XVé Diumenge del Temps Ordinari. (Is 55,10-11; Salm 64; Rm 8,18-23; Mt 13,1-23) M. Sacramento Marí és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Les lectures d’aquesta setmana ens presenten imàtgens d’una natura que, ben fecundada i alimentada, dona fruits bons i abundants.
Són metàfores que ens conviden a escoltar la paraula de Déu i posar-la en pràctica, cadascú des de les seues possibilitats i el seu enteniment, i que, com diu el profeta Isaïes “(…) no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat». És una responsabilitat per a tot creient estar atent a escoltar i a llegir totes les formes en què Déu ens parla, perquè hem de respondre amb els nostres gestos, les nostres paraules, les nostres accions, la nostra estima, en definitiva, als éssers humans que ens han sigut confiats en les seues necessitats.
Diu el profeta que Déu ens ha confiat una missió. A nosaltres! De vegades no som del tot conscients de quant ens estima Déu que es fia de nosaltres i ens confia la creació; i, a més de la natura (on sembla que estem fent-ho molt malament), creació de Déu i predilectes són les persones més febles, les que esperen que algú els done un motiu per a somriure, una llum que els done esperança: persones sense sostre que acampen al riu, persones que han perdut el treball, o la casa; persones malaltes que es troben a soles… És el panorama del nostre voltant, ací, a la nostra ciutat o al nostre poble, al món ordenat i civilitzat.
I és el mateix Jesús qui ve a recordar-ho. I tal vegada a fer-nos un retrat. Perquè tots escoltem la Paraula amb alegria i l’acollim de manera sincera i, segurament amb propòsit de posar-la en pràctica. Però… és tan difícil! 
El sembrador deixa caure la llavor, i ho sabem, però la nostra predisposició a rebre-la i donar fruit (que sol ser una bona predisposició) no sempre té la força ni l’ímpetu d’arribar al final: de vegades és peresa, o no saber resoldre entrebancs; altres vegades és buscar les raons per a justificar-nos que no podem o no sabem… I és que se’ns oblida que, malgrat que la decisió d’estimar és individual, el treball ha de ser en comunitat, amb la força de l’Esperit i la pregària (perquè d’ahí ens ve la força). I així “(…) i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta».