Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
En iniciar aquest escrit, no he pogut resistir la temptació de dir: Església, mira el teu passat immediat i medita on ets ara.
Corre l´any 1971 i a Xile es viuen tensions molt fortes. És el govern de Salvador Allende, l’ambient és convulsiu i massa retronant. El poder econòmic no es resisteix a continuar explotant i maltractant els jornalers que han d’aguantar tots els abusos i totes les extorsions per part dels patrons. L’Església, que en la seua majoria està al costat dels patrons, no alça la veu en defensa de la dignitat de tantes persones sotmeses i vexades.
I sorgeix el miracle: vuitanta sacerdots (el grup dels 80, del qual també formava part el nostre company i paisà Antonio Llidó), alcen la veu i proclamen la seua decisió de constituir-se com a Cristians pel socialisme. No poden llegir l’Evangeli sense sentir-se interpel·lats pel dolor i l’abís qie está exercint la dreta política i l’Església silenciosa.
La fidelitat al seguiment de Jesús i al món dels pobres els duu a la lectura de l’Evangeli com a motor per a buscar el canvi de la història en favor dels oprimits. Aquest Grup dels 80 caminava al costat de la naixent Teologia de l’alliberament.
Al nostre país, aquest moviment, fa arribar la seua ressonància l’any 1973 amb l’Encontre Estatal en Calafell (oficialment, a causa de la censura, Encontre d’Àvila).
En realitat fou molt ben acollit pels partits polítics en la clandestinitat i pels moviments socials, desitjosos de conquerir llibertats, però no així al de l’Església jeràrquica.
L’Església espanyola, en eixe temps gaudia de poder econòmic i polític, segurament a canvi del seu silenci, de no viure la revolució de l’Evangeli respecte a la defensa del pobre. Malgrat eixa disposició, al si de l’Església anà apareixent la necessitat d’obrir debat junt amb els partits polítics amb l’objetiu de viure la fe i viure-la en la transformació social. Comín ho deia així: “Cristians en el partit, comunistes en l’Església”.
L’Església, des de la seua jerarquía, mostrava moltes reticències i moltes pors de perdre poder i influència, però la lectura de l’Evangeli des dels pobres anà obrint-se espai a l’Església i també al món social, establint un diàleg entre la fe i el món dels últims.
Eixe diàleg entre fe i partits polítics, en la història més recent al nostre país s’ha debilitat molt perquè a les reticències de la jerarquia eclesiàstica, que mai deixaren de fer-se presents, aparegué l’abandonament per part de les noves esquerres en renunciar i ignorar la justícia social emanada des de l’Evangeli, passant a professar un socialisme sense cap unitat amb els relats existencials i simbòlics, els quals continuen preocupant a totes les persones. La nova esquerra ha passat a liderar l’agenda de les llibertats (sexual i de gènere) però molt fràgils en el lideratge en les necessitats humanoespirituals de l’ésser humà (transcendència, seguretat, protecció…).
I l’Església, essent la provocadora d’haver establit la possibilitat de diàleg, pareix sentir-se alleujada i mostra la tendència a sentir-se unida amb la reacció de la dreta radical que fa ús de l’Evangeli, com a ganxo, per defensar les seues doctrines capitalistes i fonamentalistes articulant des d’allò que és religiós, les seues consignes.
L´Església i la seua jerarquia està acollint, una vegada més, aquests grups, que utilitzant l’espiritualitat holística (emocions, afectes, posades en escena, llums i so…) van aglutinant a persones, les quals sentint-se decepcionades i desanimades, reben amb satisfacció ser vinculades amb un passat nostàlgic de doctrina segura (Hakuna, Effetà, peregrinacions…).
Moltes persones s’han jugat la vida per dur l’Evangeli a aquelles persones que se les feia sentir abandonades de la mà de Déu i foren capaces de respondre i moure’s removent fonaments i consciències, lluitant per construir el Regne de Déu. Per respecte als màrtirs i perseguits per l’Evangeli hauríem de revisar la situació actual de l’Església i no deixar-nos dominar fins al punt de trobar-nos una Església que apaga la radicalitat de l’Evangeli per pors o per l’enlluernamen de la quantitat.
Que la nostra força torne a ser l’Evangeli i la defensa del pobre, sense enlluernaments aparents ni acomodaments enganyosos.