Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El segle XX, potser, ha sigut un dels segles més violents de la història de la humanitat. Ho avalen les dues úniques guerres mundials, declarades oficialment, i el fet d’haver creat institucions des de les quals s´amortigua i es dissimula la violència que s’executa. Encara que és el segle dels drets humans, és el segle de quedar-se en la lletra i no passar als fets.
Comptem amb l’ONU, la qual, amb molta gràcia, Mafalda la defineix com a l’organització “dels simpàtics inoperants”. Organització, la qual més bé fa de matalàs que atenua cada colp sense donar solució a cap conflicte, a més, quan dos països tenen dret a veto, de forma que poden fer i desfer, poden deixar en res totes les converses i decisions preses.
Tenim moltes organitzacions internacionals: L’ONU (Organització de Nacions Unides), FAO (Organització contra la fam), UNICEF (Fons de Nacions Unides per a la Infantesa), PNUD (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament), OCAH (Oficina de Coordinació de desenvolupament d’aliments) i moltes més, ahí hi són, però sense efectivitat, són inoperants i no eviten la fam, ni les guerres, ni el maltractament infantil, ni les deportacions ni el genocidi.
La societat amb més tecnologia i recursos de tots els temps no mostra voluntat per a la vida amb dignitat. Un dia Mafalda, pujant-se a un tamboret per a fer un discurs en favor de la pau, acabà dient: “la meua cadireta té el mateix poder de convicció que el Vaticà i l’ONU”. I en un altre passatge diu: “el món està regit pels peus, si estigués regit amb el cap, seria impossible que poguera ocórrer el que passa”.
El papa Francesc advertia que, de fet, estem sofrint la tercera guerra mundial, encara que no volem parlar d’ella, malgrat estar en l’escarni de tenir 56 guerres actives als diferents continents, amb les conseqüències de morts, sofriment, deshumanització i desolació i les veus que poden cridar cada vegada són més emmudides i sufocades.
La societat actual mostra signes de viure anestesiada, adormida en els seus somnis i quan els crits esquinçadors volen despertar-la, pareix que pega mitja volta, ou com dintre un somni i no està disposada a molestar-se.
Hauríem d’estar avergonyits! Publicitem i fem estadístiques de la fam al món, dels morts i de la destrucció, mostrem imatges de l’extermini de pobles, però a la vegada creem cuirassa perquè no afecte allò que publiquem al nostre dia a dia, no altere el nostre viure còmode i tranquil, no trenque allò que anomenem “benestar”.
Per a què tanta Organització Internacional si no se la juguen envers la deshumanització, genocidi, abusos i maltractaments? A dia d’avui, les Organitzacions Internacionals pateixen afonia i no mostren una actuació contundent i determinant, de manera especial, respecte al genocidi, encara que, sobre el paper, sí que defineixen de forma clara i intel·ligible què és genocidi: “Destrucció sistemàtica i deliberada d’un grup ètnic, racial o nacional, ja siga de tot el grup o d’una part d’aquest, per una o vàries raons. Es tracta d’actes comesos amb la intenció de destruir, de manera total o parcial un grup nacional, ètnic, racial o religiós, tals com matances de membres del grup, lesions greus a la integritat física o mental dels membres del grup, sotmetiments intencionals del grup a condicions d’existència i provocar la seua destrucció física total o parcial; mesures destinades a impedir els naixements del grup, trasllat per força d’infants del grup a altres grups”.
Podem dir: més clar, aigua. Un cec pot veure-hi clar, sols pels crits esquinçadors de mort i destrucció al nostre voltant; però, pareix, que les autoritats i les Institucions, a més de cegues són sordes i mudes, segurament per interessos creats, els quals es cridaran prudència i diplomàcia i per salvar la situació crearan comissions, les quals, quan vinguen a dir una paraula, ja no quede ningú.
Estem bojos? Es gasten milions i milions en sous perquè treballen per evitar guerres, morts, genocidis i maltractaments, però no se’ls demana eficiència i eficàcia en la tasca. Poden continuar ocupant les seus poltrones i les Institucions continuaran obertes encara que el seu prestigi i els seus resultats siguen ínfims i de fallida.
Pareix un sarcasme parlar de la societat del benestar mentre el món està encès, plagat de conflictes de mort. Però les coses les hem construïdes de manera que podem passar-nos la pilota, inculpant-nos els uns als altres fins a acceptar que, per definició, el genocidi és evident; ara bé, discutint a quin organisme correspon buscar la solució a tanta sang, maltractament i deshumanització.
Diem diplomàcia al fet de ser políticament correcte, però per a quan deixar de quedar-nos en discursos i dur a terme aquella màxima que ja Aristòtil i després Thomas Hobbes ens deixaren: “primum vivere deinde philosophare” (no necessita traducció)?