Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Quan no deixen d’esclatar bombes, l’ésser humà viu amenaçat i maltractat, trobem morts per tot arreu, molts pobles passen fam, està instal·lada una explotació despiadada i la discriminació és realitzada per motius de raça, religió, nacionalitat o condició social, la dignitat humana està totalment calcigada i, a més a més, agreugen aquesta situació els diferents arguments polítics, socials i religiosos que s’empren per excusar aquest atropellament a la dignitat.
L’ésser humà posseeix una dignitat immensa i inalienable. El fet de ser, el revesteix de ser posseïdor de dignitat (dignitat ontològica) més enllà de qualsevol circumstància, independentment de limitacions físiques, psicològiques, socials o morals (Fratelli tutti). Eixa condició la posseeix tot ésser humà, nascut o no nascut, inconscient o conscient, jove o ancià, discapacitat mental o no, honrat o criminal. És una condició inherent, incondicional, intransferible i indestructible que res ni ningú pot desconèixer ni menysprear.
Hui, valorem molt els drets, però és urgent adonar-nos que és la dignitat el fonament últim dels drets humans i no al revés.
La dignitat capacita l´ésser humà a l’exercici de la llibertat, clar està, conforme a la llei de l’amor (dignitat moral), a reclamar unes condicions materials per a no ser conduït cap a la pobresa, ni sotmès a treballs degradants, per a no ser violentat ni rebutjat (dignitat social) i poder viure amb pau, esperança i sentit.
La dignitat, aleshores, és el principi jurídic i ètic que protegeix l’ésser humà d’agressions i d’ingerències il·legítimes o de l’ús arbitrari del poder, perquè la persona és un fi en si mateix.
I, per què es vulnera amb tanta facilitat?
Potser, hem substituït la dignitat pel dret i el que és ferramenta legal, dissenyada per reconèixer, protegir i garantir la dignitat, actuant com a pont o via entre el valor intrínsec de la persona i el seu respecte en la societat, s’ha convertit en principi.
L’abús de poder està substituint la raó, la força està guanyant camí, de tal manera que la inviolabilitat de la persona va desapareixent.
La dignitat humana és un principi clau en el dret i en defensa d’ella, sorgiren els drets humans, els quals, encara que acceptats per la majoria dels països, són clarament ignorats flagrantment tant a escala internacional i nacional com a personal i, com a conseqüència, la dignitat humana queda tacada.
La cultura del descart s’ha imposat i molts éssers humans han passat a ser prescindibles, de manera que sofreixen tractes vexatoris i denigrants i també molts són eliminats. Hi ha persones que molesten i, per això són apartades o maltractades tan sols per ser grans o estar malaltes. Les seues molèsties no són escoltades i també són considerades càrrega, inclús, en moltes ocasions, perilloses i dubtoses. No són valorades i volem desfer-nos d’elles. S’ha perdut el tracte digne a l’ésser humà, passant a considerar-lo objecte al nostre servei, per a fer aquells treballs que nosaltres no volem per la seua duresa i la pobra retribució, negant la seua existència social en no concedir la regulació legal i poder ser comptat com un ciutadà en igualtat de drets i d’obligacions.
En nom dels drets, possiblement estem soscavant la dignitat humana fins al punt de deixar l’ésser humà sense consideració de ser. Així podem explicar-nos per què la vida de tantes persones no té cap valor i, per tant, no importa matar, mantenir guerres, crear pobresa, perseguir i comercialitzar amb persones, oferir turisme sexual, mantenir narcotràfic o continuar la violència contra la dona.
Necessitem un toc d’atenció molt seriós per a no continuar faltant a la dignitat de qualsevol ésser humà, dèbil o fort, gran o infant, malalt o sa, nascut ací o allà. Caldrà considerar que més enllà dels meus drets hi ha una dignitat a mantenir i cuidar i quan es presenten conflictes de drets, mai la solució serà vulnerar la dignitat d’algun ésser humà.