Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El susdit popular diu: “treballant ningú es fa ric”. Si la saviesa popular es manifesta així, d’on ixen els rics?
Allò que es diu amb molta facilitat i quasi no se li dona importància, perquè pareix cosa natural, duu pólvora a la recàrrega, perquè significa que som una societat on acampa la injustícia i on es fomenta un comportament no ètic i abusiu.
S’ha aconseguit dissimular l’escàndol d´haver-hi rics encara que no siga per treballar molt sinó perquè el sistema accepta ser abusiu, poder quedar-se amb el fruit del treball d’altres. Joan Pau II fou qui digué: “Capital és treball acumulat, no pagat”. Pareix que no és ja escàndol mantenir un tracte d’esclavitud quan es trepitja la dignitat del treball i de les persones que no són retribuïdes.
Ningú vol ser pobre, encara que la benaurança diga que d’ells és el Regne de Déu; però és un fet l’augment de les diferències entre el sector de la pobresa i el sector de l’opulència. ¿No significa açò que el sistema és injust i hauríem de treballar per canviar-lo?
És obvi que el sistema es defén molt astutament perquè, si eixim de les situacions extremes, ha aconseguit confondre’ns fins al punt de no saber distingir entre rics i pobres. Les grans fortunes són distingibles, però fora d’eixe sector la línia és tan ampla que no apreciem massa diferències. Recorde una situació que vaig viure en Inca Portales (en la precordillera de Copiapó- Xile) quan en uns treballs comunitaris per sanejar els carrers, desviar les aigües servides i evitar infeccions, al moment de distribuir els recursos, em vaig vore acusat d’injust per part d’un poblador, perquè havia oferit a totes les famílies per igual. Quan pregunte on estava la injustícia, la resposta encara la tinc marcada: “Està oferint-li al veí igual que a mi, quan el veí hui ha tingut l’oportunitat de realitzar unes hores de treball a la casa d’un supervisor i la resta no. Ell ha gaudit de més oportunitats mentre nosaltres treballàvem en allò que també és per a benefici d’ell”. La lliçó encara la tinc present. La línia de la pobresa és massa ampla i sols els més pobres saben discernir i filar prim.
La biologia humana facilita al cervell el desig de poder i d’estatus, per això, el sistema treballa molt la competència i crea la dinàmica de no jutjar negativament l’individualisme i podem oblidar la situació dels altres, destacant el valor i la legitimitat de voler aconseguir poder, riquesa i nom.
Imagen Tylar, sociòleg de la Universitat de Lancaster, construeix aquesta afirmació: “El pobre com a lubricant del capitalisme neoliberal”. Grups sencers seran menyspreats (les persones sense llar i migrants que no porten divises) per reforçar jerarquies socials (qui aporte capital serà acceptat). El sistema vol afavorir l’acumulació de capital i, per això, el desnonat quedarà reduït a nombre, despullat de dignitat, respecte i humanitat, simplement perquè no interessa, perquè serà considerat una càrrega costosa, paràsita i consumidora.
Aquesta és el tipus de violència acceptada, no combatuda i a més a més alimentada, de tal manera que psicològicament alimenta el cervell a justificar-se sense sentir-se mal i apartar-se de l’indigent.
Allunyar-se de la persona pobra ja és un fenomen sistèmic i cada vegada més intens si mirem la situació de crisi global de valors i econòmica.
A les Càritas es viu un dilema molt fort, perquè els recursos són escassos i les famílies necessitades augmenten. Quan volen acompañar-les, ¿fins a quin nivell i mirant els recursos seran considerades vulnerables? A més, com la línia de la pobresa és tan ampla, les col·laboracions baixen i la consciència solidària, en abstracte, ja no és fiable, perquè quasi totes les persones passen a sentir-se vulnerables; per això l’ajuda va dirigint-se a persones conegudes, familiars o veïnes. Dirà Adela Cortina: “la preferència pel conegut i l’admiració pel poderós són tendències cerebrals”, i afegirà: “Però no determinants inevitables”.
El sistema imperant a la societat és defensor i creador de la marginació de les persones pobres, així que caldrà dedicar-nos, molt seriosament, a combatre les polítiques assentades en el sistema i no continuar parlant sense reconèixer que mantenint-lo, alimentem la bretxa entre rics i pobres.
A Amèrica latina, Gustavo Gutierrez i la teologia de l´alliberament tractaren de treballar aquest aspecte, i Ellacuria describí la civilització de la pobresa, mostrant que parlar de pobresa és estar parlant de situació socioeconòmica, de concepte polític i també d´ètica personal. ¿Ens atrevirem també nosaltres a criticar el sistema imperant amb una lectura de l´Evangeli des del clam del pobre?