a un poble que està vivint un canvi cultural, polític i científic. Les ciències humanes han entrat de ple en la formació del pensament de les persones actuals i en el desenvolupament de la concepció de la vida. Caldrà que l’Església accepte reposicionar-se i que el clergat deixe les plàtiques retòriques i d’altra època per llegir i obrir-se als nous corrents que són els que hui inquieten i qüestionen la vida humana.
Hui, a la nostra societat, i també a l’Església, sorgeix la necessitat de discerniment perquè s’està produint un canvi brusc i dràstic en la manera de pensar i concebre la vida en incorporar-se noves tecnologies i l’aparició de nous coneixements que ens estan conduint, en aquest moment, a visions contraposades: un sector lluita per mantenir un espiritualisme desencarnat de tot el que es viu, sense tenir en compte cap de les aportacions que la ciència i la tecnologia ens ofereix, i un altre sector que assentat en un materialisme biopsíquic vol reduir-ho tot a allò que siga comprovable i tangible, sense admetre cap possibilitat a una transcendència.
L’Església necessita comprendre que no hi ha cap possibilitat de retorn i no pot continuar mantenint el discurs que “açò serà passatger i tornaran les aigües al seu llit”. No pot ignorar el caminar del món i necessita obrir-se si vol donar un missatge i un acompanyament, introduint-se en el món cultural i social que viuen les persones.
Escoltar hui les plàtiques que ofereix l’Església, ens fa adonar-nos del distanciament que viu, cada vegada més gran, de la mentalitat de les persones, en estar instal·lada en unes tesis lluny de les inquietuds i urgències de les persones a qui vol dirigir-se.
El pensament d’avui està mutant al del transhumanisme i condiciona, inclús, l’espiritualitat. Els cursets que es realitzen a les parròquies per a la recepció dels sagraments continuen guiant-se pel catecisme, per un discurs que vol ser per a totes les persones sense tenir en compte la cultura, la situació social ni la pluralitat cosmopolita i espiritual.
El nostre poble viu una diversitat cultural i religiosa i caldrà entrar en diàleg amb les cultures i religiositats imperants. Som capaços de grans accions i també de ser els grans depredadors, realitat que no pot escapar en la vida de l’Església. S’ha acabat poder presentar-se com qui té l’última paraula i, amb molta humilitat, cal escoltar, acompanyar i estimar.
En aquesta època s’ha de viure des d’un esperit de diàleg i entre totes les persones i institucions buscar la raó ètica universal, acceptant, com diu Adela Cortina, la construcció d’un cosmopolitisme tant a la societat com també a les religions. No és temps de capelletes, de polèmiques i replegaments identitaris sinó d’obertura i diàleg; és temps de deixar autoritarismes i dogmatismes per viure sinodalitat i acceptació.