Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Segurament, quan llegim aquestes lletres, encara no tenim papa, l’”Habemus papam” no ha sigut pronunciat i continuen totes les cavil·lacions en aquests dies de tantes mogudes palatines, que a mi no em fan bé i m’allunyen del món eclesiàstic.
El papa Francesc ha mort i en les reaccions no veig Evangeli sinó trama política, nua i crua, lleis més imperials que evangèliques, estratègies i rinyes de poder i reunions molt paregudes a màfies o grups secrets.
Al vetlatori del papa, la gent senzilla podia acudir i estar uns segons davant el fèretre de Francesc després d’hores fent cua, però al voltant del fèretre, altres persones tenien el privilegi de tenir seients. Això respondrà a protocols i normatives, però, ¿eixes persones eren qui representaven a les preferides del papa Francesc? La gent senzilla plora, resa i se sacrifica, aguanta per mostrar l’estima i la gratitud a Francesc, però en la parafernàlia Vaticana no tenen lloc.
Donem gràcies perquè Benoni Amburus, secretari de la Comissió de la CEI (Conferència Episcopal Italiana) per a Migracions i delegat per l’àmbit de la caritat es posà en contacte amb el mestre de les Celebracions Litúrgiques Pontifícies, Mons. Diego Ravelli, per “tractar de valorar la presència dels pobres en els funerals d’alguna manera“. Així és com uns representants de les diferents categories de persones febles, pobres, desnonades, migrants, empresonades i també transexuals hi pogueren participar. Commovedor, deia Amabarus: “Francesc és acollit per la Mare que tant estimava (Salus Populi Romani) i pels seus fills i filles que l’han acompanyat en les últimes passades“.
Impressionant veure´ls a l’escalinata de la Basílica Santa Maria la Major de Roma amb una rosa blanca, diu Amburus, “com a gest de donar-li la benvinguda a casa, a la casa del Padre-Mare i mostra d’acció de gràcies per tot el que ha fet per ells i elles. Són els seus fills i les seues filles que saluden el pare”. Així s’ha pogut visualitzar ser el papa dels pobres.
Francesc intentà alleugerar els ritus, demanà canviar protocols i, encara que sabem que tot el protocol oficial d’un cap d’Estat mostra un cerimonial especial, l’Església, més enllà de l’oficial, hauria de mostrar més humilitat evangèlica, ja que la humilitat no està renyida amb la solemnitat i, sobretot, prudència i no estar discutint, encara el cos present, sobre el poder i els grups de pressió fent campanya per dominar.
És curiós: sobre el paper, tota persona batejada i creient, podria ser elegida papa; però sabem que això és lletra morta i que sols tenen possibles qui són al Conclave, com sabem que tota persona pot ser creada cardenal, però que també és lletra morta. ¿De veres que amb tanta parafernàlia i lletra morta hi ha espai per a l’Esperit Sant? A les persones del carrer, pareix, se’ns demana molta fe i també molta submissió quan l’espectacle mostrat té poc d’Evangeli i molt de moviments de poder.
Tot aquest espectacle, ¿no és evitable? La sinodalitat treballada per Francesc, ¿no reclama altra manera de comportar-se? Una vegada més, el poble va per uns camins, viu uns sentiments i els bisbes pareix que viuen en un altre món, visquen un Evangeli diferent i sense retrovisor en la seua marxa per comprovar si són escoltats i seguits.
El poble és sofrit i espera l’”Habemus papam” per poder sentir-se acompanyat i comprés. Aquests dies el poble prega perquè el papa, siga qui siga, siga proper, familiar, humà i, com Jesús, defensor dels descartats.
Més enllà de parafernàlies, que l’aggiornament eclesial siga una prioritat i la unió de la fe cristiana, una realitat.