Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Les cordes vocals estan tenses de cridar constantment PAU. Ja no vibren, el so s’ha apagat. Per tot arreu vol ressonar el crit de pau: religions, associacions i polítiques alcen la veu reclamant pau; però és un clam que va esgotant-se i la seua veu és dèbil. Però, per què la realitat és tan tossuda i en lloc d’apagar-se guerres, apareixen més fronts?
Les nacions volen treballar l’agenda 2023 pel desenvolupament sostenible. Moltes comissions, reunions, viatges, però amb poca efectivitat perquè no s’estan produint canvis. La mateixa Comunitat Internacional reconeix que “l’eliminació de la pobresa és el major desafiament mundial i la condició indispensable pel desenvolupament sostenible”.
La veritat és que per frases meravelloses i per paraules no podran acusar-nos; però, segurament, per inoperància, sí. L’ONU coneix la pobresa al món, sap que hi ha fam i també coneix la manca de salut a les poblacions, sap de l’abús dels països rics sobre els pobres, està veient les polítiques de mort i destrucció provocadores de submissió i sofriment, però no s’atreveix a repartir responsabilitats ni, de forma seriosa, abordar les causes més profundes de la pobresa, les quals porten associades injustícies, exclusió i negació de drets fonamentals.
Si no fora perquè la situació és molt seriosa, podríem qualificar l’actuació de l’ONU i el comportament del països desenvolupats d´acudit, de paròdia i de broma. Però no, la situació és dramàtica i no es pot emmudir tanta farsa ni aguantar tants documents ni suportar tanta hipocresia. Per això, cal continuar cridant per la pau, però dirigit eixe crit a les autoritats perquè se’n vagen a casa i el seu lloc puga ser ocupat per persones que vulguen comprometre-s’hi, deixant els seus interessos i preocupant-se de forma transparent i sincera per atendre com defensar tanta maldat contra la vida i els pobles.
El crèdit de les polítiques no està en documents molt ben redactats ni en les autoritats comediants sinó en persones convençudes que la pau és possible quan no es disfressa la violència ni l’explotació.
Corria l’any 1967 quan Pau VI, en l’Encíclica “Populorum progressio”, al núm. 76 deia: “Les diferències econòmiques, socials i culturals massa grans entre els pobles provoquen tensions i discòrdies, i posen la pau en perill… La condició dels pobles en via de desenvolupament ha de ser l’objecte de la nostra consideració… La pau no es redueix a una absència de guerra, fruit del desequilibri sempre precari de les forces. La pau es construeix dia a dia, en la instauració d’un ordre estimat per Déu, que comporta una justícia més perfecta entre els homes”.
Haurem de continuar pregant per la pau, però no esperant que caiga del cel sinó construïda i elaborada per nosaltres amb esforços per reparar injustícies i denunciar abusos. L’ètica política serà necessària, però el compromís de la ciutadania serà urgent perquè la pregària no quede en una escenificació, en una posada en escena sinó en crear accions encaminades a denunciar les injustícies comeses als nostres barris i promoure corrents que apunten a exigir una societat més sincera i menys acomodada a l’eslògan bo, bonic i barat que sabem és cara visible d’explotació, submissió i falsedat.
Són massa els xiquets i les xiquetes explotades perquè nosaltres lluïm camises, sabates i borses a preus barats. Parlem d’uns 138 milions de xiquets i xiquetes; i massa les persones que han hagut d’abandonar casa i terres fugint de la guerra i de la fam (al voltant de 122 milions).
Mentre aquesta inèrcia d’explotació i deshumanització continue, la pau no serà una realitat i no ho serà pel nostre egoisme que ompli les nostres vides i els nostres pobles.
Hui, la majoria d’intents per revertir la inèrcia violenta i egoista són emmudits, per això, pregar per la pau suposarà en nosaltres estar atents i preocupar-nos per un replantejament de la nostra arquitectura financera per poder eixir dels tentacles del poder, no deixant-nos engalipar, qüestió no sempre fàcil al mercat.
És molt actual la polèmica provocada per la petició de Trump d´augmentar un 5% del PIB la quota a l’OTAN. Una bogeria més, perquè suposa desviar importants recursos de les inversions necessàries en sectors de desenvolupament com és salut, educació i infraestructures.
Atendre la urgència de supervivència de la ciutadania és el pa necessari si volem la pau. Mentre hi haja pobresa, no podrem viure en pau.