XVIé Diumenge del Temps Ordinari. Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Les lectures de hui semblen inconnexes en una primera ullada, però s’hi pot trobar un fil conductor: la Paraula amb majúscula, o siga, una paraula salvadora.
- L’hoste que es presenta en Mambré anuncia a Abraham que la seua vida es prolongarà en el fill que en el termini d’un any haurà tingut la seua esposa malgrat la seua avançada edat.
- Pau anuncia als germans de Colosses que els pagans són salvats en Crist, un gran misteri amagat des del principi.
- Jesús fa veure a Marta que de totes les coses importants per viure, la més necessària és escoltar el Senyor.
Són paraules quelcom destrellatades: la primera va fer riure a Sara; la segona, hi ha qui la nega o la posa en dubte; la tercera, costa de creure quan veiem el munt de coses que cal fer per redreçar un món que no va gens bé.
Centrant-nos en l’Evangeli, sembla evident que “la millor part” es refereix a l’escolta de la Paraula salvadora. Però no podem imaginar que Jesús menyspreara la transcendència del servei al proïsme. “El meu Pare continua treballant, i jo també treballe,” va dir quan l’acusaven de no respectar la contemplació del dissabte.
La confrontació Marta-Maria, implícita en la resposta de Jesús, s’ha identificat sovint com una disjuntiva entre vida activa i vida contemplativa. Sant Ignasi, però, es va definir encertadament com contemplatiu en l’acció. I el papa Francesc recomanava posar una oïda en l’Evangeli i l’altra en el Poble de Déu (per parar l’oïda al poble de Deu s’ha d’estar al carrer amb ell…).
L’escolta de la Paraula és, abans que tot, un estat d’ànim, una predisposició interna, personal i conscient. “Que es complisquen en mi les teues paraules”, respongué la Verge; “Faça’s la teua voluntat”, afirmem en el Pare Nostre.
I això es pot fer aturats o en marxa. Al cap i a la fi, la casa de Marta, una dona “d’un poblet” d’aquell temps, seria ben menuda. Segurament podia escoltar a Jesús mentre que anava i venia atrafegada. La seua queixa era només un desfogament perquè ella, com a bona mestressa, volia obsequiar el Senyor i no podia detindre’s a escoltar-lo. Crec que tots ens hem trobat en eixe cas més de quatre voltes!